Els joves sahrauís coneixen bé Catalunya i la resta de l'Estat. Molts van venir amb Vacances en Pau i alguns, com Musa van ser acollits per una família per poder estudiar i formar-se aquí. D'altres, com Hafed i Salamu van néixer als campaments de refugiats de Tinduf i van fer una carrera universitària a Alger. Després de diverses feines, moltes d'elles relacionades amb la causa sahrauí o directament amb la República Àrab Sahrauí Democràtica (RASD), van decidir emigrar i tornar a territori espanyol, semblant al qual van trepitjar els seus avis fins al 1975, quan el Sàhara Occidental era la província espanyola número 53. Els tres nois reben ElNacional.cat en un pis d'Olot (Garrotxa), on, entre te i canvis d'idiomes, entre àrab, català i castellà, deixen finalitzar els dos veterans exmilitars sahrauís per explicar la seva nova lluita "d'existència" i el seu somni de veure un Sàhara lliure.
La lluita segueix fora dels campaments de refugiats de Tinduf
Hafed Jatri va créixer als campaments de refugiats de Tinduf, a Algèria, i va tenir l'oportunitat de marxar a Alger, on es va graduar en Filologia Anglesa i es va especialitzar en traducció. Una vegada va acabar els seus estudis va tornar als campaments i va estar gairebé set anys a la ràdio sahrauí, intentant visibilitzar la seva causa. "No només als campaments hi ha lluita, venir aquí i tenir una altra opció, conèixer en primera persona altres realitats i veure què pot passar fora de la teva zona de confort", relata. Ell, amb 33 anys, va decidir aterrar a Catalunya i finalment va acabar a Olot, on es va retrobar amb Salamu Hamadi, amb qui va coincidir a la universitat mentre aquest darrer estudiava religió (Islam), i va conèixer molts altres compatriotes que viuen a aquest municipi i que, des de l'exterior, busquen una vida millor per a ells i la seva família mentre continuen batallant.
La societat catalana, i en general tota l'espanyola, sempre s'ha mostrat molt prosahrauí i ell, com molts altres que no van viure l'etapa de la província 53, no acaben de comprendre el gir de timó que va donar el 2022 el president del govern espanyol, Pedro Sánchez, en reconèixer la proposta d'autonomia marroquina sobre el Sàhara Occidental. Aquest viratge històric, que contrasta amb la neutralitat recurrent de l'Executiu espanyol les darreres dècades, tampoc no els afecta, més enllà de l'àmbit diplomàtic i polític. Atès que continuen mantenint que algú que resideixi a Tinduf o Tifariti, per exemple, continuarà pensant a retornar a casa seva, ocupada, i també en una vida millor per als seus. No donen més importància al que consideren, com la majoria dels nadius del Sàhara, un error del líder socialista que només comprenen per les pressions, com la migratòria, a les quals el va sotmetre suposadament el Marroc. Però a algú que intenta sobreviure als campaments, per exemple, on es necessita ajuda humanitària, molts cops, urgent, ben poc li importen aquestes declaracions, asseguren.
Entre la recerca d'un futur millor i la "lluita per l'existència"
Hafed, que parla un perfecte castellà i comprèn català, es troba còmode a Olot. Tot i que recorda que la majoria dels joves sahrauís sigui "per la part econòmica o professional, tenen l'objectiu de venir a l'Estat espanyol", perquè la consideren la seva segona casa i "per millorar i anar més enllà de la trista realitat dels campaments". Salamu, de 34 anys i a qui diuen amistosament "el capellà" pels seus estudis en religió a l'Alger, recalca que a la ciutat gironina són una gran comunitat, amb al voltant de cent persones, i tot i que han emprès i lluitat per millorar i adaptar-se, mantenen viu el Sàhara: "Continuem lluitant, no tenim dubtes que el nostre poble no té res a veure amb el Sàhara marroquí". Les tradicions es mantenen i a diferents poblacions catalanes posen una hayma en dies clau per a la RASD, com el 12 d'octubre, a la qual estan tots convidats, recorda, "també els marroquins".
El primer que deixen clar és la diferència entre la política i la societat, per evitar qualsevol mena de discriminació que pogués titllar-se de xenòfoba, però recalquen que el conflicte continua viu amb el Regne del Marroc: "No és un conflicte que ja va acabar. Cal analitzar el que va passar, però no sabem què passarà. Hem demostrat que els sahrauís tenen clar el que volen, han lluitat i ara som la cinquena generació als campaments", diu Hafed. Per això, detalla que en qualsevol lloc en el qual siguin continuaran "lluitant per aquest somni de tornar al Sàhara lliure". El filòleg de 33 anys gargamelleja i amb un somriure sentencia: "És una lluita per l'existència, o existim o no. Tampoc no hi ha gaires més opcions. El Sàhara ha de ser lliure, que respiri aire lliure, i fins i tot els marroquins, si volen viure allà, que hi visquin".
Un jove català sahrauí
El cas de Musa Chej Ahmein, de 23 anys, és una mica diferent i potser amb més variables que tenen a veure amb la burocràcia espanyola. En aquests moments es troba treballant per a la Delegació de la RASD a Barcelona, per al Front Polisario. Es defineix com un "jove sahrauí català" i parla perfectament català. Va arribar a Catalunya l'any 2015 amb el projecte Madrasa, després de cinc anys viatjant amb Vacances en Pau. Una família el va acollir i va poder estudiar ESO i Batxillerat. En acabar, va sentir curiositat per l'aeronàutica i es va matricular, va acabar la carrera, però no té títol. No pot obtenir-lo perquè, segons la legalitat espanyola, és apàtrida i fins a 2031 no pot demanar la nacionalitat. No pot exercir, però continua treballant fins que algun dia pugui, fins i tot, presentar-se a les oposicions d'Enaire.
"En el meu cas, després de sol·licitar-lo, va sortir el 2021 la residència i he d'esperar fins a 2031 per demanar la nacionalitat, que després trigarà un o dos anys més", relata, alhora que recalca: "Després de setze anys vivint aquí". Així i tot, manté l'esperança i, encara que no és el que ha estudiat, s'encarrega de la documentació de visats a la Delegació de la RASD a Barcelona. En paral·lel, assegura que ells continuaran lluitant pel Sàhara i per millorar la vida dels seus compatriotes i tenir un futur, en aquest cas, aquí o on sigui. Tot i que explicita contundentment que el sahrauí "ve per treballar, per estudiar i per tirar endavant". La qual cosa, remarca, parlant en nom del Front Polisario, que "no podran dir mai que han enxampat un sahrauí robant o fent alguna cosa que no hagi de fer".
Els joves continuen parlant mentre els avis els passen el testimoni d'aquesta cruel i llarga guerra que es va tornar a reactivar el 2020, per part del Front Polisario, entre somnis de llibertat i les de conèixer un nou món. El sahrauí és molt creient de l'Islam, com passa amb altres pobles del nord de l'Àfrica, i això és al seu ADN, com el somni de recuperar el seu país. Les capacitats d'integració són més grans, atès que ja arriben amb un idioma com és el castellà —que es fomenta als campaments i els territoris alliberats de la RASD— i molts aprenen català, a més d'anglès i el seu propi, l'àrab. Els tres, des d'aquest pis d'Olot, on ja arriba l'hora de dinar, presenten batalla pel Sàhara Occidental, volen un futur millor i aquí han vingut a buscar-lo, encara que molts asseguren que tornaran a la seva terra perquè, la lluita, diuen, encara no ha acabat.