Crida l’atenció a les portades d’avui aquesta notícia petita (fora d’El Mundo, que la té obrint la portada) sobre les dimissions de tres membres independents de la Junta de Govern de l’Institut Català de Finances (ICF). Es van estimar més plegar que arriscar-se a la justícia espanyola o al Tribunal de Comptes. Per por, com va dir l’Ara dels bancs fa un parell de dies en un títol memorable. La por rovella la voluntat fins i tot per a acceptar que en tens. Aconseguir que gent feta i dreta faci o desfaci per temor o per favor —que es coaccionin ells solets— i no lliurement és el gran èxit de la repressió. Naturalment, cap diari explica les coses així perquè… per què pot ser? Exactament.
L’altra sorpresa de les portades d’avui és que cap ni una informa del vot particular del magistrat del Tribunal Constitucional, Juan Antonio Xiol, que alerta del predomini de l’“essencialisme” entre els seus col·legues de tribunal a l’hora d’interpretar la Constitució “fins a posar en entredit aspectes bàsics de l'estat de dret”. L’home al·ludeix al dret a no patir tortures, tractes inhumans ni degradants; al dret a la intimitat; a la presumpció d’innocència; al principi de legalitat en el compliment de les penes; la llibertat d’expressió o el dret a no ser jutjat en segona instància sense ser escoltat. Deunidó. Tot això, afegeix Xiol, es paga al Tribunal Europeu de Drets Humans, que ja ha corregit uns quants cops al TC basat justament en els arguments d’aquest magistrat. El vot particular no és qualsevol cosa i sobta que no tingui presència en primera pàgina, encara que segurament no és pel mateix motiu que ha impulsat a dimitir als directius de l’ICF. Segur que no.
La millor foto dels Jocs Olímpics
Els Jocs Olímpics són presents a totes les portades i la selecció de la fotografia diu algunes coses de cada diari. Com ja s’ha dit aquí molts cops, el comentari de portades té més de màgia que de ciència exacta, encara que per fer de màgic cal saber unes quantes coses i alguna traça. Posada la bena abans de la ferida, cal dir que les millors fotos de l’esdeveniment són les de La Vanguardia i de l’Ara, per la senzilla raó que el numeret del globus terrestre fet amb drons va ser el momentàs d’una cerimònia sense públic, freda i gasosa. A El País i a El Punt Avui els ha semblat que aquesta foto és el moment dels focs d’artifici i no és difícil defensar que és una tria noble però pitjor, perquè aquesta escena l’hem vist mil cops, mentre que la bella coreografia dels drons, amb tota la proesa tecnològica que té al darrere, no.
Un segon bloc de diaris és el que tria el moment que Naomi Osaka, la tennista de pare haitià i mare japonesa, encén el peveter. Són El Periódico i l’ABC. Malgrat que l'estrella de la WTA ha demostrat una personalitat poderosa en plantar cara —i plantar-los, literalment— a l’establishment tennístic a Roland Garros (va abandonar el torneig perquè l’obligaven a assistir a les rodes de premsa després dels partits), el moment és un de molt tòpic. Només els Jocs Olímpics de 1992 a Barcelona han aconseguit fer una avinentesa memorable de l’encesa de la flama olímpica.
Finalment, hi ha els diaris que trien la foto de la delegació espanyola tot desfilant darrere la bandera. Són El Mundo i La Razón. No es podia saber. El comentari sobre l’ús dels Jocs Olímpics com a aparador del patriotisme carajillero és manllevat al filòsof Joan Garcia del Muro, que ahir va fer aquesta piulada: “Genial! Després de desfilar els dos-cents països darrere les seves banderes nacionals, es posen tots [els atletes] plegats a cantar l'Imagine de Lennon: Imagine there's no countries. It is not hard to do (Imagina que no hi ha països. No és difícil). La postmodernitat ha arribat als Jocs!”. Gran.
