El jutge instructor del Suprem Pablo Llarena i l'advocat de Carles Puigdemont, Gonzalo Boye, no s'han trobat mai cara a cara; i, això no obstant, durant els darrers nou anys han mantingut un duel legal implacable que ha recorregut mitja Europa i ha posat a prova la justícia espanyola i les institucions de la Unió. Dos perfils radicalment diferents rere el cas Puigdemont que, com dos jugadors d'escacs, s'han observat i analitzat mútuament per preveure i contrarestar les respectives estratègies. El jutge, un magistrat conservador nascut a Burgos, de perfil reservat i feina discreta; l'advocat, de nacionalitat xilena i alemanya, hiperactiu a les xarxes i omnipresent als mitjans de comunicació, com un camp més de la seva batalla legal. Llarena, amb la missió damunt les espatlles de castigar el Govern responsable de desafiar la unitat d'Espanya; Boye, acostumat al cos a cos, amant dels desafiaments i encaparrat a barrar el pas a una persecució que l'ha acabat incloent en el punt de mira.
Per Llarena, aquesta història va començar un estranyament assolellat i calorós matí de 31 d'octubre del 2017 a la plaça de la Vila de París, on es troba el Tribunal Suprem, ocupant part de l'espai de l'antic monestir de la Visitació de les Saleses Reials. No feia encara dos anys que era jutge del Suprem quan va caure a les seves mans la querella de la Fiscalia contra la Mesa del Parlament que quatre dies abans havien participat en la declaració d'independència. Era només el primer pas, perquè un mes més tard, el 24 de novembre, aquell primer cas va provocar que es concentressin en les seves mans totes les carpetes judicials contra els líders del procés. L'octubre del 2018, Llarena va tancar la instrucció dels procediments contra els membres del Govern detinguts a la presó de Lledoners. Però quedava pendent els exiliats. Segurament aleshores el jutge instructor no s'imaginava que passarien nou anys abans de poder tancar aquest procediment. Com tampoc li passaria pel cap la possibilitat de no sortir-se'n en la seva persecució de Carles Puigdemont.
Per Boye, la relació amb els polítics independentistes va arribar a través del dirigent dels Comuns Jaume Asens, que el va posar en contacte amb Toni Comín. Abans ni tan sols de conèixer-los, Boye els va fer arribar un document titulat Domino1 en què exposava les seves recomanacions estratègiques. Allà l'advocat preveia la judicialització del cas pel delicte de sedició; les euroordres per a qui optés per travessar la frontera; advertia que els països europeus poden negar-se a l'euroordre si la seva legislació no preveu els delictes pels quals se'ls reclama i assenyalava Bèlgica i Alemanya entre els països on es podria articular millor aquesta defensa; concretava els passos a seguir des de l'exili un cop s'activés l'euroordre —posar-se a disposició judicial de les autoritats, subratllar el sentit polític de la persecució, denunciar falta de garanties de la justícia espanyola...—. En definitiva, dibuixava el full de ruta d'allò que acabaria sent el recorregut dels exiliats. I el mapa de Boye va coincidir amb la carta de navegació de Llarena.
Euroordres
La primera euroordre contra Puigdemont no la va dictar el jutge instructor, sinó la jutgessa de l'Audiència Nacional, Carmen Lamela, el 3 de novembre del 2017. De fet, un mes més tard, Llarena va anul·lar-la davant del risc que Bèlgica, on s'havien traslladat el president i diferents consellers, denegués el lliurament dels polítics pel fet que, com havia previst Boye, la llei belga no recull el delicte de sedició. No anava errat. Els exiliats es van presentar davant la justícia belga, però els tribunals d'aquell país van rebutjar extradir-los, amb l'argument que el Suprem no era el tribunal competent per jutjar-los.
El 23 de març del 2018, el magistrat va emetre la segona euroordre contra Puigdemont. Aquell dia, Puigdemont iniciava un viatge a Finlàndia. Quaranta-vuit hores més tard, el 25 de març, el president va ser detingut mentre es traslladava amb cotxe cap a Bèlgica, tot just travessar des de Dinamarca la frontera alemanya, a l'estat de Slesvig-Holstein. Abans que la policia el fes baixar del vehicle va tenir temps de parlar amb Boye, que li va recordar que Alemanya era un dels països propicis per portar el seu cas. Puigdemont va estar empresonat deu dies, fins al 5 d'abril, a la presó de Neumünster. El 12 de juliol de 2018, després de diferents recursos, la justícia d'aquell estat va ratificar la decisió de no lliurar Puigdemont pel càrrec de rebel·lió i acceptar la seva extradició només per ser jutjat per malversació. Llarena ho va rebutjar i una setmana més tard, el 19 de juliol del 2018, va retirar l'euroordre.
