El conflicte del Sàhara Occidental és una crisi sense impacte, Espanya no és una gran potència mundial, el Rif occidental viu el seu particular boom econòmic i Algèria segueix estancada en el gas i el petroli. Aquests són els quatre grans temes que, segons els experts consultats per ElNacional.cat, impacten en aquests moments a la regió del Magreb oest i, per proximitat, també a l'Estat espanyol i el sud-europeu. Des de la crisi de principis d'aquesta dècada amb Algèria i el Marroc, amb el Sàhara per entremig, amb el govern espanyol de Pedro Sánchez, el nord-africà ha viscut el seu particular miracle magrebí, del qual Europa hauria de participar si no vol caure, encara més i molt probablement, en la irrellevància internacional.
El Sàhara, un conflicte sense solució ni "interès"
Experts consultats per aquest mitjà, que prefereixen no ser citats directament, asseguren que el conflicte del Sàhara Occidental, que indirectament enfronta el Marroc i Algèria, "no interessa a ningú", malgrat ser un tema molt delicat al sud-europeu, especialment per a l'Executiu espanyol, per haver estat l'Estat la potència administradora, i per a França, que manté els seus interessos al Magreb. En qualsevol cas, les mateixes veus expliquen que "no té solució" i ja han passat per diferents fases des de 1975, fins al reconeixement de l'autonomia marroquina per part dels Estats Units, Espanya i França.
En els campaments de refugiats sahrauís a Tinduf, a Algèria, s'estima que hi ha més de 170.000 persones que van fugir de la seva llar al Sàhara Occidental fa dècades. Els mateixos experts es mostren crítics amb el Front Polisario, asseverant que "no es posen en les sabates dels refugiats" ni "miren al futur". També apunten a una debilitat actual del moviment, encara que en la majoria de casos, els sahrauís es mostren, generalment, units amb el Polisario per recuperar el que ells denominen el Sàhara lliure sense l'ocupació marroquina actual i el mur de separació de 2.720 quilòmetres construït pel regne alauita. Aquest conflicte, que compleix mig segle des que va començar, sembla no tenir, a curt termini, una solució realista, malgrat els esforços ineficients dels últims anys de l'ONU.
El desenvolupament del Rif occidental i Melilla
L'economia marroquina ha millorat considerablement en les últimes dues dècades, creant, a poc a poc, una classe mitjana i una obertura econòmica internacional. De fet, en uns dels informes sobre el Marroc publicats aquest mes de març per CIDOB, explica que les males relacions amb Algèria "han estat una benedicció disfressada perquè han obligat els empresaris i diplomàtics marroquins, fortament encoratjats pel monarca —Mohamed VI—, a decidir que el món era la seva ostra", és a dir, que podien fer qualsevol cosa.
Això ha fomentat el desenvolupament del Rif occidental, especialment la zona que envolta a Tànger, on s'ha experimentat un significatiu desenvolupament econòmic. Aquest ha estat impulsat per sectors com el turisme, la indústria i el port de Tànger Med. Malgrat convertir-se en un punt estratègic per a la inversió nacional i estrangera, en la part més oriental del Rif, especialment propera a Melilla, la pobresa i la falta d'auge industrial i turístic segueixen deprimint la regió, en la qual els seus ciutadans veuen en la ciutat autònoma espanyola una opció viable per viure, més que per prosperar.
El desenvolupament desigual del Rif, occidental i oriental, ha impactat en el tipus de migració que es produeix d'un costat o altre cap a Europa. Més tecnificat o menys. I, fins i tot, ha arribat a prosperar el que en les ciutats autònomes espanyoles i en el sud peninsular anomenen "comerç atípic", que és un bon sinònim per contraban. El president de Melilla, Juan José Imbroda, ha expressat en diverses ocasions la seva preocupació per aquest fenomen, sobretot pels tancaments de la duana amb el Marroc en el passat i la restricció d'aquest tipus de comerç que han fet a aflorar el contraban, la qual cosa ha fet reduir en més de la meitat el PIB visible de la ciutat autònoma, mentre creixia el PIB submergit.
Algèria i la seva dependència dels recursos naturals
La visió d'Algèria com el "Japó d'Àfrica", encunyada en la dècada de 1970, dista molt de ser una realitat en l'actualitat. Tal com explica l'investigador Francis Ghilès en el seu article Algeria cannot play its strong cards in the absence of an energy strategy, el país segueix enquistat en una dependència gairebé total dels hidrocarburs, amb el petroli i el gas representant el 95% dels seus ingressos externs i dos terços dels seus ingressos pressupostaris.
Aquesta dependència de recursos naturals, que en els seus inicis era un avantatge comparatiu, podria estar convertint-se en una vulnerabilitat. Sense un fons sobirà per a futures generacions ni els desafiaments del canvi climàtic integrats ha fet que el sector privat i la classe mitjana es vagin debilitant. Més encara, si es té en compte la gestió qüestionable de l'empresa estatal de petroli i gas Sonatrach, segons explica l'investigador en l'informe.
En qualsevol cas, tant el Marroc com Algèria han mantingut grans missions diplomàtiques en mig món, moltes d'elles dirigides a Europa, amb topades i amistats —segons l'època— amb Espanya, França i Itàlia, en el sud continental. El tema del Sàhara és delicat, tant per al Marroc com per a Algèria, però també per a l'Estat espanyol, mentre el Magreb pren posicions en un auge econòmic sense parangó i del qual la Unió Europea, segons apunten diversos experts a aquest mitjà, haurà d'estar conscienciada i tractar aquesta qüestió per no deixar de ser una potència, com a mínim, regional.