El 14 d'octubre del 2019, a primera hora del matí, molt abans del que s'esperava, es filtrava la sentència del procés. Els presos polítics l'esperaven per al migdia. Però a primera hora del matí, tres secretaris judicials es personaven a les presons de Lledoners, Puig de les Basses i Wad Ras. Tots els presos van fer el mateix: començar pel final i mirar quants anys els queien. Pocs pensaven en l'absolució. Si tenien en compte l'experiència dels seus advocats i, fins i tot, el que els deien els altres reclusos de les presons, la pena s'acostaria a la meitat del que demanava la Fiscalia. Però, lluny d'això, la condemna va voler ser exemplificadora. I va anar més enllà: va delimitar una nova concepció de la violència en condemnar amb altes penes la sedició al·legant la violència i desdibuixant el dret a protesta.
La sentència va provocar una nova onada de protestes, aquest cop sota el paraigua de Tsunami Democràtic, que a la vegada va acabar derivant en una nova onada repressiva amb detencions i enjudiciaments de la societat civil.
El camí judicial que ha recorregut la sentència, però, s'ha vist encallat gairebé dos anys al Tribunal Constitucional (TC). L'objectiu és aconseguir la nul·litat. És a dir, que tots els condemnats quedin sense antecedents judicials i es reconegui la legitimitat dels fets que van impulsar l'any 2017 posant en marxa el referèndum de l'1-O per a la independència de Catalunya. I per això cal anar a Europa, al Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH).
Obrint la porta d'Europa
El 17 de març d'aquest any s'obria la via Europa. La resolució del TC desestimant el recurs d'empara interposat per Carles Mundó contra la sentència de la sala penal del Tribunal Suprem, de 14 d'octubre del 2019, que el va condemnar per un delicte de desobediència a la pena de multa de 10 mesos, amb una quota diària de 200 euros, feia sortir ja el cas fora d'Espanya. Mundó va ser el primer i darrere seu començarien a resoldre els recursos de Meritxell Borràs i Jordi Turull.
Turull va presentar el recurs d'empara juntament amb Jordi Sànchez i Josep Rull, per vulneració de drets fonamentals contra la sentència del Tribunal Suprem del 14 d'octubre del 2019. Tots tres consideren que s'han vulnerat els seus drets a la no discriminació per raons lingüístiques, a la llibertat ideològica, a la llibertat, als drets de reunió i manifestació, a la tutela judicial efectiva i a un procés amb totes les garanties i a la legalitat penal. En el recurs es demanava que es reparés aquesta vulneració de drets declarant nul·la la sentència del judici al procés. L'escrit enumerava fins a onze vulneracions de drets.
Però el primer a presentar el recurs a Estrasburg va ser Jordi Cuixart. L'advocat Benet Salellas presentava el 9 de juny la documentació essencial per a la seva admissió: una seixantena d’informes que ocupen un total de 2.009 pàgines. Entre els documents que s’adjunten hi ha tots els pronunciaments d’organismes internacionals que, al llarg dels més de tres anys i mig de presó del president d’Òmnium, han denunciat la seva situació i n’han demanat l’alliberament, així com també les resolucions dictades per altres tribunals europeus.
Jordi Cuixart va presentar el seu recurs al TEDH l’endemà que el TC es pronunciés sobre el seu recurs i el de Jordi Sànchez, arran del detall de la sentència del Constitucional i els vots particulars de dos magistrats del tribunal, que van considerar "desproporcionada" la sentència a Jordi Sànchez i Jordi Cuixart, ja que són líders socials a qui se'ls ha de garantir el dret de reunió. Els membres del TC Juan Antonio Xiol i María Luisa Balaguer van emetre un vot particular on coincideixen amb el posicionament respecte als recursos de Jordi Turull i Josep Rull, però afegeixen que en el cas dels Jordis s'ha donat una resposta penal "severa" davant de l'exercici del dret fonamental de reunió i s'ha provocat "un indesitjat efecte de desànim". Afegeixen que s'hauria pogut fer un judici diferent, "més d'acord amb una interpretació evolucionada i concordant amb la del Tribunal Europeu de Drets Humans".
