Sonen tambors de bloqueig a Madrid. En els pròxims mesos, el PP i el PSOE hauran d’abordar una nova renovació d’un òrgan crucial en l’arquitectura de l’estat: el Tribunal Constitucional. Un any després de desbloquejar la renovació del Consell General del Poder Judicial, que portava cinc anys i mig amb el mandat caducat, arriba el moment que el Senat elegeixi quatre nous magistrats del TC. Un dels que haurà de ser substituït és el seu president, Cándido Conde-Pumpido, que en els últims mesos ha estat a la diana dels populars per l’aval que ha acabat donant el Constitucional a la llei d’amnistia. De fet, aquest procés de renovació s’apropa en un moment en què totes les mirades tornen a apuntar cap al Constitucional: té a sobre de la taula els recursos d’empara de tots els líders del procés contra les decisions del Suprem de no amnistiar la malversació i les mesures cautelars sol·licitades per Carles Puigdemont per aixecar l’ordre de detenció que Pablo Llarena manté en vigor desatenent la norma de l’oblit penal.
Això sí, a curt termini, no es preveu que la renovació del TC comporti un canvi en la majoria progressista que ara opera. Ara mateix, entre els quatre magistrats que cal renovar al Senat, dos són progressistes i dos són conservadors i, malgrat que el PP té majoria absoluta a la Cambra Alta, farà falta un acord amb el PSOE per assolir les tres cinquenes parts necessàries. I és impensable que els socialistes accedeixin a una renovació que no reediti l’equilibri de forces que hi ha ara al marcador del Senat. Una altra cosa és que el PP opti pel bloqueig a l’espera d’un escenari més propici per sortir-hi guanyant. I és que si el PP elegís a tres dels noms, l’equilibri de forces s’igualaria i progressistes i conservadors empatarien a sis, cosa que donaria un paper de preponderància al vot de qualitat del president i que podria conduir a un bloqueig al si del Constitucional en l’elecció del successor de Comte-Pumpido. Si es renova amb dos magistrats de cada bloc, es mantindria l’equació actual i hi hauria via lliure perquè el Constitucional acabés instant el Suprem a amnistiar la malversació. Ara bé, perquè això arribi, hi ha d’haver sinergies entre Ferraz i Gènova.
I tothom sap que portar la negociació a bon port no serà fàcil. La relació entre el govern espanyol i el principal partit de l’oposició passa, segurament, pel pitjor moment de la legislatura (i dels últims anys) i l’enteniment s’albira llunyà. Les constants apel·lacions a presentar-se com a partits d’Estat conduiran a un acord? La dialèctica del PP, que fa setmanes que reclama eleccions amb molta contundència (“que el capo i els seus sequaços surtin amb les mans en alt i s’entreguin”, va escriure Miguel Tellado a finals de maig a X) fa difícil entreveure una d’encaixada de mans com la que Félix Bolaños i Esteban González Pons van protagonitzar el juny del 2024.
“No callarem davant dels seus atropellaments i no picarem els seus hams”, va verbalitzar Alberto Núñez Feijóo a finals de juliol davant de la plana major del partit. “Amb aquest govern no és possible millorar la vida dels espanyols, el que farem és limitar el dany que pugui fer a la democràcia”, va afegir. Aquesta declaració d’intencions impedirà que prosperi un acord que deriva d’un mandat de la Constitució? El PP tindrà un dilema amb incentius contraposats: pactar amb el PSOE un repartiment dos-dos (que mantindria la majoria progressiva) i aconseguir substituir Cándido Conde-Pumpido (vist amb mals ulls per Gènova des que va ser elegit) o bloquejar l’acord a la recerca d’un tres-un (o un llunyà quatre-zero) per posar fi a la majoria progressista al Constitucional encara que això suposi que Conde-Pumpido allargui el seu mandat (perquè el PSOE no ho acceptaria).
De fet, l’escenari d’un bloqueig no seria nou. En l’última renovació, que van dur a terme el govern espanyol i el Consell General del Poder Judicial, els nous magistrats van prendre possessió amb set mesos de retard. Va ser aleshores quan es va donar el tomb en la composició del TC, que va passar a tenir una majoria progressista. Però el cas més semblant seria el que es va donar el 2010, quan el Senat va renovar els seus quatre magistrats dos anys i mig més després que acabessin el mandat. En aquella ocasió, les friccions van arribar pels noms que es proposessin. I aquesta va ser la causa per la qual quatre dels onze magistrats que van participar en la sentència de l’Estatut de Catalunya tenien el mandat caducat.
Quines condicions imposarà el PP?
El PP encara no ha verbalitzat quines seran les seves condicions per pactar la renovació del TC. Però en els últims mesos, hi ha una idea que Alberto Núñez Feijóo ha repetit en múltiples ocasions i que es podria convertir en el nus gordià de la negociació: elegir persones que portin cinc anys fora de la política. És una clàusula que es va incloure en el pacte entre el PP i el PSOE per renovar el CGPJ i que des d’aleshores s’aplica, per llei, als vocals del Poder Judicial i al fiscal general de l’Estat. Això inclou, entre d’altres, ministres o diputats, que ara han d’esperar cinc anys per fer el salt al CGPJ. Però no es va estendre al Constitucional i el PP podria situar ara això com una línia vermella.
