Superada la investidura fallida d'Alberto Núñez Feijóo sense cap sorpresa, arriba ara el torn de Pedro Sánchez, que disposarà d'aproximadament dos mesos per presentar-se al Congrés dels Diputats amb el suport d'una majoria suficient de diputats que li asseguri la permanència al palau de la Moncloa. Dues coses prèvies: més enllà de l'aritmètica i dels resultats del 23 de juliol, que han condemnat Núñez Feijóo, el gallec no ha fet un mal debat. Encara més, en les dues jornades del Congrés dels Diputats, dimarts i dimecres, perquè la d'aquest divendres no compta, s'ha revelat com un parlamentari dialècticament brillant i irònic, capaç de preparar a fons els temes i, com a mostra, els seus duels dialèctics amb el basc Aitor Esteban o amb els catalans Gabriel Rufián i Míriam Nogueras.

Conscient que no aconseguiria la investidura, Feijóo podia quedar descavalcat com a líder de l'oposició i que el PP comencés a buscar-li un substitut. És molt possible que a alguns dels que pensaven així se'ls faci ara més difícil, perquè aquest paper de cap de l'oposició l'ha guanyat aquests dies. Si alguna cosa tenen els plens del Congrés, és com de fàcil que es pot palpar entre els diputats la cotització dels seus dirigents i Feijóo ha sortit aplaudit pels seus en un gest que no ha semblat de compromís. De cara a una hipotètica repetició electoral, la seva cotització no va a la baixa i ha tornat a passar una cosa que ja va succeir en el duel televisiu que va protagonitzar amb Sánchez la passada campanya electoral. El resultat ha estat que, com llavors, ha superat les expectatives, i el president en funcions va fer bé d'enviar l'exalcalde de Valladolid Óscar Puente a confrontar-se amb Feijóo en la seva moció de censura, ja que només hi tenia a perdre.

Una vegada superat aquest tràmit, dilluns i dimarts Felip VI iniciarà la nova ronda per proposar un nou candidat que hauria de ser Pedro Sánchez. Arriba, finalment, el torn del socialista i, d'alguna manera, arriba la seva hora de la veritat. El moment en què haurà de decidir si emprèn un camí que no té marxa enrere amb els vots de l'independentisme català i el pagament previ de l'amnistia aprovada pel Congrés o bé els interrogants que pugui tenir el porten a deixar que les setmanes passin i que hi hagi noves eleccions el 14 de gener. Tot apunta que la primera opció serà l'escollida i que la setmana vinent pot ser la de la sortida de la seva investidura, que no serà tan ràpida com Sánchez pretenia i que finalment ho ha acabat entenent. Estem parlant, per tant, d'una investidura que mai no seria a l'octubre i que s'aproximaria bastant al límit legal previst.

Com era previsible, l'episodi de tensió de dijous amb les resolucions de Junts i ERC respecte a l'amnistia i l'autodeterminació i la resposta del PSOE ha quedat aparcat després que ambdues parts continguessin els efectes negatius que poguessin representar i rebaixessin la tensió. Aquesta picabaralla abans de les jornades definitives ha tingut, com se sol dir, molt més pa que formatge, s'ha donat més importància de la que té a un fet que no passa de ser una exageració puntual del moment. Un cop ha quedat clar que el text complet de l'amnistia encara no està tancat i a punt per entrar-lo al Congrés, la feina haurà de començar a portar-se a terme, perquè el calendari començarà d'aquí a molt pocs dies a ser preocupant per al candidat socialista. De totes maneres, el president en funcions, acostumat a portar els temps, ja fa molts dies que va decidir que no començaria a fer passos de veritat fins que Feijóo no hagués fracassat en la seva investidura.

I aquest moment ha arribat. Com ja ha vist durant les últimes setmanes a Madrid, l'esperen amb l'artilleria preparada, tant la mediàtica com la judicial i, fins i tot, l'eclesiàstica. La primera ja fa tant temps que és poc impressionable. La segona, s'ha mogut aquesta setmana amb l'associació de fiscals demanant la intervenció de la Comissió Europea per impedir l'amnistia, arribant fins i tot a demanar sancions per a Espanya. Curiosa manera d'entendre la separació de poders. O potser l'amnistia no és cosa del Congrés dels Diputats? En quin moment una decisió política ha de ser sotmesa a l'escrutini dels fiscals o de l'Església? L'Espanya que vol continuar manant es resisteix amb dents i ungles a qualsevol canvi. També en això, cap novetat.