Fernando Grande-Marlaska (Bilbao, 1962) va arribar al Ministeri de l’Interior el juny del 2018 després d’abandonar el Consell General del Poder Judicial, on era vocal a proposta del PP des del 2013 (de fet, havia sonat com a Fiscal General de l’Estat amb Mariano Rajoy). Amb l’arribada de Pedro Sánchez a La Moncloa, i amb un historial a l’esquena que acumulava reprimendes del TEDH i múltiples decisions controvertides com a jutge, va abandonar l’òrbita del PP per incorporar-se a un govern espanyol del PSOE i convertir-se, per sorpresa, en el responsable de les Forces i Cossos de Seguretat de l’Estat, en un nomenament que va aixecar polseguera en molts sectors. Abans de fer el salt a la política, havia sigut jutge de l’Audiència Nacional (on va arribar a ser el president de la Sala Penal), de l’Audiència Provincial de Biscaia, del Jutjat d’Instrucció de Bilbao i del Jutjat de Primera Instància de Santoña (Cantàbria).
Com a ministre, ha anat sumant i encadenant escàndols i, fa uns mesos, poc es podia imaginar ningú que Pedro Sánchez el renovaria amb la nova legislatura i Marlaska acabaria sent dels pocs supervivents d’aquell primer Consell de Ministres. Ara, 2.049 dies més tard, es convertirà en el ministre de l’Interior més longeu des de l’aprovació de la Constitució.
És una fita que assolirà el pròxim dimarts 16 de gener, quan superarà José Barrionuevo, que va ocupar el càrrec durant 2.048 dies, entre el desembre del 1982 i el juliol del 1988. A la llista també figuren José Luis Corcuera (1.962 dies, del 1988 al 1993), Alfredo Pérez Rubalcaba (1.918 dies, del 2006 al 2011), Jorge Fernández Díaz (1.774 dies, del 2011 al 2016) i Jaime Mayor Oreja (1.758 dies, del 1996 al 2001).
Sis condemnes del TEDH per no investigar denúncies de tortures
L’ombra més llarga que es projecta darrere de l'actual ministre de l’Interior arriba fins a Estrasburg, exactament fins al Tribunal Europeu de Drets Humans. El TEDH ha condemnat Espanya en sis ocasions per no haver investigat denúncies de tortures de presos vinculats a ETA en causes que estaven sota el poder de Marlaska. L’última condemna va arribar el gener del 2021; la víctima, l’exmembre d’Ekin Íñigo Martínez, havia denunciat que durant l’interrogatori li havien posat una bossa al cap, l’havien ofegat, l’havien pegat i havia arribat a “tenir ganes de vomitar”. La sentència apuntava que Marlaska, com a jutge d’instrucció central número 3 de l’Audiència Nacional, “no va respondre a les sol·licituds dels membres de la família del demandant relatives a les mesures d’investigació i protecció del sol·licitant mentre es trobava sota custòdia policial”.
Les dues primeres vegades que el TEDH havia condemnat Espanya i havia assenyalat Marlaska com a jutge instructor pel mateix motiu van ser en els casos d’Oihan Ataun i de Beatriz Etxebarria. El relat d’Etxebarri, recollit pel diari basc Naiz, testimoniava les tortures: “Estant nua, em llencen aigua freda per sobre i em posen de quatre grapes sobre una mena de tamboret. Em posen vaselina a l’anus i a la vagina i m’hi introdueixen una mica un objecte. Continuo nua i m’emboliquen en una manta i em colpegen”. Posteriorment, Marlaska també va quedar esquitxat per les sentències del TEDH dels casos de Jon Patxi Arratibel i Xabier Beortegui, dos exmembres d’Ekin, i d’Igor Portu i Mattin Sarasola, autors de l’atemptat d’ETA a l’aeroport de Barajas el 2006. Aquesta última, de fet, ha sigut l’única vegada que el TEDH, a banda de recriminar que no s’investiguessin les possibles tortures, va acreditar que hi havia hagut un tracte degradant i inhumà.
El 26 de juny del 2018, Dia Internacional en Suport a les Víctimes de la Tortura, Sortu va sostenir, en una compareixença de premsa amb l’advocada Amaia Izko, que 223 ciutadans bascos que van ser detinguts sota la supervisió de Marlaska com a jutge d’instrucció van ser torturats.
Setge al Parlament, un tuitaire acusat d’enaltiment del terrorisme, injúries al Rei i Iak-42
Ara bé, les evidències que Marlaska no estava compromès amb la investigació de possibles tortures no són les úniques taques fosques de la seva dilatada trajectòria com a jutge. El 2017 va ser contrari a absoldre un tuitaire acusat d’enaltiment del terrorisme per la publicació d’una desena de tuits. Marlaska va emetre un vot particular en contra de la sentència i va argumentar que els tuits “transcendien els límits de la llibertat d’expressió”. El 2014 es va oposar a l’absolució dels dinou acusats pel setge al Parlament de Catalunya del 15 de juny del 2011 i va defensar que havien comès un delicte contra institucions de l’Estat i que mereixien tres anys de presó i inhabilitació (malgrat que recomanava un indult parcial per evitar l’ingrés a presó).
