Francesc-Marc Álvaro i Vidal (Vilanova i la Geltrú, 1967) és periodista i, des de les eleccions generals del 23-J de 2023, també és diputat d'Esquerra Republicana al Congrés. A les portes del cinquantè aniversari de la mort de Francisco Franco, acaba de publicar El franquisme en temps de Trump (Grup62), un llibre que desgrana els elements que descriuen Vox com a partit neofranquista. Álvaro analitza la influència de l’actual president nord-americà i la internacional ultra en el partit de Santiago Abascal, així com l’estratègia d’aquesta formació espanyola d’extrema dreta per intentar substituir el PP. En aquesta entrevista amb ElNacional.cat, denuncia que “el franquisme sociològic no s’ha dissolt”, adverteix que la intenció de Vox és imposar “una democràcia cada cop més laminada en drets i llibertats” i menciona alguns errors que han pogut cometre les esquerres.
El CIS rema a favor de promoure un sorpasso de Vox al PP. El seu director, José Félix Tezanos, ha rebut moltes crítiques pels seus pronòstics o projeccions intencionades, però qui llegeixi el seu llibre també veurà versemblant aquest escenari. Creu que si Sánchez esgota la legislatura, el 2027 podem veure unes eleccions en què Vox, i no el PP, sigui l’alternativa al PSOE?
La intenció de Vox no ha estat mai ser la crossa del PP, sinó substituir-lo en el bloc de la dreta; desplaçar-lo, passar a ser l’actor gros i convertir el partit d'Alberto Núñez Feijóo en el petit. No sé si ho aconseguiran perquè no sé si les circumstàncies els permetran un creixement tan gros de cop. Sí que estan forts i l'error de Feijóo ha estat no ser Merkel. S’ha posat a roda de Vox i, per tant, ha reforçat tot el seu discurs. És un error que han fet altres conservadors o democristians europeus. Tal com els he dit algun cop des del faristol del Congrés, és una temeritat que a vegades pot semblar un suïcidi polític.
De fet, al llibre menciona que Feijóo pot cometre errors similars als de Manuel Fraga. La diferència és que Alianza Popular no es va veure mai amenaçada per Fuerza Nueva. Per què el PP té ara més perill de ser superat per Vox?
Fuerza Nueva no va tenir mai la presència, l'arrelament ni l'impacte de Vox, que és un producte contemporani connectat globalment. Vox forma part d'aquesta internacional ultra que té un cap molt visible, Donald Trump, així com altres actors importants com Viktor Orbán. Això és radicalment nou en la història dels ultres espanyols. No havia tingut mai aquesta connexió i aquesta aliança tan forta amb l'exterior.
Hi ha un moment en què Franco, quan cauen els règims nazi i feixista d’Alemanya i Itàlia, perd els referents amb els quals s’havia inspirat i havia guanyat la guerra. Però aconsegueix governar durant 40 anys i demostra una alta intel·ligència supervivent. Vox és capaç de caminar sense Trump?
No ho sé, això és una hipòtesi. Sí que sabem que el franquisme ha reviscolat sota el format contemporani de Vox, amb una comunicació ultramoderna que coincideix amb una onada reaccionària internacional que avala quelcom que semblava absolutament marginal. Com que els neofranquistes es posen al costat dels seus equivalents italians francesos, hongaresos, eslovacs, etcètera, queden homologats i normalitzats. Això els fa, entre moltes cometes, més acceptables. Perquè poden dir que són com aquells que també hi ha a França, a Itàlia o als Estats Units, i això té molta força.
El gran referent continua sent Trump.
Però ja fa molts anys que hi ha Marine Le Pen o Matteo Salvini, per exemple. Trump ha culminat una aventura que fa de paraigües a tota aquesta gent, però que ja existia sense ell. Ho hem de tenir en compte.
Després de la mort de Franco, quin ha estat el moment en què la dreta espanyola ha assolit el seu màxim nivell de qualitat democràcia? Quan ha sigut més homologable a la resta de dretes europees?
La dreta espanyola, després de la mort de Franco, té un problema de reconfiguració. Excepte alguns sectors molt minoritaris, el seu gruix era connivent i còmplice amb el règim. És un pecat original de la dreta postfranquista. Després hi ha un moment molt important, que és quan José María Aznar reformula Alianza Popular i ho converteix en el PP. Ell és la figura que fa el salt a partir del seu lideratge i transforma en una altra cosa aquell partit identificat en Manuel Fraga.
Per què és important?
