Joan Clos, 25 anys després de l'assassinat d'Ernest Lluch a mans d'ETA: "No podíem acceptar el xantatge"

Dos trets al cap van acabar la nit del 21 de novembre del 2000 amb la vida d’Ernest Lluch. Va ser al pàrquing de casa seva al barri de les Corts de Barcelona, molt a prop del Camp Nou. El terrorista d’ETA li va disparar per l’esquena mentre recollia despreocupadament els apunts de la universitat i l’abric al seient del darrera del seu cotxe. Tenia 63 anys. Venia de donar la que seria la seva darrera classe a la UB. El seu cos el va trobar gairebé dues hores més tard un veí. Ernest Lluch havia estat ministre de Sanitat al primer govern de Felipe González. Doctor en Ciències Econòmiques, era una erudit i una figura molt respectada a Catalunya. Militava al PSC, havia patit la repressió durant el franquisme pel seu activisme i defensava el diàleg com a via per a la pacificació al País Basc. Era catedràtic d’Història de Doctrines Econòmiques a la UB i rector de la Universitat Menendez Pelayo de Santander.

L’assassinat d’Ernest Lluch a mans d’ETA va caure com un obús en una opinió pública catalana que havia arribat a assumir com un terrible element de la vida quotidiana d'aquells anys les urpades terroristes. Un mes abans, el 21 de setembre, ETA havia assassinat un regidor del PP de Sant Andrià del Besòs, José Luis Ruiz Casado, de 42 anys; tres setmanes després va matar un regidor del PP de Viladecavalls, Francisco Cano, de 45 anys; i el 20 de desembre, just un mes després, un guàrdia urbà, Juan Miguel Gervilla, de 39 anys.

Aquella nit del 21 de desembre del 2000, la notícia de l’assassinat d’Ernest Lluch va impactar directament en la classe política catalana, perquè ETA acabava d'abatre un dels seus representants més respectats. Les autoritats van començar a arribar a la casa de l’exministre, de l'amic en alguns casos, del company de partit. Un dels primers va Joan Clos (Parets, 1949), que era alcalde de Barcelona des del setembre del 1997, quan va substituir Pasqual Maragall.

Què representava la figura d’Ernest Lluch l’any 2000?
Nosaltres teníem un gran respecte per Ernest Lluch. Primer, perquè era una persona important en el Partit Socialista, va formar part del primer govern de Felipe González; i per mi personalment en especial, perquè soc metge i a Barcelona era el responsable de Salut Pública, i vaig estar seguint molt el seu treball per l'aprovació de la llei general de Sanitat, una llei importantíssima per al nostre país, i que, vista la situació política actual, sembla impossible que s'hagi pogut aprovar i que el Servei Nacional de Salut hagi funcionat fins ara, amb els seus problemes, però també amb els èxits que té. Tot i no venir del món sanitari, com a polític de molta experiència en la clandestinitat, a l'oposició i després en el govern, ho va fer molt bé. I a Catalunya també, el seu treball a dintre del PSC va ser molt important, formava part de l'equip dirigent del partit, i va estar sempre en tots els debats importants.

El cos de Lluch estava encara allà, recolzat sobre la paret perquè va quedar mig assegut

Què recorda d'aquella nit en què van assassinar Ernest Lluch? Com va saber que hi havia hagut un atemptat i que l’havien assassinat?
No recordo on era. La Guàrdia Urbana em va avisar, suposo que a l'escorta o la mateixa Guàrdia Urbana; i vam anar directament a casa seva, al pàrquing del subterrani, i estava allà, ell, encara, el cos estava allà, recolzat sobre la paret perquè va quedar com mig assegut. Mentre estàvem allà, em van donar la següent notícia que és que els terroristes d'ETA havien fet explotar el cotxe que havien utilitzat a uns 350 o 400 metres de distància. Vol dir que era tot molt recent.

Deuria ser molt impactant la situació, veure un company assassinat al terra...
Aquestes coses són impactants. Hi havia dues o tres persones allà. Al cap d'una estona va arribar el president, Jordi Pujol, però tot es va fer amb un entorn d'un silenci absolut, ningú deia res, tothom sorprès astorat, per aquella desgràcia.

Què és el que més el va impressionar?
Com havia de ser de sobtat. Perquè ell sortia del cotxe, va aparcar, va sortir del cotxe i li van disparar. És a dir, que estàs en un moment en què tornes a casa, aparques, surts del cotxe i s'acaba la teva vida. Així com els terroristes ho havien pensat molt i ho tenien molt estudiat, per ell era absolutament imprevist i immediat. I aquest contrast em va impressionar.

