El govern espanyol comença el 2024 havent prorrogat els pressupostos generals de l’Estat de l’any passat i necessitant un exercici de funambulisme per aprovar els futurs comptes públics. I és que Pedro Sánchez haurà de fer equilibris a dins i a fora del Consell de Ministres si vol dotar-se d’uns nous pressupostos: a La Moncloa, el PSOE haurà de dialogar amb Sumar perquè cristal·litzin les polítiques que totes dues formacions van acordar i, al Congrés dels Diputats, els socialistes hauran de negociar, tant sí com no, amb ERC i Bildu (sumats a Podemos i al BNG), que tibaran des de l’esquerra i intentaran empènyer una mica més que els de Yolanda Díaz, i amb Junts i el PNB, que faran de contrapès cap a la dreta i ja han explicitat que treballaran “de manera coordinada”. Un estira-i-arronsa constant, que serà latent amb totes les lleis, però que aflorarà amb vehemència quan els pressupostos estiguin sobre la taula.

Un apunt d’hemeroteca: l’anterior govern de coalició del PSOE i Unidas Podemos va aconseguir tirar endavant tres pressupostos amb el suport, entre altres, d’Esquerra Republicana, el PDeCAT, el PNB i Bildu i en els tres casos (el 2021, el 2022 i el 2023) van entrar en vigor l’1 de gener; per tant, el “Gobierno de coalición progresista” ja ha exhibit la capacitat de conjugar les dues potes del tauler polític. Ara bé, la variable nova que s’ha introduït després del 23-J és el vot de Junts, que es postula com a crucial: si els juntaires s’hi oposen, els pressupostos generals no es podran aprovar (sempre i que el PP i Vox també votin en contra).

Així doncs, els deures que tindrà la nova vicepresidenta primera del govern espanyol i encarregada de la cartera d’Hisenda, María Jesús Montero, seran trobar la complicitat dels socis parlamentaris i aterrar algunes de les mesures que van encarrilar el PSOE i Sumar a l’acord de coalició; per exemple, i segons consta al document, garantir a les comunitats autònomes infrafinançades (el País Valencià és l’única que se cita explícitament) “la prestació dels serveis públics al mateix nivell que a la resta de l’Estat”.

Primeres tensions amb Sumar i Junts

Tot plegat, justament, quan fa poc que van aflorar les primeres tensions a la majoria de la investidura. Després que Pedro Sánchez anunciés les mesures anticrisi que havia aprovat el govern espanyol de cara a l’any que ve, la vicepresidenta segona de l’executiu i ministra de Treball, Yolanda Díaz, va expressar que des de Sumar no comparteixen la rebaixa fiscal a l’impost a les grans energètiques i va reclamar “una reforma estructural de la fiscalitat a Espanya” perquè “els qui més guanyin paguin realment més”.

Per la seva banda, la portaveu de Junts per Catalunya al Congrés, Míriam Nogueras, va advertir a través d’X que votaran en contra dels dos reials decret llei que el govern espanyol intentarà convalidar al Congrés el mes de gener: el decret òmnibus del 20 de desembre, amb una modificació referent a les qüestions prejudicials que “posaria en risc” l’amnistia (malgrat que el ministre Félix Bolaños ha puntualitzat que es tracta d’un “malentès” i que, a la pràctica, no hi ha cap canvi), i el decret de mesures anticrisi del 28 de desembre. Nogueras argumentava que són reals decrets llei “macedònia que regulen matèries diferents i inconnexes” i que “no respecten competències de Catalunya en diferents matèries”. Junts, per tant, s’erigeix en un os dur de rosegar en les negociacions.

Primeres aliances amb Bildu i el PNB

En paral·lel als xocs amb Sumar i Junts, cadascuna per motius ben diferents, millor ha estat l’entesa que el PSOE ha exhibit, de moment, amb Bildu i el PNB: els abertzales van acordar amb el govern espanyol allargar fins al 2025 la prohibició dels desnonaments a persones vulnerables i els jetzales van pactar concertar els impostos a la banca i a les energètiques i prorrogar el contracte de relleu que acabava a final d’any.

