El que va passar a Vitòria aquest divendres ens hauria de fer reflexionar. I molt. Una família amb sis fills menors perd l'habitatge on feia anys que vivia. Asseguren que paguen el lloguer, que tenen ingressos i que volen marxar, però que ningú els lloga una altra casa. L'alternativa oferta per l'Ajuntament, segons denuncien, no reuneix unes condicions dignes per viure amb sis nens. A l'altra banda hi ha el propietari. També vulnerable. Des del 2021 intenta recuperar el seu habitatge perquè el necessita per viure. La seva dona està embarassada i, mentrestant, ell tampoc pot gaudir de la seva pròpia casa.
Qui té raó? A qui defensem? És possible no caure en la trampa d'haver de posicionar-se en un dels dos suposats bàndols? Doncs aquí hi ha precisament la trampa. Ens han acostumat a triar un bàndol quan, en realitat, estem davant de dues famílies que necessiten el mateix: una llar. I existeixen unes lleis que la majoria desconeix. I com sempre, davant la ignorància, la via de la polarització, de posar-se d'un costat o de l'altre, és l'eina que s'utilitza per part dels qui volen treure algun tipus de profit (i d'això no se'n parla).
Mentre discutim qui és el bo i qui el dolent, la solució acaba arribant amb una comitiva judicial, manifestacions, enfrontaments amb la policia i un desnonament que deixa imatges doloroses.
La família no va entrar il·legalment en aquell habitatge. Tenia un contracte de lloguer que va acabar. I el propietari té reconegut judicialment el seu dret a recuperar-lo. Convé explicar les coses bé, perquè la llei no és un menú del qual puguem triar únicament el que ens convé. Però també convé recordar una cosa: garantir l'accés a un habitatge digne és una responsabilitat dels poders públics, no una obligació que pugui descarregar-se indefinidament sobre un altre ciutadà vulnerable. Cal subratllar que tots tenim un problema greu.
Recorden quan el PSOE prometia que els ocupants il·legals serien desallotjats en 48 hores? Està a la pàgina 244 del seu programa electoral del 2023. Aquella promesa es referia a ocupacions il·legals, no a situacions com la de Vitòria, però resulta un bon exemple de com és de fàcil oferir solucions contundents durant una campanya i de com sembla de complicat després abordar els problemes reals.
Més recentment hem assistit a l'espectacle dels decrets d'habitatge arran del cas de la Maricarmen. Dos rebutjats pel Congrés, aprovats després pel govern espanyol, controvèrsies jurídiques, retrets polítics i una tragèdia personal convertida en arma llancívola.
I, per acabar-ho d'adobar, la dimissió de Montse Mínguez, portaveu socialista, després de conèixer-se les activitats immobiliàries de la seva parella. No es tracta aquí de jutjar els negocis ni la vida privada de ningú. Del que estic parlant és de la constant presa de pèl a la qual ens estan sotmetent amb problemes reals que tenen solució.
Resulta curiós comprovar com es demonitza els propietaris d'habitatges fins que parlem de persones pròximes als qui participen en aquest discurs. Perquè aquest és un altre dels grans disbarats que estem acceptant: convertir el petit propietari en enemic públic. A Espanya hi ha moltíssimes famílies treballadores que han dedicat la seva vida a estalviar per comprar un pis. No són fons d'inversió. No són especuladors professionals. Són persones que han pagat una hipoteca durant dècades pensant a tenir un suport econòmic, completar una pensió o deixar alguna cosa als seus fills.
Des de quan estalviar per comprar un habitatge i llogar-lo legalment converteix algú en explotador? Per descomptat que existeixen abusos, especulació i propietaris que mereixen una resposta contundent de l'Administració. Però posar-los a tots al mateix sac és injust i perillós. Davant els abusos hi ha les normes, hi ha la justícia, que hauria de ser àgil i eficaç.