L’única veu del PP o del PSOE que s’ha pronunciat en els últims dies ha estat de les files populars. Preguntat per aquesta qüestió, el vicesecretari d’Igualtat del partit, Jaime de los Santos, va defensar que el PP vol i “Espanya necessita” que el TC “recuperi el camí de respecte a les institucions i a la justícia” i deixi de tenir un president que està “exclusivament pendent del que se li ordena en la Moncloa”. Això semblaria entreveure una voluntat d’entesa. Però encara és molt aviat.
És viable que el PP arribi a les tres cinquenes parts sense necessitar el PSOE?
La realitat és que l’escenari de bloqueig és plausible. En el cas que el PP i el PSOE no es posin d’acord en els quatre noms (com va passar, per exemple, el 2010), els quatre magistrats continuaran al Constitucional amb plenes facultades. L’incentiu del PP per torpedinar la renovació podria ser aconseguir arribar en solitari als tres cinquens en unes futures eleccions. Seria possible? No és inviable, però és difícil d’imaginar. Això, és clar, permetria al PP prescindir del PSOE i, per tant, podria nomenar els quatre magistrats del Senat, un escenari inèdit que canviaria de nou la majoria al Constitucional, que tornaria a estar controlat pels conservadors. Sembla improbable.
Ara mateix, el Senat està format per 265 senadors, cosa que situa la majoria necessària per renovar el TC en 159 parlamentaris. El PP en té 144 i Vox, tres. Si els populars volguessin dur-lo a terme en solitari, els faltarien quinze escons. Mirant els resultats electorals del 23J, haurien de repetir els resultats a totes les províncies i millorar-los en onze (València, Sevilla, Eivissa-Formentera, Huelva, Badajoz, Càceres, Tenerife, Gran Canària, Lanzarote, Fuenlabrada i la Palma) per emportar-se senadors que va aconseguir el PSOE. Així sumaria dotze escons més. Li’n faltarien encara tres, que podria obtenir de Vox, si es prestés a facilitar la renovació per prescindir dels socialistes, o a través dels que designen els parlaments autonòmics, que depenen de la composició de les cambres territorials.
Els precedents històrics també allunyen l’horitzó d’un PP superant la barrera dels tres cinquens. En tota la història, només el PSOE de Felipe González el 1982 i el 1986 va assolir la barrera per si sol. Ni tan sols José María Aznar el 2000 o Mariano Rajoy el 2011 van portar el PP a aquesta barrera. Això sí, en ambdós casos haurien pogut renovar el TC només amb el beneplàcit de CiU. Cal recordar que el sistema electoral al Senat és majoritari: cada província elegeix quatre senadors i cada partit presenta tres noms. D’aquesta manera, l’habitual és que el partit més votat se n’emporti tres, mentre que el segon n’aconsegueixi l’últim.
La conseqüència que tindria el bloqueig és que els seus successors tindrien un mandat més curt, ja que se’ls retallaria els mesos de retard en la renovació. Aquesta clàusula es va introduir, precisament, el 2010 per evitar que coincidissin les renovacions del Senat i del Congrés, donat que la Constitució estipula meridianament clar que el TC s’ha de renovar per terços cada tres anys. En aquell moment, CiU volia modificar la llei perquè passats sis mesos del final del mandat, en cas que no hi hagi acord per a la seva renovació, siguin cessats automàticament per forçar-ne la renovació.
Un bloqueig de tres anys al Senat fins a la sentència contra l’Estatut
La renovació parcial per part del Senat va estar a l’ull de l’huracà els últims anys de la presidència de José Luis Rodríguez Zapatero. El mandat dels quatre magistrats elegits per la Cambra Alta va caducar el desembre del 2007, però no va ser fins al setembre del 2010 que el PP i el PSOE es van posar d’acord. Les dates no són fútils. El juny del 2010, amb quatre magistrats amb el mandat caducat, el Constitucional va retallar l’Estatut d’Autonomia de Catalunya. Portaven trenta mesos de pròrroga. I només tres mesos després, es va donar llum verda a la renovació.
L’escull de l’acord va ser la insistència del PP a situar Enrique López com a candidat, un nom que el PSOE no acceptava. No va ser fins que els populars van renunciar a ell que es va aconseguir segellar la renovació. L’elecció del PP per substituir-lo va ser Francisco Pérez de los Cobos, el germà del coronel Pérez de los Cobos, que va coordinar l’actuació policial durant el referèndum de l’1 d’octubre. Enrique López era un perfil pròxim al PP i que, segons els serveis jurídics del Senat, no complia el requisit de portar quinze anys en l’exercici actiu de la carrera com exigeix la llei (el PP al·legava que també calia comptabilitzar el temps que va ser vocal de CGPJ). Sigui com sigui, el precedent del 2010 evidencia que el nom d’un dels candidats pot ser suficient per frenar la renovació.
