El nou camp de joc es comença a perfilar amb nitidesa. La crisi de Gabinet executada aquest dissabte passat manu militari pel president Pedro Sánchez dilueix el govern de coalició amb Podemos, inèdit en la història recent d’Espanya, i inaugura un Executiu presidencialista, quasi cesarista, això sí, amb una aclaparadora majoria de dones. Fulminat Pablo Iglesias, i defenestrat el valido Iván Redondo, Sánchez es ressuscita a ell mateix com una mena de zombie de Marvel per preparar el combat -que més d’hora que tard pot arribar- amb la pèrfida Ayuso, l’heroïna rampant de la dreta descarada i la dreta extrema, sense que quedi gaire clar si ell és el bo de la pel·lícula i ella la dolenta o al revés.  

I Catalunya? El sorprenent bandejament de Miquel Iceta a la secció de coros y danzas, vull dir al ministeri de Cultura i Esport, aferma la sintonia del PSOE amb el PSC de Salvador Illa, que no vol dilapidar la posició reconquerida als antics caladors electorals on Ciutadans va omplir les seves xarxes. El PSC, ho tinc escrit aquí, aspira a ser, més que mai, el Partit de la Normalitat, que, al postprocés vol dir fer com si tornéssim a aquella autonomia que va passar per l'adreçador de la sentència de l’Estatut fa 11 anys i la intervenció amb el 155 arran dels fets d’octubre del 2017.

L’arribada al ministeri de Transports, Mobilitat i Agenda Urbana de l’alcaldessa de Gavà, Raquel Sánchez, que recentment defensava l’ampliació de la tercera pista de l’aeroport contra el criteri de l’ajuntament que presideix, apunta en la direcció de recuperar la tradicional condició i concepció del PSC com a partit del no-decidir. És a dir, de mitjancer entre l’empresariat local i els ministeris de Madrid i inhibidor -desinflamador- del conflicte nacional Catalunya-Espanya. 

A ERC, que no acaba de definir el seu perfil de nova CiU amb accent esquerrà, li ha ressuscitat un competidor: el PSC d’Illa, ara reforçat amb el ministeri d’infraestructures a Madrid

A ERC, que no acaba de definir el seu perfil de nova CiU -amb accent esquerrà- li ha ressuscitat un competidor: el PSC d’Illa, ara reforçat amb el ministeri d’infraestructures a Madrid. A la vegada, Junts comença a reclamar també el seu lloc en la batalla del dia a dia, fins i tot obrint-se a negociar els pressupostos de l'Estat conjuntament amb els republicans. Mentrestant, si als vets ja declarats a l’amnistia i l’autodeterminació per part de la Moncloa se suma la intenció del PSC d’aigualir la mesa amb la mesa de diàleg bis entre partits catalans, rebutjada pel Parlament, el miracle serà que la mesa-mesa es reuneixi i que tingui ordre del dia.

La temptació dels socialistes de transvestir el conflicte polític, l'autodeterminació, amb el vell plet sobre les infraestructures pot convertir la taula de diàleg en un fòrum fantasma. Precisament per això, el president Pere Aragonès  intenta centrar la pilota de les infraestructures a la bilateral Estat-Generalitat prevista per aquest mes de juliol. La maniobra és de manual. Lluny de formular una mena de devolution o restitució del que el Constitucional va suprimir com a nova reforma estatutària o per altres vies legals, sembla que el contingut del diàleg no anirà més enllà de l’ampliació de la tercera pista de l’aeroport beneïda per l’alcaldessa de Gavà, ara ministra. No convencerà els independentistes, però garantirà a Sánchez -i a Illa- l'hegemonia en la resta d'espais, empresarials, mediàtics i, per descomptat, electorals. 

La temptació dels socialistes de transvestir el conflicte polític, l'autodeterminació, amb el vell plet sobre les infraestructures pot convertir la mesa de diàleg en un fòrum fantasma

L’agenda, segura i previsible, del Partit de la Normalitat, el PSC d’Illa, pugnarà per imposar-se en les taules del poder i la conversa pública i privada. L’horitzó de la reconstrucció econòmica post-covid, si bé està costant d’arrencar més del previst, pot afavorir aquest esquema de gestió assistida per Madrid com a horitzó polític concret i alternativa a la depressió postprocés. El pla no deixa de ser un revival dels temps de Zapatero amb l’AVE o, de l’Aznar del Majestic. Els recents indults als presos polítics, amb què Sánchez s’ha rentat la cara davant l’Europa que encara creu en els drets, li permeten tranquil·litzar el pati català més enllà de l’independentisme.

Si se’n surt, Sánchez aconseguirà esquivar l’obligació de plantejar una verdadera alternativa política en el postprocés amb la pastanaga de l’aeroport o una part dels fons europeus Next Generation. Però Catalunya, com també s’ha evidenciat un i altre cop, és alguna cosa més que un aeroport. L’independentisme, sense renunciar a res en el dia a dia -ni a ampliar el Prat, ni a fer uns Jocs d’hivern al Pirineu, ni a rellançar Barcelona- haurà de plantejar la seva alternativa a la falsa alternativa política, al simulaccre de negociació, que Sánchez està posant damunt la taula. El diàleg és una pista d'aeroport... sobre un camp de mines.