Pot un partit polític passar d’aglutinar un 20 % dels vots a gairebé desaparèixer en vuit anys i, tot seguit, afrontar les següents eleccions amb optimisme i moral de victòria? Doncs aquesta trajectòria, similar a les pujades i baixades d’una muntanya russa, encaixa amb el comportament del Partit Popular a Catalunya en les eleccions legislatives dels últims anys, passant de ser el referent de l’espanyolisme a gairebé desaparèixer quan el lideratge unionista va passar a mans de Ciutadans. Amb aquest partit fora de joc i uns resultats a les eleccions municipals del 28-M força positius, els populars encaren les eleccions generals 2023 amb perspectives de creixement malgrat presentar un candidat improvisat.

🟡 Quan són les Eleccions Generals 2023 a Espanya? Dates clau i candidats

🟡 Per què s'avancen les Eleccions Generals 2023?

Per entendre la situació actual cal tenir en compte la trajectòria del PP a Catalunya en les cinc eleccions generals anteriors, en què hi ha hagut una tendència a la baixa. L’any 2011, amb Jorge Fernández Díaz com a candidat, els populars van obtenir un 20,70 % dels vots i onze escons, aconseguint el tercer lloc. Només quatre anys més tard, a les eleccions del 2015 i amb el mateix candidat, el PP català va perdre bous i esquelles, caient fins a l’11,12 % dels vots, cinc escons i reculant fins a la sisena posició. La repetició de les eleccions, el 2016, va donar un mínim respir als populars, amb un 13,36 % dels vots, sis escons i la cinquena posició.

Tocar fons amb Álvarez de Toledo

Però quan va tocar fons el Partit Popular a Catalunya, en plena polarització política entre sobiranistes i unionistes, va ser el 2019. En aquelles eleccions, el PP català, amb la paracaigudista Cayetana Álvarez de Toledo com a principal candidata, va aconseguir uns resultats desastrosos, amb un 4,84% de vots, un escó i el PP català com a sisena força política, que només es va recuperar mínimament en la repetició de les eleccions, amb la mateixa candidata, quan va pujar al 7,42 % dels vots, es van aconseguir dos escons i el PP va pujar fins a la cinquena força. 

 

Ara bé, tot i que el PP surt a la campanya electoral amb només dos representants al Congrés dels Diputats, el fet és que ara el partit té tots els números de millorar resultats. D’una banda, perquè l’afavoreix la perspectiva que Alberto Núñez Feijóo sigui el favorit per guanyar les eleccions, creant un efecte d’arrossegament en l’electorat espanyolista català. De l’altra, la no concurrència de Ciutadans, que, tanmateix, no hauria obtingut bons resultats, permetrà aglutinar en els populars el vot unionista, almenys el que no vagi cap a l’extrema dreta que representa Vox.    

Candidat improvisat

En aquest context, a més, cal tenir en compte el resultat de les eleccions municipals del passat 28 de maig, quan el PP va aconseguir un 8,22% dels vots i 196 regidors, un resultat molt millor que el del 2019, quan els populars van aconseguir un 4,63% dels vots i 66 regidors. La tendència, doncs, sembla a l’alça i d’això se’n podrien beneficiar els populars, tot i que és una incògnita la capacitat d’aglutinar vots que pugui tenir el nou candidat, Nacho Martín Blanco, un polític que va canviar d’un dia per l’altre de partit, passant de Ciutadans al PP en menys de vint-i-quatre hores i evidenciant la manca de lideratges del PP català, més enllà d’Alejandro Fernández al Parlament i Albert García Albiol a Badalona. 

 

Repassant la pel·lícula dels fets s’entén que més d’un votant històric del PP a Catalunya pugui arrufar el nas davant l’obligació de votar Martín Blanco, el mateix que el 8 de juny, sent portaveu de Ciutadans al Parlament de Catalunya anunciava que abandonava l’escó i el partit “per raons personals i d'introspecció” i just l’endemà es difongués que aniria a les llistes del PP pel 23-J, o que uns dies després es confirmés que seria el cap de llista. Com va passar amb Daniel Sirera a les municipals de Barcelona, es va tornar a evidenciar que el PP a Catalunya té dificultats per construir lideratges i els improvisa sobre la marxa. Potser és que ja en té prou amb les sigles i l’efecte Feijóo.