Parlament Europeu
Malgrat l'aixecament de la segona euroordre el 2018, les ordres de detenció contra els exiliats continuaven vigents i els seus moviments es constrenyien a Bèlgica i Alemanya. I aquí va arribar una de les decisions més fructíferes de l'estratègia de defensa de l'exili, amb la incorporació de Puigdemont, Comín i Clara Ponsatí a la candidatura al Parlament Europeu. La Junta Electoral va vetar els noms dels exiliats i, sense temps per resoldre el recurs quan s'esgotava el termini per presentar les candidatures, la seva defensa va presentar una llista encapçalada de manera provisional pel mateix Gonzalo Boye i l'exalcalde Xavier Trias. Finalment, la JEC va donar llum verda als exiliats per figurar a les candidatures. Van sortir elegits eurodiputats, però la JEC no va afluixar la corda, els va exigir acudir a Madrid per acatar la Constitució al Congrés, per la qual cosa els eurodiputats no van aconseguir prendre possessió. El dia que es va constituir l'Eurocambra, Puigdemont i Comín ni tan sols van poder presentar-se a la concentració de protesta de l'independentisme convocada a les portes del Parlament, que celebrava el ple a la seu d'Estrasburg, davant del risc de ser detinguts. Van detectar la presència de policia espanyola a Estrasburg i van optar per quedar-se a pocs quilòmetres, just a l'altra banda de la frontera amb Alemanya.
Sis mesos més tard, després que el TJUE va sentenciar que Oriol Junqueras, que també s'havia presentat als comicis, tenia immunitat des del moment en què es van proclamar els resultats, Puigdemont i Comín van poder prendre possessió dels seus escons. Ho van fer malgrat les irades protestes dels eurodiputats de PP, Vox i Cs i d'una esbroncada monumental entre la portaveu socialista a l'Eurocambra, Iratxe García, i l'aleshores president de la cambra, David Sassoli. Va ser un dels triomfs més importants de l'exili. Durant quatre anys i mig, els eurodiputats independentistes van disposar d'un altaveu a l'Eurocambra per denunciar la repressió. Fins i tot, el debat del suplicatori per aixecar-los la immunitat es va convertir en una ocasió per exhibir el conflicte polític en què estaven embrancats. Aquell debat va servir per a un nou ventall de denúncies i recursos amb què la defensa de Puigdemont va inundar l'Eurocambra i la justícia europea. Finalment, el ple va acceptar aixecar-los la immunitat amb una de les votacions més ajustades que es recorden en aquesta mena de debats.
Tercera euroordre
La tercera euroordre es va activar el 14 d'octubre del 2019, just quan es va publicar la sentència del Suprem que condemnava els líders del procés per sedició i malversació. Va ser aquesta tercera euroordre la que va fer saltar l'alarma de l'aeroport de l'Alguer un 23 de setembre el 2021, quan Puigdemont va aterrar a Sardenya per participar en l'aplec internacional Adifolk i va ser retingut per la policia. Unes hores més tard, era posat en llibertat. Va sortir de la cort d'apel·lació de Sàsser acompanyat del president de Sardenya, Christian Solinas, i el president del Parlament sard, Michele Pais, i ironitzant sobre l'episodi: "Espanya no perd m ai l'oportunitat de fer el ridícul". Un mes més tard, la justícia italiana es va emparar en les qüestions pendents sobre la immunitat de Puigdemont a la justícia europea per espolsar-se el cas.
Més enllà de les euroordres, la persecució de l'Estat espanyol a través del CNI també ha donat lloc a una intensa trifulga legal a diferents països. Boye va denunciar davant les autoritats d'Alemanya que quan va ser detingut el 2018 a Neumünster era sotmès a espionatge il·legal. La investigació del parlament alemanya, el Bundestag, va concloure que efectivament el seguiment va ser il·legal. Aquell mateix any també s'havia portat davant la justícia belga el seguiment amb balises sota el vehicle de Puigdemont, que va provocar malestar a les autoritats d'aquell país. Això no va impedir que tres anys més tard, el gener del 2021, en ple escàndol per l'espionatge amb el programari maliciós de Pegasus, la defensa de Puigdemont atribuís a les autoritats espanyoles l'intent de quatre encaputxats d'entrar a les oficines del president, aleshores eurodiputat, a Brussel·les.