És el gran moment de reconfiguració de la dreta espanyola que vol ser democràtica. És el dirigent posterior a la dictadura que intenta fer un artefacte més semblant al que hi ha pel món en el camp conservador. És qui té una estratègia més clara per a aquesta dreta democràtica, malgrat saber que dins seu té una part del franquisme sociològic.
Al llibre menciona que aquest franquisme sociològic sempre ha continuat viu.
Sempre hi ha hagut una part de franquisme sociològic que primer estava a Alianza Popular, després al PP d'Aznar, i ara una part ha marxat a Vox. El franquisme sociològic impregna la societat espanyola i, singularment, el camp de la dreta. La gran pregunta és per què aquest franquisme sociològic encara no es dissol. La resposta demanaria un altre llibre. Vox pot fer certes afirmacions amb total impunitat sobre la dictadura perquè el franquisme sociològic no s’ha dissolt; ha agafat un cert vigor i ha reviscolat. Vox reviscola les cendres del franquisme sociològic i torna a prendre la flama. Per això dic que són neofranquistes.
També descriu la vocació de Vox de convertir-se en un catch-all-party, capaç d’aconseguir part del vot obrer i jove. Què fa malament l'esquerra?
De moment veiem que penetren amb molta força en el vot jove i en uns sectors de les classes populars. Però això no és un fenomen nou. És a dir, ja fa dècades que Le Pen va aconseguir penetrar als barris francesos de vot tradicionalment comunista. Trump ha penetrat amb força entre els treballadors blancs de determinats estats que se senten exclosos de la globalització.
Sigui nou o no, l’esquerra ha de fer certa autocrítica.
Primer he de fer una prèvia. Els ultres creixen a través de l'antipolítica. És el caldo de cultiu de les opcions populistes de dretes. Es produeix quan el malestar sobre la democràcia es consolida i es genera aquesta idea que el sistema no funciona. La prèvia als ultres és dir que tots els polítics són iguals: uns corruptes, inútils i aprofitats. Els ultres prometen posar fi a tot això que allunya el ciutadà de la política i restaurar tot allò que s’enyora. Vox i Aliança Catalana prometen tornar a un món que teníem abans i que ens l'han pres.
Un món, però, que no ha existit mai.
Exacte. Ells venen que tenen una màquina del temps per portar-te a aquell país que tu enyores perquè creus que tot era més còmode; no hi havia els agents de la globalització, els immigrants, els gais, les esquerres ni els acadèmics.
Quins han estat a Espanya i Catalunya els ingredients d'aquest caldo de cultiu de l’antipolítica?
Tots els partits tradicionals participen de les avaries del sistema. I això penalitza conservadors, socialdemòcrates i liberals. A vegades, per exemple, la gent no entén què diuen els polítics. I l’error de les esquerres, particularment, ha estat deixar de parlar de moltes coses. Penso que la socialdemocràcia clàssica ha de parlar sempre de treball, educació i salut. En un moment hem posat el focus sobre altres coses, també importants, però que no havien de ser tan centrals.
Es refereix a deixar de parlar de sous precaris i parlar de l’anomenada agenda woke?
La conquesta de drets està molt bé. El problema és quan l'esquerra ha col·locat al centre del debat qüestions que són importants, però que no cal que estiguin al centre. Allà hi ha d’haver les polítiques que interessen no només a un col·lectiu concret, sinó a la majoria. Cal parlar de nous drets i identitats, però cal tenir en compte en quina proporció. M'agrada molt citar una pensadora jueva d'esquerres, Eva Illouz. Ella diu que el problema no és la direcció de la reforma que l'esquerra actual ha introduït en alguns temes, sinó la seva velocitat i no saber-ho explicar bé.
El PSOE i el PSC també han contribuït a fer créixer la ultradreta? Pedro Sánchez ha promogut els debats amb Santiago Abascal i Salvador Illa entra al cos a cos amb Sílvia Orriols al Parlament.
Aquesta discussió és una mica bizantina. Jo crec que aquestes tàctiques les fan tots els partits. Una altra cosa és quan a Catalunya els socialistes es manifestaven amb Societat Civil Catalana i al darrere hi havia ultres declarats. Aquesta és segurament la pitjor foto que té el president Illa. Se la podria haver estalviat perquè quan apareixes amb determinats actors, els acredites.
Al llibre menciona molt de passada Se Acabó La Fiesta. No li augura un bon futur a aquest partit? Com el definiria?
