El president a l’exili i candidat de Junts, Carles Puigdemont, ha assegurat repetidament que les pròximes eleccions del 12 de maig haurien de servir per desfer el persistent empat que existeix entre les dues principals forces de l'independentisme, ERC i Junts per Catalunya. Argumenta que les dues formacions no han aconseguit ventilar a les urnes amb claredat el seu torcebraç particular al Parlament des del 2015, quan van concórrer plegades a les eleccions sota les sigles de Junts pel Sí.
La prèvia a la creació de JxSí havien estat dues legislatures presidides per CiU, després de les eleccions del 2010 i el 2012, i després de manifestacions multitudinàries, contra la retallada de l'Estatut perpetrada pel TC i a favor de la independència, a més de la consulta del 9-N. A les eleccions del 2010, CiU va encapçalar els comicis amb 62 diputats i la presidència va quedar en mans d’Artur Mas. Tanmateix, el 2012, després de l’avançament electoral, Convergència, tot i conservar el Govern, va caure fins als 50 diputats, mentre que ERC va passar de 10 a 21 escons. Aquest va ser el darrer cop que CDC es presentava com a tal a unes eleccions al Parlament. El 2015, ja sense els socis d'Unió, hi va participar dins de les sigles de Junts pel Sí i rere un programa netament independentista, amb ERC, Demòcrates, MES i diferents candidats independents. Aquella coalició va sumar 62 escons i es va quedar a sis diputats de la majoria absoluta. Davant la negativa de la CUP a investir Artur Mas, Junts va presentar per ocupar la presidència un gairebé desconegut, Carles Puigdemont, fins aleshores, alcalde de Girona.
Dues eleccions frec a frec
La fórmula unitària de JxSí no es va tornar a repetir i a les eleccions del 21 de desembre del 2017 —dos mesos després de l'activació del 115 per part del govern de Mariano Rajoy— l'espai que havia ocupat CDC, transformat ja en PDeCAT, va concórrer sota la marca de Junts per Catalunya i va aconseguir 34 escons, dos més que ERC. Per contra, quatre anys més tard, el 14 de febrer del 2021 va ser Esquerra qui va passar per davant amb 33 diputats, un més que Junts.
A les dues convocatòries Puigdemont encapçalava la candidatura de Junts des de l'exili. De fet, un dels moments de major tensió dels darrers anys entre Junts i ERC es va produir el 30 de gener del 2018, després que l’aleshores president del Parlament, Roger Torrent, desconvoqués el ple d’investidura de Puigdemont només hores abans de començar per no desobeir el Tribunal Constitucional. Aquell 2018 tampoc es va poder investir Jordi Sànchez, que era a la presó; ni Jordi Turull, detingut l'endemà de la primera votació i amb el ple d’investidura encara en marxa. Finalment, va ser Quim Torra qui va assumir la presidència, convertint-se dos anys i quatre mesos més tard en el primer president inhabilitat per desobeir l’ordre de la Junta Electoral de retirar una pancarta del balcó de la Generalitat.
Trencament amb ERC
La darrera legislatura tampoc ha estat fàcil per a Junts, que en un primer moment va optar per fer costat a la investidura de Pere Aragonès el maig del 2021 i entrar al seu govern, però un any i mig més tard va decidir abandonar l'executiu al·legant incompliments dels socis d’Esquerra. El detonant final de la crisi va ser la petició de Junts a Aragonès perquè se sotmetés a una qüestió de confiança i la posterior decisió d’aquest de destituir el vicepresident Jordi Puigneró. Després de consultar la militància, Junts va abandonar l’octubre del 2022 el govern d’ERC, que des d’aleshores ha sobreviscut amb 33 diputats dels 135 del Parlament.