Nou anys després
La intensa activitat desplegada als tribunals de diferents països, i també al Tribunal de Justícia de la Unió Europea (UE), al Parlament Europeu, al Consell d'Europa, al Tribunal Europeu dels Drets Humans i a totes aquelles institucions que la defensa de Puigdemont ha tingut a l'abast ha acabat donant resultat. Llarena no ha aconseguit enxampar Puigdemont. Tot i que ha allargat la persecució fins a les darreres conseqüències. El jutge ha hagut d'encaixar diferents —i sorolloses— derrotes, però els ha retingut a l'exili tant de temps com li ha estat possible i ha utilitzat tots els instruments al seu abast per frenar les envestides de Boye. Malgrat que Junts va acordar una llei d'amnistia el 2024 a canvi de votar la investidura de Pedro Sánchez, el darrer servei del jutge Pablo Llarena ha estat negar la seva aplicació als exiliats. El jutge instructor va argumentar, igual com va fer el Suprem amb la resta de membres del Govern condemnats per malversació, que amb el referèndum de l'1-O Puigdemont i els consellers van obtenir un benefici i, per tant, es van enriquir, "perquè van usar fons públics i no de la seva butxaca" per organitzar-lo. A partir d'aquest argument, el magistrat els va aplicar l'excepció prevista a la llei per deixar fora de l'amnistia els casos de malversació amb enriquiment personal.
Finalment, però, després de nou anys, el duel ha acabat. El jutge instructor no va ni esperar a conèixer la decisió del Suprem, un cop es va pronunciar el Constitucional sobre l'amnistia, per aixecar el 6 d'octubre de manera provisional les ordres de detenció contra els polítics exiliats. Aquest dilluns Llarena les ha desactivat definitivament, tot i que encara no ha donat carpetada al cas que més maldecaps li ha provocat al llarg de la seva carrera i que l'ha obligat a abandonar el còmode anonimat en què vivia. Ho ha fet sense haver aconseguit el seu objectiu de tancar Puigdemont entre reixes, però regirant-se contra la decisió del Tribunal Constitucional de donar llum verda a l'amnistia. En aquest darrer tram, després de nou anys de persecució i d'enfrontament en alguns moments furiós, la defensa de Puigdemont va evitar burxar a la ferida. La setmana passada, Boye demanava a Llarena l'aplicació "serena i sense dilacions" de l'amnistia a Puigdemont com un pas més per fer possible la "normalització institucional, política i social a Catalunya" que proclama el títol d'aquella llei. Aquest dilluns, malgrat que Llarena encara es resisteix a tancar la seva instrucció i enviar-la a la Sala d'enjudiciament, Boye ja no ha esperat més i ha reblat la feina amb un "missió acomplerta" a través del seu compte d'X.
El jutge instructor no ha detingut Puigdemont, Comín i Puig, però els ha obligat a viure nou anys a l'exili, en un llarguíssim procés que d'una manera o altra ha acabat impactant en la vida dels seus protagonistes. Mesos després d'assumir el cas, Llarena, que tenia la seva residència habitual a Catalunya, va denunciar que patia assetjament als seus domicilis a Sant Cugat i Das (Cerdanya). Se li va assignar escorta en els seus desplaçaments a Catalunya i el 2018 es va traslladar a viure a Madrid.
També Gonzalo Boye, que ha acabat convertint-se en un dels homes de màxima confiança de Puigdemont, ha patit una persecució judicial amb diferents fronts. El més important, vinculat a un dels seus clients, el narcotraficant Sito Miñanco. L'octubre del 2019 l'Audiència Nacional va ordenar escorcollar el seu despatx per un suposat cas de blanqueig vinculat a Miñanco. La fiscalia demanava contra Boye deu anys de presó. Tot i les proves que va presentar l'advocat per desmuntar les acusacions, la jutgessa va mantenir-lo en el procediment i l'Audiència Nacional el va obligar a seure al banc dels acusats fins que aquest mes d'octubre, set anys després, el judici es va tancar amb la seva absolució. A més, l'advocat ha estat objecte de l'espionatge amb el programari maliciós de Pegasus, dins de l'anomenat Catalana Gate.