Anteriorment...
Capítol 1: Decàleg de la farsa del sector musical
Capítol 2: Quan es te passa l'arròs, en la merda els principis!
Capítol 3: L''statu quo' s'l'enemic de las xarxes socials: rebentaré Twitter
Capítol 4: La polèmica ven, el periodisme avorreix i la pell cau amb els anys
El meu article més barat
"Deu idees sobre un sector musical sense principis". La veritat, mai no em va anar gaire bé venent la moto. La seva proposta era clarament més comercial –i una mica tendenciosa: "Decàleg de la farsa del sector musical". No havien passat ni dues hores des de la publicació de l'article i havia quintuplicat seguidors. El mòbil se m'havia col·lapsat amb les mencions. A mesura que les anava llegint, anaven entrant d'altres tantes. Els missatges de la safata també estaven petats. Començava a entendre quan els influencers diuen això "és impossible respondre-us a tots, ho sento chiquis".
N'hi havia que em beneïen per dir les coses clares. Com si un nou Iñaki Gabilondo hagués nascut. Un salvador del periodisme, jo, al meu article més barat
N'hi havia que em beneïen per dir les coses clares. Com si un nou Iñaki Gabilondo hagués nascut. Un salvador del periodisme, jo, al meu article més barat. Altres, directament, em titllaven de brossa. Sobretot artistes i empreses del sector. Eren els mateixos que havien començat a escriure'm correus dient-me que li havia fet un mal servei a la indústria musical, "molt malmesa des de la pandèmia". Ni un Déu, ni el culpable de totes les plagues, no? Em sentia el culpable de totes les plagues. Començava a tenir un nus a l'estómac, preocupant com l'embolic d'uns auriculars després d'una setmana pul·lulant per la totebag. No paraven de créixer els seguidors. Era trending topic a Barcelona. Les personalitats dels principals festivals havien entrat en el debat. Els Cupra supporters, tots els festivals molons estan patrocinats per Cupra avui dia, anaven a matxet. Després de tirar el mòbil al llit, em vaig dir:
"Quina foto tinc de perfil?". Merda!
Tota –vaig adaptar ràpid el meu llenguatge– la meva comunitat m'estava veient amb una foto de Julio, així es deia el meu mastí, pel gran Julio Anguita. La –seguia amb el llenguatge precís– pic era a La Mola, de quan el vam pujar l'estiu passat. Ens encantava el trekking a Claudia i a mi. Bé, més el Decathlon que el trekking. Em vaig posar una d'un dia punxant amb uns amics en una casa rural. Era fosca, misteriosa. En el copy vaig substituir el trist "Periodista i papa de Julio (el meu gos)" per un, potser agosarat, "Periodista i autor de decàlegs". Molt agosarat: el vaig deixar en "Periodista". I vaig fixar allà el meu correu electrònic.
-Dani, aquest article és una merda. —va intervenir Claudia, que em va despertar del meu somni a les xarxes socials. Ja m'havia creat Instagram i TikTok. No sabia ni què era un reel.
—Una merda, per què?
—Perquè no cites cap font. Ho deixes tot a mitges. Per què has fet això? —va dir, amb el gest decebut. Una cosa que em va contrariar. Què he fet malament?
—Què sabràs! —vaig tancar la porta de l'habitació. Al cap de pocs segons vaig rebre un correu: "Dani, la sèrie d'estiu és teva. La gent està entusiasmada amb el que expliques. En volem un altre així en una setmana". I un altre. Desconegut: "Dani, t'hem llegit, vens demà al VIP del concert de Coldplay? Hi haurà càtering i meet and greet amb els artistes".