Anteriorment...

Capítol 1: Decàleg de la farsa del sector musical

Capítol 2: Quan se't passa l'arròs, a la merda els principis!


Capítol 3: Rebentaré Twitter (o com sigui que es digui ara)


"En provem una?". Me'n vaig anar a nedar al gimnàs del barri. M'encantava la franja de 14h a 15h. Començaven les classes d'aquagym i, com la resta del món currava... Bé, jo també currava, però tenia els MEUS horaris. S'entén. Com la resta del món –m'encantava la terminologia laboral específica, em feia sentir un líder sindical– assalariat tenia un horari, no hi havia més que vells amb unes pells adorables. M'encantava el senyor Emilio, que sempre les guardava al banyador. Però quan es tirava a l'aigua, les pells de la panxa li flotaven, com si estiguessin fetes de porexpan.

—Bon dia, Dani, com va? —comentava l'Emilio, mentre s'entremetia els plecs al banyador, com si aquests fossin una camisa, acomodant-se dins d'uns pantalons cenyits.

—Res, tot bé, senyor Emilio, tot bé...

—Sembles preocupat, cowboy. —li encantava anomenar cowboy a la gent, cada tarda revisava totes les pel·lícules western del Hollywood clàssic— És la feina?

Vaig assentir amb el cap mentre em descalçava les xancletes per entrar a l'aigua.

—Bé, sigui com sigui, ves amb tot, Dani. Que se't passa l'arròs —va deixar anar, rialler, l'Emilio, que semblava que en comptes de la veu havia utilitzat un punyal per cantar-me el consell.

"Ves amb tot Dani, que se't passa l'arròs." "En provem una?". "Ves amb tot Dani, que se't passa l'arròs." "En provem una?". Amb cada aleteig a l'aigua se'm passava pel cap una de les dues frases. Era torturador. Vaig sortir al cap de deu minuts. "Ja te'n vas, cowboy?". Li vaig dir adeu al Clint Eastwood de Sant Martí amb la mà. Ell va respondre igual, sacsejant la carn dels braços com  aletes de bussejador.

Al metro, camí a casa, vaig repassar Twitter. Com sempre. Parlaven sobre les últimes polèmiques de Gerard Piqué. Quin bocaxancla

Al metro, camí a casa, vaig repassar Twitter. Com sempre. Parlaven sobre les últimes polèmiques de Gerard Piqué. Quin bocaxancla. De vegades pensava que jo també podia tenir la gràcia d'alguns tuitaires. Aquests que s'amaguen darrere d'un àlies, però que han acabat posant el seu nom de pila a totes les seves xarxes socials perquè ara ja els contracten els mitjans convencionals. Més que a mi. Però jo no m'hi atrevia.

Aquesta era la clau de les xarxes, polemitzar

Odiava les notificacions. Em posava nerviosíssim cada vegada que llançaven algun dels meus temes des dels mitjans on col·laborava. Com que ningú no comprovava una merda, i jo sempre em sentia un periodistet, se'm menjava la síndrome de l'impostor: segur que aquesta vegada s'adonen que no m'he escoltat el disc amb què comparo l'últim de Lildami. Soc un farsant. Per què coi continuo fent això, si porto col·laborant en mitjans musicals des dels vint? Portava escrivint a les principals capçaleres del país deu anys ja. Tenia 439 seguidors. I baixant. Els bots sempre moren. El meu pare, que era un aficionat voraç del Barça, en tenia més. Ell es ficava en totes les polèmiques. En tots els fitxatges. Aquesta era la clau de les xarxes, polemitzar.