L’exèrcit dels Estats Units és el més potent del planeta; el d’Israel és considerat un dels més avançats malgrat que el país té menys de 10 milions d’habitants. No hi ha cap dubte que les capacitats militars i la seva infraestructura els permeten sostenir una guerra a llarg termini. Donald Trump ha afirmat que l’actual conflicte amb l’Iran podria allargar-se entre quatre i cinc setmanes, tot i remarcar que Washington està preparat “per durar molt més que això” si calgués, “costi el que costi”. El govern de Benjamin Netanyahu, per la seva banda, també adverteix que la guerra no s’acabarà aviat. “Ens estem preparant per a diverses setmanes”, va declarar un membre de l’executiu israelià al Financial Times. En aquest context, totes les mirades se centren en l’Iran i en fins a quin punt pot resistir una campanya militar contra dues potències amb aquesta capacitat.
El juny de l’any passat, Israel i l’Iran van protagonitzar una guerra de 12 dies amb bombardejos creuats que va deixar la República Islàmica notablement debilitada. Aquella ofensiva, amb atacs israelians i nord-americans, va colpejar durament el programa nuclear iranià —considerat durant anys la seva joia de la corona— i va destruir aproximadament un terç dels llançadors de míssils del país, a més d’esgotar bona part de les seves reserves de míssils de llarg abast. Tot i això, el règim ha mantingut una estructura militar arrelada i armada, preparada des de fa temps per a un escenari com l’actual. Diversos informes indiquen que Teheran ha dedicat els seus esforços a reconstruir la capacitat perduda en aquell conflicte. De fet, conserva eines per respondre amb míssils, drons, operacions cibernètiques i forces aliades a la regió, com ja ha mostrat durant la primera setmana de guerra. “S’ha informat als quatre vents que l’Iran ha estat reposant ràpidament els seus subministraments de míssils balístics des de la seva Guerra de 12 Dies amb Israel”, explica a TRT World Matthew Bryza, exambaixador dels Estats Units i especialista en afers internacionals.
L’arsenal de l’Iran —considerat el més ampli de l’Orient Mitjà— inclou més de vint tipus diferents de míssils, la majoria muntats al país amb components de producció nacional o peces procedents d’aliats com Rússia. Dins d’aquest conjunt, els míssils balístics constitueixen la seva principal arma i representen una amenaça especialment preocupant per a Israel. Tant és així que Netanyahu i Trump han insistit que Teheran hauria de renunciar a aquest programa. Segons estimacions de mitjans internacionals com la revista Foreign Affairs, l’estoc de míssils balístics pesants de l’Iran se situava per sobre dels 2.000 abans de l’inici de la guerra. Des de l’esclat de les hostilitats més recents, el país n’ha llançat més de 500 en represàlia, d’acord amb el Comandament Central dels Estats Units (CENTCOM). Aquestes reserves han permès mantenir una elevada capacitat d’atac, però el ritme diari de llançaments ha anat disminuint amb el pas dels dies. Ara els atacs es concentren sobretot en objectius estratègics, com infraestructures energètiques o punts sensibles a l’estret d’Ormuz que poden afectar l’economia mundial.
Problemes d’estoc
En una guerra que, segons apunten Trump i el govern israelià, podria prolongar-se durant setmanes, el factor clau no és només l’estoc disponible, sinó la capacitat de fabricar nou armament. Amb els anys, l’Iran ha desenvolupat una infraestructura industrial capaç de produir diversos centenars de míssils al mes, mentre que a les anomenades ‘ciutats de míssils’ –grans bases subterrànies construïdes durant dècades– hauria anat reposant bona part del seu arsenal. Tot i això, de moment la producció no sembla capaç de mantenir el ritme dels primers dies de guerra. “La capacitat de l’Iran per atacar-nos a nosaltres i als nostres aliats està disminuint”, va declarar l’almirall Brad Cooper, cap del CENTCOM, en una actualització publicada el vespre del 3 de març. L’endemà, el cap de l’Estat Major Conjunt, el general Dan Caine, va afirmar en roda de premsa que els llançaments de míssils balístics iranians havien caigut un 86% des del primer dia del conflicte. Entre les causes d’aquest descens hi ha els intensos atacs contra els seus llançadors. La Força Aèria israeliana assegura haver-ne destruït o inutilitzat uns 300 fins, a més dels objectius colpejats per les forces nord-americanes.