D’altra banda, el 2008 va acusar quatre joves gallecs d’injúries greus al Rei per cremar una figura del monarca en una manifestació a Vigo i va obrir judici oral contra setze acusats de cremar fotos del rei en una concentració a Girona. Aquest segon cas també va acabar al TEDH, que va sentenciar que la llibertat d'expressió empara cremar fotos del Rei.
Una altra ombra fosca al seu expedient és l’arxivament de la investigació sobre les irregularitats en la contractació del Iak-42, un avió que es va estavellar el maig del 2003 en un accident en el qual van morir 62 militars que tornaven d’una missió a l’Afganistan. Marlaska va sostenir que els sis comandaments militars imputats, de l’etapa de Federico Trillo com a ministre de Defensa, no haurien pogut evitar l’accident i va concloure que no hi havia responsabilitat penalment rellevant: “No van ser les circumstàncies de manteniment de l'aeronau les causes, ni directes ni indirectes del sinistre”, va argumentar. Els familiars de les víctimes van qualificar aquesta decisió de “cop moral” i “gerro d’aigua freda”.
En un altre ordre de coses, Marlaska també es va oposar a apartar Concepción Espejel del Cas Gürtel pels seus vincles amb el PP. L’actual magistrada del Tribunal Constitucional, pròxima als populars, ha sigut la jutgessa que, posteriorment, ha condemnat Valtonyc i els joves d’Altsasu i que va emetre un vot particular a la sentència del Cas Trapero demanant que la cúpula del Departament d’Interior fos condemnada per sedició. A més, Marlaska, com a vocal del CGPJ, va ser favorable a suspendre Santi Vidal durant tres anys com a magistrat per haver escrit un projecte de Constitució catalana, va defensar que als Centres d’Internament d’Estrangers (CIE) “no es vulneren els drets fonamentals” i va argüir, juntament amb els altres membres de la Secció Primera de la Sala Penal, que la política de dispersió dels presos d’ETA no vulnera els seus drets fonamentals i penitenciaris.
Presos polítics, infiltracions en moviments socials i detencions a Girona sense ordre policial
Amb tot aquest expedient, el juny del 2018, després de l’èxit de la moció de censura de Pedro Sánchez contra Mariano Rajoy, Fernando Grande-Marlaska va ser nomenat ministre de l'Interior, enmig de les crítiques de les forces d’esquerres i independentistes. D’aquell primer Consell de Ministres de Pedro Sánchez només continuen María Jesús Montero a Hisenda, Margarita Robles a Defensa, Luis Planas a Agricultura i Teresa Ribera a Transició Ecològica.
El primer front que va tenir obert Marlaska va ser el trasllat dels presos polítics independentistes, que en aquell moment encara estaven en presó preventiva a Estremera i a Alcalá-Meco. El ministre s'hi va mostrar partidari i, després que ho autoritzés el jutge Pablo Llarena, els presos polítics van ser traslladats a Lledoners i Puig de les Basses, on van arribar a principis de juliol.
Una altra de les grans polèmiques a què ha hagut d’enfrontar-se Marlaska al capdavant d’Interior han sigut les quatre infiltracions de policies espanyols en moviments socials, polítics i populars que ha destapat La Directa: en moviments de l'esquerra independentista de l'Eixample i del Gòtic (al SEPC i a Jovent Republicà), en moviments socials de Sant Andreu, en moviments socials de València i en moviments independentistes de Girona. Marlaska va insistir en seu parlamentària que no es persegueix políticament l'independentisme, però ERC, Junts, la CUP i els comuns volen que comparegui a la Comissió d'Investigació del Parlament de Catalunya per donar-ne explicacions.
També va estar en l’ull de l’huracà quan la Policia Nacional va detenir, sense ordre judicial, setze persones a les comarques gironines acusades de desordres públics per haver participat presumptament en el tall de les vies de l’AVE de l’aniversari de l’1-O a Girona (el ministre va argumentar que era “el funcionament de l’estat de dret”). Així mateix, va haver de fer front a la revelació que 65 persones de l’entorn independentista havien estat espiades amb el programa israelià Pegasus, a la detenció dels CDR el setembre del 2019 acusats de terrorisme i a les protestes contra la sentència del Procés l’octubre del 2019 (va reforçar els efectius de la policia espanyola a Catalunya amb 1.000 agents més). Per cert, Marlaska va condecorar els agents ferits en els aldarulls d’aquells dies i, un any abans, havia reconegut la gestió d’Enric Millo, delegat del govern espanyol a Catalunya l’1-O, durant l'aplicació de l'article 155 de la Constitució.
