Cada terra —cada diari— fa sa guerra. Si alguna lliçó resulta de la suma de les portades d’avui és que la única autoridad competente no governa gaire, ni mostra gran lideratge, ni es guanya el respecte de ningú. És com aquell còmic que tapa un primer forat a la paret amb una mà, un segon amb l’altra mà, una tercera escletxa amb un peu i quan ha posat l’altre peu en una quarta esquerda, veu desesperat que comença a obrir-se-li el sostre. Tot pot millorar, esclar. Les portades d’avui, però, no deixen gaires motius d’esperança.
La guerra de xifres, com diu El Punt Avui, s’endú la majoria dels titulars principals. La Vanguardia, que no és qualsevol diari, en fa un veredicte terminant: s’han de sumar a la xifra final els morts en residències de gent gran (i a les cases particulars). Naturalment que el seu titular no ho diu així, però a bon entenedor, poques paraules. La cosa els sembla tan gruixuda que fins i tot desplaça els Nous Pactes de la Moncloa, que el diari ha recolzat amb l’afany d’un supporter d’un equip de la Premier —fins i tot el comentarista premium de la casa n’ha fet un paral·lelisme diari, di-a-ri, amb els Vells Pactes de la Moncloa —els de debò, els del 1977— per fer passar bou per bèstia grossa.
Al subtítol, el diari dels Godó explica pietosament que la mortaldat a les residències de gent gran “ha passat a tot Europa”, com volent facilitar una excusa a la única autoridad competente perquè es deixi de romanços i compti els morts com cal.
L’Ara, com El Punt Avui, retrata la cosa com una guerra entre el govern espanyol i la Generalitat que, aviam, és agafar el rave per les fulles. No comptar bé els morts de la Covid-19 ha amagat el fenomen gravíssim de les residències i geriàtrics —la meitat dels morts!—, no és una picabaralla més entre els dos governs com tantes altres. De fet, hi ha tres autonomies més, Madrid inclosa, que s’han apuntat a la iniciativa del Govern, encara que l’ABC ho vulgui vendre a l’inrevés.
Drets, llibertats, renda mínima…
Val a dir que l’Ara posa en portada dos afers que potser mereixen més atenció de la que els diaris els atorguen. En el fons és un sol afer: l’escomesa per limitar i/o condicionar drets i llibertats dels ciutadans amb l'excusa d'aplicar l'estat d'alarma. El govern, l’aparell de justícia, l'exèrcit i els cossos de seguretat de l’Estat mostren un excés de zel que potser faria més profit si fos per aconseguir i fer tests massius de la Covid-19 o per comptar bé les víctimes, per dir dues cosetes que venen al cap sense pensar-hi gaire.
La renda mínima vital és el titular d’El Mundo i La Razón. En resum, diuen que el govern espanyol s’ha fet un embolic, que la cosa no està resolta i que ja veurem quan s’aprovarà. Els altres diaris ho porten més petit però venen a dir el mateix. És una història que va de meravella a la dreta mediàtica perquè els permet mantenir el relat que Pedro Sánchez, per falcar la seva posició, dona la mà dreta als “bolivarians” de Podemos i els fa passar davant dels ministres socialistes “sensats” (Calviño, Montero, Escrivà, etcètera…). El Periódico, que també obre amb la renda mínima, explica una altra història: que és urgent, que la gent no arriba a fi de mes, que vinga som-hi.
Finalment, El País, tot galant, es compadeix de Pedro Sánchez i li obre un paraigua fent pujar al titular principal la revolta d’algunes autonomies —tres del PP i el País Basc— contra el propòsit del govern central de fer passar de curs tothom peti qui peti. Fa l'efecte contrari: deixa en evidència el govern de Madrid, que altra vegada no aconsegueix acordar —ni sap pactar— una qüestió decisiva.