Se Acabó La Fiesta no deixa de ser un fenomen que està en la constel·lació ultra d’una altra marca. És una cosa molt nova, molt personal i que crec que no té prou entitat per dedicar-li encara un llibre. La seva proposta és menys sofisticada que la de Vox. Alvise Pérez xapoteja en l’antipolítica, mentre que Vox proposa un projecte. El partit d’Abascal s’encarregarà d'eliminar-lo.
Isabel Díaz Ayuso va intentar marcar perfil propi dins del PP fa unes setmanes en la qüestió de la immigració llatinoamericana. Ella diu, resumidament, que no són immigrants. Pronostica una batalla dins la dreta entre hispanistes i castellanistes?
Em consta que a Vox hi ha un fort debat intern entre els que creuen que la immigració llatinoamericana no és immigració i els que sí. No sé si aquest debat està molt viu al PP. És significatiu que en parli Ayuso, que en el Madrid DF fa el paper de Vox. Si a Madrid Vox no creix és perquè Ayuso representa un PP ‘voxitzat’.
El debat sobre l’Amèrica del Sud pot crear contradiccions amb Donald Trump. El president nord-americà ho té molt clar: els llatinoamericans són uns delinqüents.
És clar, quan els partits es basen en exclusions taxatives, com fa la ultradreta, apareixen paradoxes com aquesta. En mencionaré una altra: tradicionalment, els ultres espanyols han sigut molt antisemites, com el franquisme. Ara Vox vol ser el gran defensor d'Israel i els jueus. Als que sabem una mica d’història això ens deixa molt parats. Per tant, han fet correccions sobre el model franquista. Són prou intel·ligents per no propugnar el mateix que Fuerza Nueva. Ells ara reivindiquen el franquisme com un període necessari. No diuen de fer una dictadura, sinó una democràcia cada cop més laminada en drets i llibertats. És a dir, el model de Trump.
Al llibre sosté quelcom contrari al que defensa en aquesta legislatura el portaveu del seu grup parlamentari, Gabriel Rufián. Ell diu que Junts pot sumar els seus vots a PP i Vox per fer Feijóo president. Vostè diu que ara és impensable que Junts doni el seu suport a una moció de censura en la qual en l'equació hi hagi Vox.
Dubto que Junts i el PNB estiguin mai en la mateixa equació que Vox en una moció de censura. Per a ells seria molt difícil d'explicar. Una cosa és que votar coses al costat de Vox i l'altra és que en una investidura estiguin al costat d’ells.
Per què a Catalunya Vox i Aliança Catalana no es tiren els plats pel cap? A Twitter (X), fins i tot, i ha comptes de l'ecosistema de Vox que promouen Sílvia Orriols.
Tenen una relació de competidor-cooperador. Tenen una primera fase que és treure del poder els altres i en això hi ha un repartiment territorial del mercat. Abascal, quan es refereix al partit d’Orriols diu “esas opciones que están entrando con fuerza en Catalunya y que están inquietando a Junts”. No menciona Aliança Catalana, però no els demonitza, tot i ser independentistes.
Creu que la decisió de Junts de trencar amb el PSOE té una explicació en Aliança Catalana?
No només. Jo crec que pot ser un dels factors, sobretot per la pressió que experimenta el món local de Junts. Hi ha altres factors que tenen a veure amb l'actitud del PSOE, amb el fet que el president Puigdemont estigui a l'exili i amb la lentitud de la justícia, etc.
Quin futur li augura a la legislatura?
Aquesta legislatura té, des del principi, una mala salut de ferro. El que fa ara Junts té la força de l'anunci, però ja fa molts dies que dura aquesta actitud seva. El que ha fet ara Junts és fer un subratllat, però ja estaven aquí. Podemos també està en una actitud complicada, però jo a Sánchez el veig millor ara que a la primavera, sense dubte. Té salut per continuar tirant, però manca de força per fer res i aprovar res important. La legislatura té una inèrcia, que no pas una velocitat de creuer, perquè la moció de censura és improbable.
Ha parlat de Podemos, una formació d’esquerres que és, juntament amb els independentistes de Junts, el soci més espinós del PSOE. Sent que ERC, un partit d’esquerres i independentista, està quedant en fora de joc?
Esquerra Republicana, després dels fets d'octubre del 2017, va fer una bona lectura de la situació, que la va portar a un aterratge en un pragmatisme valent i d’esquerres. Jo m’hi sento còmode. A Madrid tenim les eines que tenim. Malgrat que hi ha hagut moltes crítiques, crec que molts ens acabaran donant la raó.