Tots recordàvem aquell acte a Donosti en què uns xiulaven a Lluch...i ell s’hi va enfrontar i va dir, 'crideu, crideu, que mentre crideu no mateu'

La mort d'Ernest Lluch va provocar un impacte molt fort a tota la societat catalana...
Sí.

Perquè era una persona molt coneguda, era un exministre de Sanitat, un dirigent molt important del PSC...
Sí. I, a més, tots recordàvem aquella dialèctica que hi va haver en un acte a Donosti, en què uns li xiulaven i ell s’hi va enfrontar i va dir, "crideu, crideu, que mentre crideu no mateu". Me'n recordava perfectament, d'això. I també la sensació que ETA ja deuria estar malament en els seus debats, perquè semblava més aviat una venjança, una reacció.

Dos mesos abans de l’assassinat d’Ernest Lluch ja hi havia hagut un atemptat del comando Barcelona, després d’una anys en què no actuava...
Sí.

Van matar un regidor del PP a Sant Adrià, Jose Luis Ruiz Casado el 21 de setembre. Li va disparar a la cara. I tres setmanes després de la mort de Lluch també hi va haver un atemptat contra un regidor del PP de Viladecavalls, el 14 de desembre, Francisco Cano Consuegra, que van assassinar col·locant un explosiu dins de la seva furgoneta. I el 20 de desembre van assassinar un guàrdia urbà, Juan Miguel Gervilla, a la cruïlla de Diagonal amb Numància, quan intentava ajudar dos homes a qui se’ls havia aturat el cotxe i van resultar ser terroristes d’ETA...
Sí, van matar Gervilla, però anaven darrere del Luis Olmo, em sembla.

Efectivament...
Jo me'n recordo de la reacció de la Guàrdia Urbana, que no deixa de ser un cos de seguretat, i es van juramentat a caçar-lo, al que va matar el seu company. I de fet, al terrorista el van detenir al final de l’avinguda Paral·lel, al cap de no molt temps.

Els minuts de silenci que fèiem a la plaça Sant Jaume per condemnar els atemptats ja quasi s'havíem convertit en una rutina

El va deterni la pròpia Guàrdia Urbana.
La pròpia Guàrdia Urbana, sí.

Van ser moltes accions terroristes en molt poc temps...
Sí, Tot això va passar realment en aquelles setmanes que van ser bastant terrorífiques.

L'alcalde com viu en un moment en què hi ha un comando Barcelona que està actuant amb aquesta intensitat i que és molt actiu i amb accions com l’assassinat d’Ernest Lluch?
Ja havíem tingut atemptats d’aquest comando, la més important, en termes de número de víctimes, va ser Hipercor, que va ser terrorífic. Després, durant la preparació dels Jocs Olímpics, i just abans vam tenir tres atemptats que van causar cinc morts. L'estratègia en aquells moments de la banda terrorista escollien els actes per la seva repercussió mediàtica. Tot i que fas tot el possible per coordinar l'eficàcia dels cossos de seguretat i per prevenir, és impossible tenir la seguretat perfecta. I has d'anar patint aquest degoteig. Va ser una temporada que els minuts de silenci que fèiem allà a la plaça Sant Jaume, que baixàvem de l'Ajuntament i de la Generalitat, ja quasi s'havíem convertit en una rutina. Era una situació molt desagradable.

Una de les coses primeres que ens toca als responsables en aquests moments és precisament tragar-te la por i passar d'ella perquè no t'afecti

Com a alcalde de Barcelona, com una persona de la primera línia política, veient que hi havia gairebé com una cacera, buscant aquest ressò, com ho vivia vostè? Va tenir por, personalment, per les persones del seu entorn, els regidors?
No. Por, no. És a dir, suposo que penses que a tu no et tocaran, i ja està, i t'ho treus del cap, perquè sols falta que tinguis por, que llavors t'aniquila o t'impedeix que puguis viure normalment. Una de les coses primeres que ens toca als responsables en aquests moments és precisament tragar-te la por i passar d'ella psicològicament perquè no t'afecti. I això, em sembla que ho vam aconseguir tots, tant a l'Ajuntament com a la Generalitat. 

L’atemptat contra Ernest Lluch, un exministre d’un PSC amb un fort component catalanista, es va veure com un canvi d'estratègia?
No, ho vam associar més al fet que Lluch vivia èpoques de l'any a Donostia, i allà es va pronunciar. La clau no era tant un atemptat al PSC, sinó un atemptat a l'Ernest Lluch, per la contundència en el seu missatge.

