Dia magnífic per als observadors de portades, com un dia de migració ho és per als observadors d’ocells. La situació obre una finestra al cervell dels diaris, potser al cor també, perquè per al títol de portada només tenien dues opcions, cosa que facilita la feina. Una és la crisi entre el ministeri de l’Interior i el tàndem Guàrdia Civil/jutges —sí, és una generalització injusta—. L’altre és el pla de reconstrucció de la Unió Europea, que atribueix a Espanya 140.000 milions d’euros, 77.000 dels quals a fons perdut, cosa que sembla més aviat una victòria dels estats del Sud sobre l’Europa frugal del centre i del Nord.
El desafiament de l’estat profund al govern espanyol no és cap novetat per la substància dels fets, sinó per l’estil. El que fins ara era una conxorxa tensa, però discreta i acordada, amb premis sucosos —ahir mateix se’n van repartir alguns de molt preuats— i càstigs més aviat ponderats, ha esdevingut una contesa descarada a trets i ganivetades a plena llum del dia, que deixa en un petó de tieta aquella escena de Heat amb Al Pacino, Robert de Niro i Val Kilmer. La mecànica, l’operativa, d’aquesta brega és gairebé calcada de l’aplicada en la repressió policiacojudicial seguida —encara és viva— contra l’independentisme. En són ara víctimes part del públic que l’aplaudia, mirava a una altra banda o provava de justificar-la. Són moments dels quals cap demòcrata se n’alegra, sigui del color que sigui.
La gràcia és que ara tothom està en fals. El ministre de l’Interior, Grande-Marlaska, exjutge ell mateix, perquè va provar d’assabentar-se què tenia entre mans la unitat de policia judicial de la Guàrdia Civil, que només es deu a la jutge instructora, Rodríguez Medel. Ni tan sols al seu cap, el coronel Pérez de los Cobos. La instructora, perquè ha atropellat el procediment i els drets de l’investigat, el delegat del govern a Madrid, defensat per l’advocacia de l’Estat. La Guàrdia Civil, perquè ha cuinat amb manipulacions i falsedats l’informe que la jutgessa fa servir d’escut i excusa per seguir el cas, la paperassa del qual, si el Tribunal Suprem decideix intervenir-hi, ves per on, casualment, cauria en mans de la Sala Segona que presideix Manuel Marchena. Aquesta pel·lícula ja l’has vist.
Els diaris que obren portada amb aquest torcebraç, però, en lloc d’explicar-ho tot, han triat bàndol i destaquen l’aspecte que més els convé per ajustar-lo a les seves dèries de pamflet de combat. S’escandalitzen per la destitució del coronel —que formalment va fer el que havia de fer: ignorar al ministre— i per les dimissions en el si del cos armat. De les fabricacions de l’atestat no en diuen res. En un concurs de mala fe, segurament guanyarien els aparells de l’Estat que han muntat aquesta mascarada, exposada tan cruament a la vista de tothom, del món sencer. Els diaris de la tuna mediàtica de la dreta no tenen ni vergonya per dissimular-ho i els diaris de signe contrari treballen a l’inrevés. Això: que tothom està en fals.
En canvi, els diaris que trien esbombar el pla de reconstrucció postpandèmia de la UE, sobretot els de Barcelona, fan l’efecte del que s’adona de la batussa al mig del carrer i en fuig per la primera cantonada, cames ajudeu-me, per por de rebre.
Però que no és històric, aquest pla? No anuncia una Europa federal i solidària, flors i violes i romaní? La resposta a aquestes preguntes és que ja ho veurem. Les negociacions a Brussel·les són un afer molto longo, molto articolato. El pla és només un punt de partida i encara no està aprovat. L’Europa frugal vol que, abans de transferir diners als països del Sud (regalar-los-hi, vaja), aquests recorrin al MEDE, un mecanisme creditici ordinari de la UE, que disposa d’una xifra similar de diners a un interés molt baix, un 0,15%. Àustria, Suècia, Finlàndia i Holanda no es donen per vençuts i plantaran cara amb aquest argument a la Comissió. Aquestes portades han dit blat i encara no el tenen al sac ni ben lligat. Això sí, s’han estalviat les ganivetades dels pinxos que s’esbatussen al carrer.
