És ben cert que l'ésser humà s'acostuma a tot i, la major part de les vegades, lluny de fer-se preguntes sobre el que no funciona, acaba adaptant-se a la nova realitat. Ho estem veient amb Rodalies i amb l'AVE, aparentment dues cares de la crisi en les infraestructures catalanes, però, en realitat, hereves del mateix problema: la manca d'inversions de l'Estat a Catalunya. En el primer cas, el tren que serveix per al desplaçament diari d'unes 350.000 persones al seu lloc de feina, el problema s'ha cronificat i, encara que tots hàgim deixat de parlar-ne, continua martiritzant desenes de milers de persones diàriament.

Només cal fer una volta per l'estació de Sants o conversar amb algun dels viatgers que utilitzen Rodalies per escoltar històries sobre les hores que han trigat a fer un desplaçament. Més de tres hores entre Barcelona i Girona, passatgers evacuats en un tren de Rodalies entre Portbou i Figueres, usuaris que denuncien que trens programats fins a Sant Vicenç de Calders finalitzen el seu recorregut per sorpresa a Vilanova i han d'esperar una hora per arribar a casa, passatgers forçats a caminar enmig d'una tempesta per una andana plena de fang després d'estar aturats dues hores en un túnel per una avaria entre les estacions de Garraf i Sitges o l'R4 que continua tallada totalment 40 dies després de l'accident de Gelida. Només són una petita part dels incidents dels últims dies que hem normalitzat i sobre els quals hem deixat d'informar, malgrat que es continuen produint i hi ha milers de persones afectades.

Rodalies i AVE són aparentment dues cares de la crisi en les infraestructures catalanes, però, en realitat, són hereves del mateix problema: la manca d'inversions de l'Estat a Catalunya

Si aquest és el nostre pa de cada dia a Rodalies, què podem dir de l'AVE, aquell tren d'alta velocitat que havia desplaçat l'avió en distàncies curtes i que ara necessita, en moltes ocasions, força més de quatre hores per fer el trajecte entre Barcelona i Madrid o viceversa. Sense que hi hagi cap explicació, el tren s'atura abans d'arribar a Barcelona, per exemple, i està gairebé una hora aturat. Ningú sap quan es reprendrà la marxa fins que, molt de temps després de la parada, simplement s'informa que la reducció de vies obliga a donar preferència als que viatgen en direcció a Madrid. Una veritable odissea quan, fa només uns mesos, el ministre de Transports ens va anunciar ufà que Espanya se situaria al nivell de la Xina en alta velocitat i la distància entre Barcelona i Madrid es faria en menys de dues hores.

Ningú ha destituït Puente, ni el ministre s'ha disculpat per la seva verborrea encara que, això sí, va enviar el seu secretari d'Estat a Catalunya amb el resultat conegut. Pitjor sort ha tingut el sud d'Espanya, on el trajecte entre Madrid i Màlaga està suspès des del 18 de gener i Renfe manté una ruta alternativa que connecta tren amb autocar. No és que el temps que es necessita per cobrir ambdues ciutats sigui superior al de la implantació de l'AVE, sinó que s'ha retrocedit diversos anys, ja que els avions s'han retirat d'aquestes rutes, igual que entre Barcelona i Madrid, amb la qual cosa les dificultats han augmentat.

I en el cas de l'Alta Velocitat, per falta de manteniment de la xarxa. Mentre anàvem donant lliçons al món sencer i ens gastàvem els diners a posar-nos estupends davant els nostres col·legues europeus, el mantenuiment de les vies entrava en una penúria difícil d'explicar. En el seu llibre, Créixer o progressar, l'economista Modest Guinjoan assenyala que l'Estat espanyol munyia la vaca de Catalunya fa 50 anys, la muny actualment i farà el possible per continuar munyint-la en el futur. La seva proposta, en el moment actual, no és altra que pressionar el màxim possible per aconseguir el que convingui aprofitant les mètriques parlamentàries. No posar pegats perquè Catalunya deixi de ser tractada com un país tercermundista.