Lluch era defensor del diàleg

Un missatge en què defensava el diàleg...
Exacte. Tot ell era defensor del diàleg. Havia estat a la Menendez Pelayo, havia estat a moltes plataformes on havia contribuït a generar una actitud de diàleg i respecte. En el propi acte aquest en què ell es va enfrontar amb aquests quatre que cridaven, era un acte per la concòrdia, no per la confrontació

L’assassinat d’Ernest Lluch va provocar un impacte molt fort a la societat i va tenir una resposta política molt contundent. Hi va haver una gran manifestació a Barcelona, en la qual vostè estava a la primera línia on hi havia el president del govern, José María Aznar, i el de la Generalitat, Jordi Pujol. Estaven totes les principals autoritats. En acabar es va llegir un manifest i la periodista Gemma Nierga va fer una crida al diàleg. "Vostès que poden, dialoguin", va reclamar. Quin impacte va tenir aquella crida, el diàleg?
Bé, en el 2000 els partits havien fet molts intents de diàleg que encara no havien fructificat en aquells moments i van tardar 10 anys més a fructificar, el 2011. Però, en el fons, tothom estava pensant a veure si alguna vegada aconseguíem avançar amb el final del terrorisme, tant incrementant la lluita policial i d'intel·ligència, com per l'intent de buscar vies d’una solució negociada. Això es va poder fer més tard, amb José Luis Zapatero i Alfredo Pérez Rubalcaba, que va jugar un paper molt important, també amb els cossos i forces de seguretat. La cosa va començar a canviar quan França va participar activament en la lluita contra ETA. Mentre França anava arrossegant els peus, costava que es pogués tenir tots els instruments a la mà per poder lluitar contra ETA.

Aquella crida al diàleg, que no formava part del text acordat, com es va encaixar a aquella primera fila de la manifestació?
Vaig veure allà algunes males cares. Unes males cares perquè segons quins personatges o quins actors polítics en el nostre país no els agrada que se'ls hi faci apel·lació al diàleg, encara que l'estiguin fent en secret. Una cosa és fer-ho i una altra cosa és que t'ho demanin. Però bé, no passa res, no deixa de ser una anècdota. No ha canviat el fet. Ells estaven dialogant i després els socialistes van dialogar. Estaven buscant solucions polítiques que acompanyessin a les de seguretat. Amb una mà apretaves i amb l'altra buscaves solucions.

Aquells anys s'havia produït el desplegament dels Mossos com a policia integral a Catalunya i es va parlar de certs grinyols amb el que era la cooperació policial. Vostè com ho recorda?
No recordo cap problema especial, més enllà que els Mossos eren relativament nous i estaven creixent com a cos de seguretat; i que, la Policia Nacional i la Guàrdia Civil suposo que en termes de lluita antiterrorista devien ser molt gelosos. Fins i tot, entre ells tenien, a vegades amb disputes. No recordo que fos especialment complicat. Els Mossos estaven formant-se, creixent, en aquells moments.

El missatge nostre sempre era no poden guanyar, per tant, hem de continuar

La violència d'ETA és un dels pitjors records que manté vostè de la seva etapa com a alcalde?
Sí, perquè era com una gota malaia que anava degotejant, de tant en tant, i com per mantenir un caliu, quan, després de la fi de la dictadura i la Transició, ja es veia que la major part de la societat espanyola ja no estava per aquesta història. En termes mèdics, semblava més aviat una esquizofrènia. Una incapacitat per llegir la nova realitat.

Vist 25 anys després, pensar que a Catalunya hi hagués un atemptat amb la mort d'un regidor al mes de setembre, una altra mort d'un exministre al mes de novembre, dues morts més el desembre, i l'explosió de diferents cotxes bomba..., com es pot explicar a una persona que no ha conegut això com es vivia aquell moment?
El missatge nostre sempre era no poden guanyar, per tant, hem de continuar. Independentment del número de víctimes. No pots acceptar el xantatge. Això era impossible.

Em costa dir que Lluch era una víctima especial, és una víctima d'ETA

Creu que va marcar un punt d'inflexió l'assassinat d'Ernest Lluch?
Jo diria que sí, perquè és amic meu, i el conec. I era un exministre, és molt fort. Però, tots els morts mereixen el mateix respecte. Sigui un ministre o una altra professió. Per tant, em costa dir que Lluch era una víctima especial, és una víctima d'ETA.

No pots rendir-te. No té sortida la situació. Sols aconseguir que acabi

Van ser molts atemptats i moltes morts...
Queda cicatriu, aquí, al País Basc, a Madrid, o a Irlanda... La violència. A més, no pots rendir-te. No té sortida la situació. Sols aconseguir que acabi el tema per les vies que sigui.