Dues famílies vulnerables, un habitatge i un conflicte que retrata el fracàs d'un sistema entestat a enfrontar-nos mentre els veritables problemes continuen sense resoldre's
I pot resultar contraproduent: si el petit propietari deixa de llogar per por de no poder recuperar el seu habitatge, hi haurà menys cases disponibles. Els qui tenen més recursos per assumir riscos, com els grans operadors, podrien sortir relativament reforçats. I és exactament el que comença a succeir. El PSOE, a jutjar per unes converses filtrades entre Sánchez i Ábalos en el seu moment, ho sabia i ho sap. No caiguem en la trampa.
Quina paradoxa: acabar afavorint els qui suposadament es pretenen combatre. Mentrestant, continuem escoltant propostes per limitar el preu dels lloguers. Bé, podem discutir-les. Però i la resta? Per què no parlem amb la mateixa intensitat de les hipoteques que es disparen quan pugen els interessos? De les assegurances, del gas, de l'electricitat, dels impostos, de tot el que costa mantenir una casa? Perquè el propietari paga aquestes despeses. I el llogater també en suporta moltes, directament o indirectament. No dic que calgui traslladar qualsevol augment de costos al lloguer. Dic que no podem pretendre arreglar un problema tan complex tocant una sola peça mentre ignorem totes les altres.
On és la gran aposta per l'habitatge públic? Necessitem construir i recuperar habitatges per destinar-los al lloguer assequible. I garantir que aquest patrimoni romangui protegit, que no acabi venut al millor postor quan algú vulgui quadrar uns comptes. Necessitem intervenir davant l'especulació, revisar l'impacte dels pisos turístics on expulsen els residents, facilitar la construcció on cal, vigilar els abusos financers i oferir garanties reals tant a propietaris com a llogaters. I necessitem que els serveis socials responguin abans que una família acabi davant una ordre de llançament. Això exigeix diners, planificació i voluntat política. Molt més complicat que assenyalar un culpable en una roda de premsa.
El que ha passat a Vitòria també ens hauria de servir per reflexionar sobre els sindicats que es mobilitzen contra una resolució judicial, sobre els enfrontaments amb policies que compleixen la seva feina i sobre la nostra pròpia facilitat per sumar-nos a una trinxera sense conèixer tots els fets. Manifestar-se pacíficament és un dret. També ho és acudir a la justícia i aconseguir que les seves resolucions s'executin amb les garanties legals. Cap hauria de convertir-se en una invitació a enfrontar-nos.
Perquè, al final, qui guanya amb tot això?
Una família perd la seva llar. Una altra ha necessitat anys per recuperar la seva. Els ciutadans s'enfronten, els polítics intercanvien acusacions i el problema de fons continua pràcticament intacte.
Ens han convençut que l'enemic és el veí que té una casa o qui necessita llogar-la. I mentre ens barallem entre nosaltres, deixem d'exigir responsabilitats als qui haurien de garantir que tots dos poguessin viure dignament.
No estem davant d'una guerra entre rics i pobres. Estem davant de treballadors enfrontats per un sistema que no ofereix solucions suficients i que, massa vegades, prefereix administrar el conflicte abans que resoldre'l. Recorda això que et dic: la política actual treu profit que ens enfrontem entre nosaltres. I resulta que tots tenim els mateixos problemes.
Potser ha arribat el moment de deixar de preguntar-nos de quin costat estem i començar a exigir que els qui governen facin la seva feina. Els paguem per a això i a la vista està que no només no han resolt els nostres problemes, sinó que cada vegada els fan més grans. Per què ningú parla de prendre mesures contra l'increment salvatge de les hipoteques, contra els tremends beneficis de les energètiques, contra els abusos constants de les asseguradores? Perquè una societat en la qual dues famílies han de disputar-se un mateix sostre no necessita més enemics. Necessita solucions. I, sobretot, menys propaganda. Mentre ens atordeixen amb tant soroll, violència i eslògans, el que aconsegueixen és que no miris cap amunt, que és precisament on tots junts hauríem de mirar.