A més, sense anar més lluny, el passat mes d’octubre, durant la ronda de contactes de Pedro Sánchez amb els grups parlamentaris després de ser proposat pel rei com a candidat, el portaveu del PNB al Congrés, Aitor Esteban, va considerar “lògic” que el suport a la investidura anés acompanyat del vot afirmatiu als pressupostos, argumentant que seria necessari donar al govern espanyol els “mínims instruments” per funcionar.

Una pròrroga pressupostària per desena vegada des del 1979

Començar l’any amb els pressupostos generals de l’Estat prorrogats no és freqüent històricament, malgrat que en l’última dècada s’hagi convertit en l’habitual: en els darrers dotze anys, hi ha hagut cinc pròrrogues, una més que en els 33 exercicis anteriors.

La d’enguany, que és la desena des de l’aprovació de la Constitució, és la tercera pròrroga a la qual es veu abocat Pedro Sánchez a La Moncloa. De fet, Sánchez va trigar dos anys i mig a aconseguir aprovar uns pressupostos. El 2019 va presentar-los tard i, a més, els independentistes li van tombar i van forçar un avançament electoral. Pels del 2020, el govern va estar en funcions des de finals d’abril del 2019, les eleccions es van repetir el novembre i l’executiu no va poder elaborar els pressupostos. Posteriorment, la pandèmia del coronavirus va impossibilitar ni tan sols redactar-los.

De fet, les eleccions han sigut el motiu més recurrent de pròrrogues pressupostàries: amb Mariano Rajoy, el 2012 (feia pocs dies que el líder del PP havia sigut investit després de les eleccions del 20 de novembre del 2011) i el 2017 (amb un govern en funcions des d’inicis del 2016 fins a finals d’octubre) i amb Felipe González el 1990 i el 1983. A més, pels pressupostos del 1996, el govern espanyol de González va perdre el suport de CiU, que havia sigut soci durant la legislatura i, malgrat que els comptes van arribar quan tocava al Congrés, el ple va aprovar les esmenes a la totalitat de devolució un mes després de registrar-se i González va convocar eleccions anticipades dos mesos més tard.

D’altra banda, el govern espanyol també va començar l’any amb els pressupostos prorrogats el 1979, amb una democràcia encara embrionària. L’executiu d’Adolfo Suárez els havia presentat l’octubre del 1978, però posteriorment es va aprovar la Constitució. Es van celebrar eleccions el març del 1979 i el mes de maig el govern espanyol va tornar-los a portar al Congrés.

El particular cas dels pressupostos del 2018

En tota aquesta cronologia hi ha un any especialment curiós: el 2018, que també va començar amb els pressupostos generals de l’Estat prorrogats. D’entrada, el govern espanyol va trigar a registrar-los perquè a la tardor del 2017, quan els havia de presentar i negociar, el context estava condicionat pel procés independentista i el referèndum de l’1 d’octubre i això va portar el PP a no tenir “suficients suports”, segons va reconèixer al Senat l’aleshores ministre d’Hisenda, Cristóbal Montoro.

Finalment, les votacions decisives dels comptes es van fer entre el maig i el juny del 2018 i, enmig de tot aquest procés, va prosperar la moció de censura de Pedro Sánchez contra Mariano Rajoy i el líder del PSOE va arribar a La Moncloa. Com a conseqüència, l’11 de juny, pocs dies després de ser nomenada ministra d’Hisenda, María Jesús Montero va haver de demanar que els comptes rebessin llum verda com “un parèntesi” que calia passar “perquè no es paralitzi el país”. El PSOE, que acabava d’expulsar el PP de La Moncloa s’hi va aliar per votar en contra dels vetos: paradoxes del destí polític.

Per acabar, un avís per navegants: després de les úniques dues vegades que el Congrés dels Diputats ha rebutjat uns pressupostos generals de l’Estat, els del 1996 i els del 2019, s’han convocat eleccions anticipades. Ara com ara, fins al 29 de maig Sánchez no pot dissoldre les Corts (li ho impedeix l’article 115 de la Constitució), però sempre és il·lustratiu (i preventiu) veure i entendre els precedents.

Segueix ElNacional.cat a WhatsApp, hi trobaràs tota l'actualitat, en un clic!