Anteriorment...

Capítol 1: Decàleg de la farsa del sector musical

Capítol 2: Quan se't passa l'arròs, a la merda els principis!

Capítol 3: L''statu quo' és l'enemic de les xarxes socials: rebentaré Twitter

Capítol 4: La polèmica ven, el periodisme avorreix i la pell cau amb els anys

Capítol 5: Com mola ser viral!

Capítol 6: 'Funat' a les xarxes, putu amo a les zones VI

Capítulo 7: Molar ennuvola la vista
 

Un episodi de Fariña

Catalina era, sé que això és molt barcelonacèntric, la noia més de poble del món. Quan un paio de barri com jo arriba a la universitat, de seguida s'adona que realment, encara que visqui a la perifèria, sempre ha estat de ciutat gran. Perquè Catalina tenia carnet de conduir des dels divuit anys, com anava a moure's sinó. Perquè vestia com treta d'un Viñarock, sempre amb samarretes de festes populars, i perquè coneixia absolutament tothom de la seva comarca a la facultat.

Catalina era més de poble que una espardenya i ara estava en aquesta festa, tants anys després, fent-se anomenar Cata i havent perdut tot l'accent d'interior. "He viscut uns anys a Berlín. Però ara he tornat, per curro. Me'n vaig anar allà quan vaig acabar la uni. Vaig estar uns anys fent comunicació com a júnior –sense cobrar, vaja– i allà, vaig viure amb una noia. Bé, vaig viure amb molta gent, era caríssim el lloguer, i aquesta noia em va dir que en el VS, al Verano Sound, buscaven gent. Vaig anar al festival, em van colar a la zona de professionals, vaig conèixer la cap de comunicació, hi vaig començar a col·laborar, primer com a reforç al festival i, mira, ara ja estic gairebé tot l'any treballant", va aclarir. "No em queixo, i tu?".

Catalina tenia la meva edat i encara no treballava tot l'any. És cert que els seus pares li van comprar un pis a Barcelona al poc de tornar de Berlín, segons em va dir un company de facultat, un que s'havia tirat al periodisme esportiu, però no treballava tot l'any. Amb trenta. Joder! No sabia què respondre a la seva pregunta. I vaig fer el que fem tots quan trobem gent que fa molt que no veiem: adornar.

—Eh... Jo... Soc articulista. Soc articulista estrella. He escrit per a alguns mitjans. Però ara ja només escric un article a la setmana.

—Clar! T'he llegit. Un munt de vegades —Que bonic és mentir junts.

—Fumes? —em va convidar.

—Cl... Cla... Clar.

Per què no. No donava un calo des dels setze. Però a la vista que allà no hi havia amigues. I que hauria de tenir una mica de facilitat per continuar adornant la meva vida, em vaig aventurar. Ens vam passar la nit recordant anècdotes de la universitat. Entre jijis, vaig començar a sentir que ens estàvem apropant més i més. Fins que ens vam fer un petó.

El porro i la culpabilitat d'aquell petó em van matar. Així vaig enfangar un preciós videoclip d'Alizzz

Com en una mala escena de Paul Weitz, em vaig aixecar de pressa i me'n vaig anar al lavabo gairebé sense acomiadar-me. "P… Perdó", vaig aconseguir balbucejar. Em vaig xocar amb totes les samarretes fosforescents del món, els lluentons m'encegaven, i vaig arribar als WC, tots ocupats, vaig obrir una porta sense balda, vaig separar a dos Fariña i vaig vomitar fins a les primeres farinetes: el porro i la culpabilitat d'aquell petó em van matar. Així vaig enfangar un preciós videoclip d'Alizzz.