Anteriorment...

Capítol 1: Decàleg de la farsa del sector musical

Capítol 2: Quan se't passa l'arròs, a la merda els principis!

Capítol 3: L''statu quo' és l'enemic de les xarxes socials: rebentaré Twitter

Capítol 4: La polèmica ven, el periodisme avorreix i la pell cau amb els anys

Capítol 5: Com mola ser viral!


El dolent sempre pesa més que el bo

Un article de merda? Potser la Clàudia tenia raó. Però aquest no era motiu perquè 1.131 desconeguts em posessin a parir a les xarxes. Els vaig comptar. No podia dormir i no tenia res millor a fer: quan vaig començar a fer voltes al llit i queixar-me, la Clàudia em va fer fora de l'habitació. Me'n vaig anar al sofà, em vaig tombar boca amunt, amb el mòbil il·luminant la cara, com el que explica un relat de por amb una llanterna, i donant una puntada de peu al reposabraços cada vegada que llegia "mal periodista", "fracassat", "frustrat", "morat". El Julio em va començar a llepar el colze. Diuen que els gossos tenen una sensibilitat especial. Fins i tot un colom hauria sabut veure que estava passant una mala estona. En aquell moment vaig entendre El Xokas, l'streamer gallec de moda. Jo pensava que era un capullo, un superb i un setciències. I que per això s'havia creat tots aquests perfils falsos a xarxes per insultar els qui a ell el criticaven des de l'anonimat. Però no, no, realment venien ganes de posar-se a discutir amb cadascun d'aquests beneits sense foto, amb fotos creades per una IA o amb copys tan eloqüents com "culer i de Valls". Ràbia!

Continuava fent scroll pels comentaris i les mencions. Realment, l'article estava agradant. Però un comentari dolent ho enfonsava tot. Era com un suspens entre excel·lents. El dolent sempre pesa més que el bo. Jo era especialista a quedar-me amb el dolent: la primera cita que vam tenir amb la Clàudia va ser fantàstica, vam menjar, vam riure, vam beure, però no hi va haver final. El petó! Una abraçada i cap a casa. Me'n vaig anar directe a veure un amic i a plorar sobre la seva abraçada. "No la veuré mai més", vaig exagerar.

Feia prop de dues hores que classificava comentaris al meu cervell. Eren més de la una del matí i va entrar un missatge directe a Instagram: "Daaani, llàstima que no t'hagis pogut passar per Colddplay. Ns o stem passant ggenial al Vela". Era un tal Eduardo, el tipus d'una promotora que m'havia escrit feia unes hores per convidar-me al concert i al VIP dels Fix you. Després de maleir-me per haver oblidat la invitació, realment em feia gràcia fer-me una foto amb Chris Martin, em vaig incorporar d'un cop de cul i vaig teclejar:

-"Eduardo, encara puc venir?".

Després d'una bona estona typing, vaig pensar que estaria atabalat atenent gent, quan vaig arribar al lloc em vaig adonar que el que li passava era que estava perjudicat, més que atrafegat. Va aconseguir ajuntar –i separar– malament un parell de lletres: "O kk". Quan el vaig veure, em vaig posar les sandàlies de dit, una camisa de màniga llarga per si refrescava, i vaig baixar pedalant de més –no quedaven elèctriques– amb un Bicing que grinyolava com els grills a ple sol. Vaig arribar suadíssim. Tot just entrar vaig veure que no seria un problema: tothom allà caminava suat, malgrat estar l'aire condicionat a una temperatura mata-pingüins de l'Àrtic. "Daaaaaaani", vaig escoltar. El hall era enorme. Però l'Eduardo em va reconèixer com ho feia la meva mare en els centres comercials, com si em tingués geolocalitzat. "Ets igualeeeet que a la teva foto de perfil, més alt. Vine, que et presento."