El Tribunal Europeu de Drets Humans és un tribunal internacional amb seu a Estrasburg que s'encarrega d'aplicar la Convenció Europea de Drets Humans ratificada per 47 estats membres del Consell d'Europa. No té res a veure amb la Unió Europea, que és una altra organització regional formada per 27 estats. La seva funció és garantir que els estats respecten els drets de la Convenció estudiant peticions individuals o dels estats que hagin esgotat les vies internes de recurs. Les seves sentències dictaminen si s'han vulnerat o no els drets humans. El procediment a Estrasburg pot trigar anys a resoldre's. La duració del procediment depèn del tipus de cas i la seva complexitat. Per exemple, el recurs de l'expresidenta del Parlament Carme Forcadell per la suspensió preventiva del ple posterior a l'1-O es va desestimar en dos anys des de la seva presentació. En canvi, el recurs contra la crema de fotos del Rei a Girona va trigar més: tres anys. Alguns casos es poden arribar a allargar cinc anys, però el tribunal està intentant desencallar l'acumulació de casos que arrossegava fa uns anys.
El TEDH resol per la via urgent els temes més greus que impliquen un risc per a la vida o si l'afectat es troba empresonat.
Per evitar el revés del TEDH, Manuel Marchena, el president de la sala segona del Tribunal Suprem, que va fer el judici, va anar fent equilibris. La jurisprudència del Tribunal Europeu de Drets Humans va sobrevolar permanentment la sala durant el judici i Marchena va permetre els discursos abrandats dels presos, va accedir que els acusats s'asseiessin al costat dels seus advocats i va anar amb peus de plom perquè ja ha estat sota la lupa del TEDH pel cas Garzón. Marchena va fer de camaleó sobretot al principi, perquè cap al final del judici, sobretot en el moment de creuar la prova amb les declaracions dels testimonis, no va tenir més màniga ampla cap a les acusacions.
A l'ombra del cas Otegi
Es podria repetir el cas Otegi?
Un cop el TC hagi resolt els recursos d'empara, els condemnats, ara indultats, poden traslladar el seu cas al Tribunal Europeu de Drets Humans, que ha de resoldre si el judici del procés va ser un judici just. Hi ha diverses sortides. Però n'hi ha tres de clares: que mantingui la sentència, que l'anul·li o que faci repetir el judici, com va passar amb el cas Otegi.
Seria el cas de mai acabar, però no es pot descartar res. En el cas d'Otegi el Tribunal d'Estrasburg va condemnar Espanya per no haver-se produït un judici just. La condemna del TEDH va arribar després que el líder de l'esquerra abertzale ja hagués complert íntegrament la pena de sis anys i mig de presó, entre els anys 2009 i 2016, sense rebre cap mena de permís ni benefici dels contemplats pel reglament penitenciari. El desembre del 2020 el Tribunal Suprem va ordenar per unanimitat la repetició del judici pel cas Bateragune a l'Audiència Nacional. L'alt tribunal assenyalava que ho feia "en compliment de la sentència dictada pel Tribunal Europeu de Drets Humans que va considerar vulnerat el dret a un jutge imparcial d'Arnaldo Otegi i la resta de condemnats". Per justificar la repetició del judici, els 16 magistrats s'aferraven a l'article 4.2 del protocol 7 del Conveni Europeu de Drets Humans, que, segons la sala penal, "exclou la prohibició de doble enjudiciament en suposats com el que ara es resol". També fonamenten "en els precedents de la mateixa jurisprudència de la sala". Així, el Tribunal Suprem dona la raó a la Fiscalia, que va demanar repetir el judici "per evitar que els fets quedessin" sense jutjar.
El camí paral·lel dels indults
Tot aquest procés es fa en paral·lel al dels indults. Tot i que el 23 de juny els presos polítics van poder sortir en llibertat indultats, ara comença el camí dels recursos. El Tribunal Suprem ja ha començat a donar curs a tots els requeriments jurídics per si s'han d'anul·lar els indults donats pel govern espanyol el 23 de juny o bé si es desestimen els recursos i es manté la mesura de gràcia.
El procés pot durar fins al mes de març de l'any que ve. Tot just ara acaba el termini perquè Ciutadans, Vox i el PP formalitzin la seva demanda. Després s'obrirà un termini de 20 dies més per al demandat, o sigui per a l'Advocacia de l'Estat, perquè puguin donar resposta a aquests escrits. Aquí és on l'advocat de l'Estat haurà d'argumentar si els que han presentat el recurs estan legitimats per fer-ho i si creu que no ho estan, ha de presentar en el termini de 5 dies una qüestió prèvia. El rellotge s'atura en aquest punt, quan queden 15 dies, perquè el Tribunal Suprem respongui sobre la legitimitat dels recursos. Si el Suprem està d'acord amb la tesi de l'Advocacia de l'Estat, aquí s'acaba tot i es mantenen els indults. Si desestima els seus arguments, continua el procediment. El Tribunal Suprem no té data límit per posicionar-se.