Anteriorment...

Capítol 1: Decàleg de la farsa del sector musical

Capítol 2: Quan es te passa l'arròs, en la merda els principis!

Capítol 3: L''statu quo' s'l'enemic de las xarxes socials: rebentaré Twitter
 

Estàs a portada

Era un cagat. Però si volia deixar de ser el pringat dels articles a 40 euros, havia d'oferir carnassa. Ja m'ho va dir Emilio a la piscina: "Ves amb tot Dani, que se't passa l'arròs". Tenia una bala. En necessitava un viral. Vaig arribar a casa després de la piscina. No em vaig dutxar. Odiava les dutxes del gimnàs. No podia evitar mirar-me panxa, plena de pèls, i comparar-la amb la d'aquests gym bros. Ni rastre de greix. Res de pèl. Tots amb els seus calçotets PBStudio, la marca del valencià Joan Pradells, el nou guru del fitnes.

—Hola!

—Hola.

—T'has dutxat al gimnàs? —em va preguntar Claudia.

—No.

—Vols arròs? Vaig a fer-ne, encara que igual es queda una mica covat de la ca...

—No! No vull arròs.

Em vaig tancar a l'habitació amb el ventilador de peu pegat a la cara. No volia sentir ni parlar d'arròs. Havia d'escriure l'article i enviar-lo. Ràpid. Només tenia una bala. Provem una vegada, em va dir l'espavilat del diari. Només una vegada, eh? Soc el segon plat i a més he d'enlluernar en una sola vegada. Joder. Val, val, val, ho tinc. Faré una història sobre un noi d'extraradi que estiueja en un càmping, vaig a parlar de les barcelones, de la Barcelona del soroll, de Sant Adrià, el municipi a què l va anar a parar la meva família, enganxat al riu. Sí, aquesta és una bona idea.

Era un cagat. Però si volia deixar de ser el pringat dels articles a 40 euros, havia d'oferir carnassa

Portava tres magnífiques pàgines i em vaig adonar que havia mangat totes les idees d'Anna Pacheco, Miqui Otero i Pérez Andújar. Com volia destacar copiant tan descaradament els altres? Bé, això és el que fan tots els creadors de contingut. Però no, jo necessitava una bomba. Havia d'escriure sobre alguna cosa que conegués. Sobre coses que ningú no digués. Però que molts pensessin... Però jo només havia anat a concerts, festivals i havia entrevistat a deu mil artistes, dues vegades Damon Albarn, per cert. A aquest últim, fins i tot l'havia penjat; era la meva primera entrevista i em vaig equivocar tocant les tecles del mòbil. Si volia destacar, havia de ser descarat.

Portava tres magnífiques pàgines i em vaig adonar que havia mangat totes las idees d'Anna Pacheco, Miqui Otero i Pérez Andújar

Joder, quina puta por ser descarat. Se'm tiraria tothom a sobre. O ningú no em faria ni cas i l'editor pensaria que era idiota. Se m'acabava el temps. Un decàleg sobre les merdes del sector musical. Això estaria bé, o no, jo què s... ENVIAR. "No us ha agradat?". Vaig escriure a l'editor una hora després de no rebre justificant de recepció.

-¡Dani, Dani! Mira què em passa la meva germana! —la germana de Claudia no s'havia perdut un Primavera Sound des de la seva estrena, era un bon termòmetre— Un article teu!

"Estàs a portada, Dani. Hem tocat una mica el titular i l'article està volant".