Altres patates calentes amb les quals ha hagut de lidiar aquests cinc anys i mig han sigut la crítica permanent de l’oposició per l’acostament dels presos d’ETA al País Basc (el març del 2023 Marlaska va autoritzar el trasllat dels últims cinc presos d'ETA a presons d'Euskadi i va posar fi a la política de dispersió), el cas Casernes, una trama de corrupció centrada en les presumptes irregularitats en obres de reformes en casernes de la Guàrdia Civil (Marlaska va atribuir-lo al PP i la directora de la Guàrdia Civil va dimitir per la imputació del seu marit), les reivindicacions dels sindicats policials d’equiparar els sous de la Guàrdia Civil i la Policia Nacional als de les policies autonòmiques, una qüestió que encara no està resolta, i la mort d’un intern en el Centre d’Internament d’Estrangers de Sapadors, a València, el juliol del 2019.
Amb la mirada posada a la frontera sud
Tanmateix, els grans escàndols amb Fernando Grande-Marlaska al Ministeri de l’Interior han passat a la frontera sud. El més recent va ser la massacre de Melilla, on, segons el govern espanyol, van morir 23 migrants (malgrat que les ONG han elevat substancialment la xifra) en un intent massiu de saltar la tanca. Aquesta tragèdia va merèixer a Marlaska la reprovació del Congrés dels Diputats per “la seva falta de sensibilitat, l’ocultació d’informació, les dades falses facilitades i les mentides dites en seu parlamentària”.
Després dels greus fets, l’Estat va rebre la reprimenda de tota mena d’institucions: l’ONU va afirmar que s’havia fet un “ús excessiu de la força”, Amnistia Internacional va acusar Espanya i el Marroc de “crims contra el dret internacional” i el Defensor del Poble va sostenir que no s'havien respectat “les garanties legals”. La comissària d'Interior de la Unió Europea i la comissària de Drets Humans del Consell d'Europa també van criticar l’actuació i el mateix Consell d’Europa va exigir una investigació.
Mesos més tard, alguns diputats van tenir accés a vídeos duríssims sobre els fets, Lighthouse Reports (una ONG amb seu als Països Baixos) va concloure que hi va haver almenys un mort a Espanya i la SER també va revelar que la tragèdia havia tingut lloc en una propietat del govern espanyol. Tanmateix, i malgrat que l’oposició el va collar, Marlaska va negar morts en territori espanyol tant al Congrés dels Diputats com al Parlament Europeu. PSOE, PP i Vox van bloquejar la comissió d'investigació sobre els fets i la Fiscalia va arxivar la investigació. Un any més tard, Amnistia Internacional va elevar la xifra de morts a més de 100.
El maig del 2021 el govern espanyol ja havia hagut de gestionar una crisi migratòria després que milers de persones arribessin nedant a Ceuta. El govern espanyol va desplegar l'Exèrcit, Pedro Sánchez va prometre “fermesa” i Marlaska va confirmar més de 6.500 expulsions. En els dos casos, lluny quedaven les imatges del juny del 2018 amb l’acollida del vaixell Aquàrius al Port de València pocs dies després que Sánchez arribés a La Moncloa.
L’eco de tres noms: de los Cobos, Azón i Corbí
I acabem amb l’eco de tres noms que encara ressonen quan es parla de Marlaska al capdavant d’Interior. El principal és el del coronel Diego Pérez de los Cobos. El responsable del dispositiu policial de l’1 d’octubre va convertir-se en cap de la Guàrdia Civil a Madrid l’abril del 2018 i, dos anys més tard, va ser cessat per Marlaska. El ministre va argumentar que havia perdut la confiança en ell (entremig hi havia un informe sobre el 8-M i el coronavirus), però finalment el Tribunal Suprem va anul·lar la destitució i Marlaska es va veure obligat a restituir-lo.
El cessament de Pérez de los Cobos ha sigut una de les armes contra el ministre que ha fet servir la dreta espanyola, que també ha reprovat les destitucions de Félix Azón, director general de la Guàrdia Civil entre el juny del 2018 i el gener del 2020, i de Manuel Sánchez Corbí, director de la Unitat Central Operativa (UCO) entre el 2015 i l’agost del 2018.
De jutge controvertit a ministre polèmic (i resilient)
El jutge controvertit que feia els ulls grossos a les tortures, que es desmarcava de sentències absolutòries que defensaven la llibertat d’expressió, que va donar suport a Concepción Espejel i que va arxivar la investigació sobre un accident on van morir 62 militars es va convertir en ministre de l’Interior. I, cinc anys i mig després, s’ha guanyat l’animadversió dels cossos policials i de la pràctica totalitat de les forces parlamentàries per una massacre a la tanca de Melilla amb desenes de morts, diverses infiltracions en moviments socials i polítics dels Països Catalans, la presumpta corrupció a la Guàrdia Civil i detencions de la Policia Nacional sense ordre judicial. Un ministre que més d’un cop ha estat a la corda fluixa. Un ministre polèmic, però, al cap i a la fi, resilient.
Segueix ElNacional.cat a WhatsApp, hi trobaràs tota l'actualitat, en un clic!