Al llarg d’aquests anys, la situació interna de Junts per Catalunya ha resultat igualment agitada. Quan es va crear com a marca electoral, el 2017, Puigdemont era a l’exili amb alguns membres del seu Govern i una altra part dels líders independentistes eren a la presó, i es va sustentar majoritàriament en l'estructura del PDeCAT, partit sorgit el juliol del 2016 de la implosió de Convergència Democràtica. Però també hi va incloure el partit Demòcrates i a independents, molts d’ells de l’entorn de Puigdemont i amb un perfil netament independentista. Les tensions entre els diferents sectors que s’aglutinaven sota aquesta marca electoral no van trigar a aparèixer, fins a acabar en una batalla judicial per les sigles, el trencament dels principals dirigents de la formació amb el PDeCAT i la creació de Junts com a partit.
Turull-Borràs
Després de la constitució com a partit, Puigdemont va apostar per centrar el seu protagonisme polític des del Consell de la República i minimitzar el seu paper dins de Junts, per la qual cosa va optar per no ocupar la presidència de la formació. Això no va fer més que atiar les diferències entre les dues grans famílies que es van anar creant al voltant de l'anomenat sector pragmàtic del partit i l'entorn de Laura Borràs. Quan el juny del 2022 es va constituir la primera executiva de Junts, alguns dels noms més destacats del laurisme van rebre un vot càstig, la qual cosa va marcar el clima de desconfiança interna a la nova executiva des del minut zero. L'equilibri intern, però, es va trencar definitivament amb la condemna d’inhabilitació que el TSJC va imposar a Borràs per un cas de fraccionament de contractes, que ha debilitat la presidenta i els pesos pesants del seu entorn més proper.
Això no obstant, el retorn de Puigdemont a la primera línia de Junts ha aconseguit aparcar els conflictes interns en una formació que apostarà el pròxim 12 de maig pel seu capital més important, el retorn del president a l’exili, atès que la convocatòria electoral coincideix amb la tramitació final de la llei d’amnistia. Puigdemont ha assegurat que té intenció d'assistir a la investidura del pròxim president, sigui o no el candidat.
Peça clau a Madrid
Tot plegat se situa, a més, en un moment en què Junts, tot i perdre un diputat al Congrés a les darreres eleccions generals, s’ha trobat per una carambola de l’aritmètica parlamentària situat com a peça clau per al govern del PSOE i de Pedro Sánchez. La formació de Puigdemont ha aprofitat aquest ressort per condicionar la llei d’amnistia, però també per impulsar una taula de negociació a Ginebra sobre el procés polític amb presència d’un aparell de mediació. Aquest és un dels arguments de la campanya de Puigdemont, en què es presenta com a l’únic candidat capaç de dir 'no' a l’Estat. També és la base en què sosté punts clau de la seva proposta electoral, com l'exigència de la cessió del 100% dels tributs com a condició imprescindible per fer costat als pressupostos del govern de Pedro Sánchez.
Junts planteja, doncs, a les pròximes eleccions la seva aposta màxima, i ho fa en un moment en què ERC, que encara no pot comptar amb el seu secretari general, Oriol Junqueras, com a candidat, concorre amb un Pere Aragonès que ha patit un fort desgast a conseqüència de tres anys i mig de gestió marcada per nombroses polèmiques.
L’aparició de Puigdemont a escena i les seves afirmacions en el sentit que tornarà per a la investidura del pròxim president han disparat les expectatives de Junts, i ha aconseguit situar aquest partit en el segon lloc, per davant d’ERC en tots els sondejos, excepte el del centre d'estudis del Govern de la Generalitat, CEO. Puigdemont encara no hauria aconseguit, malgrat tot, retallar la distància que el separa del socialista Salvador Illa, que segueix liderant la cursa. Aquest és ara l'objectiu de la campanya de Junts, que ha assenyalat el líder socialista com a rival a abatre, conscient que Junts no en tindrà prou amb trencar l'empat infinit dins l'espai independentista per aconseguir arribar a la Plaça Sant Jaume.