Update from CENTCOM Commander on Operation Epic Fury: pic.twitter.com/epEohq64Vf
— U.S. Central Command (@CENTCOM) March 3, 2026
Guerra de drons
Com ja s’ha vist a la guerra d’Ucraïna, la reducció dels llançaments de míssils ha donat més protagonisme als drons. Segons el CENTCOM, l’Iran n’ha utilitzat més de 2.000 des de dissabte passat, amb especial protagonisme dels Shahed 136, la gran estrella de la contraofensiva persa. Aquest tipus d’aparell, molt més barat que altres sistemes d’armes i dissenyat com a munició “d’un sol ús”, es fa servir sovint en llançaments massius i combinat amb míssils balístics per saturar les defenses antiaèries. Els dispositius poden transportar explosius potents fins a 2.000 quilòmetres i estan programats per impactar en objectius concrets. Amb aquesta tecnologia s’han danyat tres seus diplomàtiques dels Estats Units en els darrers dies, com l’atac que va provocar un incendi a l’ambaixada nord-americana a Riad després de l’impacte de dos drons, segons el Ministeri de Defensa de l’Aràbia Saudita. En aquest sentit, Ryan Bohl, de la consultora d’intel·ligència de riscos RANE Network, ha explicat al diari turc Yeni Şafak que els Shahed 136 són “els més efectius contra els estats àrabs del Golf perquè no tenen defenses contra els drons”.
Un altre avantatge dels drons és que no depenen dels llançadors de míssils, actualment un dels principals objectius dels atacs dels Estats Units i Israel. Els models utilitzats per l’Iran són fàcils de transportar i poden llançar-se fins i tot des de la part posterior de camions convencionals. Tanmateix, el factor que més preocupa les grans potències militars és el seu cost reduït. Cada aparell pot costar entre 20.000 i 50.000 dòlars, mentre que un sol míssil interceptor Patriot usat per abatre’ls s’eleva fins als 4 milions. Aquesta relació de costos ha convertit els drons en un repte estratègic per als exèrcits occidentals. De fet, el Pentàgon ha començat a desenvolupar versions inspirades en el Shahed 136 —batejades com a LUCAS— i també treballa en sistemes d’intercepció més econòmics per neutralitzar els aparells iranians.
El temps dirà fins quan s’allarga aquesta guerra, una durada que també dependrà de l’abast dels objectius que s’han fixat els Estats Units i Israel. Segons informacions de Reuters i anàlisis de la Brookings Institution —un think tank fundat el 1916 a Washington—, la campanya militar va més enllà de simples represàlies, ja que els atacs conjunts busquen colpejar el lideratge iranià, les instal·lacions nuclears i la infraestructura de míssils. Israel pretén mantenir la pressió sobre institucions polítiques i de seguretat vinculades a les altes esferes del règim, així com sobre els sistemes i llançadors de míssils, amb l’objectiu d’afeblir la República Islàmica i crear les condicions per a un canvi de règim. “L’objectiu és molt clar: eliminar una amenaça existencial per a l’Estat d’Israel”, va dir el portaveu del Ministeri d’Afers Exteriors israelià, Oren Marmorstein, a Reuters.
Tot i això, el factor decisiu per provocar un canvi de règim seria el desplegament de tropes sobre el terreny, una opció poc probable per culpa del trauma que les guerres de l’Iraq i l’Afganistan han deixat en la societat nord-americana. A més, sembla que el Pentàgon prefereix que les forces rebels kurdes a l’Iraq facin aquesta feina. Mentrestant, si el conflicte es limita a l’actual escalada de míssils i drons, l’Iran podria resistir durant setmanes malgrat els continus atacs aeris dels Estats Units i Israel. El president de la República Islàmica, Masoud Pezeshkian, ha assegurat que "la rendició incondicional de l’Iran és un somni".