La medalla d’or de les portades d’avui se l’endú El País per no publicar. No és broma. La portada no du una sola línia sobre la delirant “operació Volhov”, que combina en un sol atestat un fòrum internacional a Suïssa, l’oferiment de Rússia de pagar tot el deute de Catalunya i 10.000 soldats per l’octubre del 2017, la requalificació d’uns terrenys per fer-hi una escola, la Covid-19, la compra d'un banc, Julian Assange, el ministre Illa i més, molt més! Hi ha un jutge, Joaquín Aguirre, titular del 1er d’instrucció de Barcelona, que amb tot això ha confegit unes interlocutòries, ha ordenat la Guàrdia Civil un seguit d’escorcolls i la detenció i interrogatori de 21 persones, entre les quals David Madí, Xavier Vendrell, Oriol Soler, Josep Lluís Alay, Xavier Vinyals o Josep González-Cambray.

La resta de diaris, amb més o menys talent, destaquen aquest frenesí contra l'star-system indepe en primera pàgina. Fa molta pena veure l’esforç que fan per endreçar el desori i presentar-ho com alguna cosa seriosa perquè, esclar, si ho poses en portada és perquè s’ho val, és un del afers importants del dia, encara que no tingui ni cap ni peus. La Vanguardia, per exemple, titula “Un jutge investiga fons i lligams amb Rússia de part de l’Estat Major' de l’1-O”. És veritat que ho dona per sota i petit, com volent dir. Però, aviam, no et passa que si llegeixes el titular un segon i un tercer cop et fa l’efecte que alguna cosa no gira rodona? L’Ara i El Punt Avui fins i tot obren amb el tema, aquell amb un punt de sorpresa i aquest amb un bon grau d’indignació.

Pudor de socarrim

Per aquests diaris, la decisió sobre aquest tema devia ser tot un tràngol. Alguns dels caps de la redacció devien proposar fer com El País: la ignorància és el millor menyspreu. Tots els periodistes de tribunals coneixen bé els protagonistes i, indubtablement, els devia fer pudor de socarrim. D’entrada, els incriminats i la combinació d’acusacions insòlites. Ja s’ha dit. A seguir, els precedents investigadors de la Guàrdia Civil en afers lligats al procés, que són els que són, com s’ha vist en la sentència del cas Trapero en el que la fiscalia de l’Audiència Nacional ha renunciat al recurs. A més, la Benemèrita ha batejat la cosa com “operació Volhov”, un homenatge a la División Azul, els soldats que Franco va enviar a ajudar Hitler a… Rússia. Què pensarien quan van posar aquest nom? Farien barrila per celebrar l’acudit o hi hauria debat i dubtes? Mai ho sabrem.

D’altra banda, el jutge. Aguirre es va fer famós a principis de segle pel cas Grand Tibidabo, un embolic financer de renom starring Javier de la Rosa, que va trigar cinc anys a instruir. Més endavant, un jutge de l'Audiència de Barcelona li demanaria una sanció per un retard “inaudit”, en trigar gairebé un any a resoldre un cas de “minsa complexitat i extensió”. Era un judici de faltes. La dilació va suposar la víctima perdre la indemnització de 7.857 euros. El jutge era Santiago Vidal, vés per on. Al 2011, el fiscal anticorrupció va deixar-lo penjat en recórrer contra la interlocutòria què imputava sis mossos, inclòs el cap anticorrupció i quatre comandaments. El fiscal, vés per on, era Emilio Sánchez-Ulled. Al 2017, l’Audiència Provincial recordava a Aguirre que el “cas Macedònia” —el d’aquells mossos, a més de policies nacionals i guàrdies civils— no era una "causa complexa” i que s’afanyés, que ja feia vuit anys que la instruïa. El cas va acabar en pizza. Hi ha més històries però aquestes, que coneix tothom i són a un clic de Google, pinten al personatge.

Voler creure

Per arrodonir la situació, la primera notícia de l’operació la firma un periodista d’un digital madrileny que habitualment avança els escorcolls i detencions del món indepe, o dels Pujol, etcètera. Molts dels detinguts se n’assabenten per aquest senyor abans que els agents es presentin a casa seva. Tot el gremi periodístic coneix aquest particular, no és cap novetat.

En fi, que si t’expliquessin tot això la teva reacció seria preguntar si no és una broma. En canvi, hi ha tot de periodistes solemnes i pensants que han decidit posar l’‘operació Volhov’ a la portada com un cas normal. El Periódico fins i tot titula a tota plana que han “detingut ‘l’estat major’ de Puigdemont”, com si existís, i tot fos una cosa seriosa, genuïna, autèntica. No es diferencia gaire de les portades del la dreta mediàtica madrilenya que, saltant sobre els antecedents del cas i els seus actors, han decidit creure’s aquest nou qüento amb gran fe perquè “sacseja l’estratègia del govern [espanyol]”, segons diu el títol d'El Mundo sense vergonya de descobrir les seves intencions.

EP

LV

EPA

ARA

EPC

EM

ABC

LR