El PP va voler recuperar-lo en la renovació del Congrés, però el PSOE ho va tornar a impedir. Finalment, va ser el govern de Mariano Rajoy el que el va elegir el 2013. Ara bé, un any més tard, el juny del 2014, va ser interceptat conduint la seva moto borratxo i va acabar dimitint. Per cert, Enrique López va formar part del tribunal que va condemnar a Valtonyc a tres anys i mig de presó per la lletra de les seves cançons i va ser conseller de Justícia i Interior (i parcialment de la Presidència) d’Isabel Díaz Ayuso els seus dos primers mandats (del 2019 al 2023).
Un any abans de la fumata blanca, ERC va apressar Zapatero a moure fitxa. “Li exigim un tribunal renovat i no un tribunal interí, en precari i grollerament polititzat”, li va reclamar Joan Ridao en una sessió de control. “En cas d’una sentència adversa [sobre l’Estatut], es produirà un xoc de legitimitats entre un tribunal caducat i polititzat i la voluntat expressada pel poble de Catalunya”, va verbalitzar. Per la seva banda, el president espanyol va expressar que la situació era un “manifestament inconvenient”, va demanar “lleialtat institucional” i es va comprometre a “redoblar els esforços per intentar arribar al consens”.
L’última renovació: set mesos de bloqueig que van retardar la majoria progressista
Fa tres anys i mig el Tribunal Constitucional va viure un altre episodi de bloqueig. En aquell cas, pel xoc entre el govern espanyol i el Consell General del Poder Judicial. L’enfrontament va provocar que quatre magistrats del TC fossin rellevats set mesos després que acabés el seu mandat i esclatés una crisi constitucional sense precedents a les Corts Generals. La cronologia va començar el juny del 2022, quan va expirar el mandat de quatre membres del TC (els dos elegits per la Moncloa i els dos proposats pel CGPJ). En aquell moment, el CGPJ seguia en funcions per la incapacitat del PP i el PSOE de pactar la seva renovació.
En aquest context, el govern espanyol havia impulsat una llei per impedir que el CGPJ fes nomenaments amb el mandat caducat. I això va obligar els socialistes a modificar la llei de nou per tornar al Poder Judicial la capacitat de fer els nomenaments, però només al Constitucional. La renovació del TC que depèn del govern espanyol i del CGPJ s’ha de fer alhora, així que estava encallada fins que es pogués renovar el CGPJ. I amb la reforma de la llei es pretenia superar aquest escull.
Després d’aquesta primera pantalla, el CGPJ va ser incapaç de posar-se d’acord amb els nous noms. De fet, la nova llei fixava un termini que va vèncer sense que el Poder Judicial elegís els seus dos candidats. Quines conseqüències tenia això? Que es retardava el canvi de la majoria conservadora a progressista: els dos conservadors elegits pel govern de Mariano Rajoy serien substituïts per dos progressistes nomenats per Pedro Sánchez. I es faria el tomb a la majoria.
Després d’una bateria de reunions infructuoses al si del Poder Judicial, a finals de novembre, el govern espanyol va designar els seus dos magistrats sense esperar el CGPJ: Juan Carlos Campo (el ministre de Justícia que va signar els indults als presos polítics) i Laura Díez (que va ser directora general d’Assumptes Constitucionals de la Moncloa i va ser assessora del Govern per a la reforma de l’Estatut). Un parell de setmanes després, el PSOE i Unides Podemos van registrar dues esmenes a la reforma del Codi Penal que derogava el delicte de sedició per modificar el sistema d’elecció dels magistrats del TC: per eliminar l’obligatorietat dels tres cinquens al CGPJ (amb el nou sistema, es nomenarien els dos magistrats amb més vots) i eliminar l’obligació de l’elecció simultània dels dos candidats de l’executiu i els dos del Poder Judicial.
Tanmateix, el PP va emprendre una batalla judicial per parar els peus al govern espanyol i va presentar un recurs d’empara al Constitucional amb mesures cautelars per frenar la votació. Després que la llei i les esmenes rebessin llum verda al Congrés, el TC va frenar la tramitació de les dues esmenes en el Senat: sis vots dels conservadors davant cinc vots progressistes. Era la primera vegada a la història del Congrés i el Senat que al TC intervenia en una tramitació parlamentària. El Parlament de Catalunya ja n’havia estat testimoni.
Finalment, després del fracàs dels conservadors intentant imposar els seus dos candidats, el 27 de desembre, el ple del CGPJ va arribar a un acord per unanimitat per designar el conservador César Tolosa i la progressista María Luisa Segoviano com a magistrats del Constitucional. La solució va ser la cessió dels vocals progressistes, que van acceptar que els dos noms fossin a proposta dels conservadors. Segoviano havia estat a la taula del bloc progressista, però havia quedat fora de les votacions internes. I els conservadors la van recuperar per posar fi al bloqueig. Malgrat que és progressista, no és qui havia triat aquest bloc. El 9 de gener del 2023 els quatre nous magistrats van prendre possessió i van ratificar el tomb de la majoria en favor dels progressistes.