La història del Sàhara Espanyol, posteriorment Sàhara Occidental, és una assignatura pendent als llibres d'Història dels instituts. Tant és així que, moltes vegades, ni tan sols se li dedica més d'una línia, com també passa amb el cas de Guinea Equatorial o, fins i tot, les Filipines. Per això, en aquest entramat històric, en el cinquanta aniversari de la sortida del territori africà, el professor i escriptor toledà Andrés López-Covarrubias posa una mica de llum a aquest mar de foscor amb el seu nou llibre Biografía del Sáhara Español. Entre la épica y la tragedia. El relat s'inicia, amb un estil novel·lat, el matí del 4 de novembre de 1884, quan amb prou feines faltaven tres dies perquè Emilio Bonelli arribés a la costa atlàntica africana, i acaba amb la sortida de l'administració espanyola de la província 53 el 1976. ElNacional.cat conversa amb l'autor per descobrir aquest fascinant i desconegut segle oblidat de la història.
Quan va sorgir l'entrada de l'Estat espanyol al Sàhara?
A mitjans del segle XIX, quan tenen lloc les grans exploracions científiques a un territori gairebé ignot i inexplorat com era l'africà. Moltes potències europees van prenent posicions: França ocupava el Marroc i tenia presència més al sud, a Mauritània i també Algèria, també es van posicionar Alemanya i Itàlia. I el 1885 es duu a terme la Conferència de Berlín en la qual les potències europees es reuneixen per repartir-se el continent d'alguna manera i oficialitzar-lo. Espanya ja s'havia posicionat en aquest territori que era davant les Illes Canàries. S'havien dut a terme algunes expedicions científiques a la zona i a través de la societat espanyola científica de colonistes, de la qual n'era part el tinent d'infanteria Emilio Bonelli.
Qui va ser Emilio Bonelli?
Va ser una persona que coneixia molt bé els costums i el territori nord-africà —parlava àrab perfectament i diferents dialectes— i a més tenia un interès particular d'explorar i conèixer aquell territori.
Però, per què el Sàhara i no un altre territori?
La societat d'africanistes espanyola decideix que a Espanya li vindria molt bé tenir presència en aquell territori, sobretot per una qüestió estratègica i de seguretat. És davant de les Illes Canàries i a més des de l'edat mitjana se sap que els pescadors canaris arribaven fins a la costa africana. I per una sèrie de qüestions li demanen al president del Consell de Ministres, Cánovas del Castillo, fer una expedició i establir allà unes certes posicions.
Aleshores, entra Bonelli a l'expedició.
Cánovas posa una petita flota amb trenta homes, aproximadament, a disposició de Bonelli per arribar a la costa africana i prendre contacte amb els notables nadius i valorar la presència espanyola allà. Això es fa el 1884. Bonelli arriba a la costa i entaula contacte i estableix bones relacions amb els nadius, que convenç perquè Espanya pugui establir-se allà i donar la protecció a aquests nadius nòmades. Així sorgeix la presència espanyola al Sàhara.
Què es van trobar en arribar allà, especialment durant la primera expedició de Bonelli?
Hi havia diverses tribus. Anys després, quan els sahrauís abandonen l'estil de vida nòmada, s'"occidentalitzen", entre cometes, amb la creació de les ciutats, aquests trets distintius de les diferents tribus es van suavitzant i barrejant. Més tard sorgeix un sentiment més nacionalista d'unitat sahrauí.
No hi havia una unitat homogènia podríem dir.
Al principi hi havia diverses tribus que, fins i tot, guerrejaven entre elles. És cert que es van firmar acords i que aquelles tribus sahrauís se sentien còmodes amb la presència espanyola, però és veritat que hi havia qüestions de rivalitat: si algunes de les tribus se'ls facilitava l'accés a determinats béns, a les que no, arribaven fins i tot a revelar-se. Però, en general, no van ser dolentes aquestes relacions.
Podem dir que no va ser una conquesta tradicional.
No va ser una conquesta, en el sentit clàssic. Tot van ser acords amistosos, comercials, de seguretat i d'ajuda. Amb el temps es va anar integrant els sahrauís a l'administració espanyola. No va ser una entrada a matadegolla, com va ser en altres llocs, de lluita contra la població nativa.
Poc després va sorgir la Yemáa.
La Yemáa va ser un òrgan de control i poder dels sahrauís compost pels notables de les diferents tribus. Però això és una cosa que sorgeix ja a mitjans del segle XX quan ja hi ha una estructura administrativa. Es tracta de donar més pes i veu als sahrauís. Fins i tot, els membres de la Yemáa eren procuradors a les Corts espanyoles en representació del territori saharià.
Avancem cap al nacionalisme de finals dels 60. Com comença?
Arriba un moment que sorgeix un nacionalisme sahrauí, pot ser per contagi del que està passant al món i dels moviments revolucionaris independentistes que hi ha al territori. Després de la Segona Guerra Mundial i quan es crea Nacions Unides, un dels primers assumptes que es tracta és la descolonització dels territoris que estan controlats, bàsicament, per potències europees.
Al Sàhara sorgeix la figura de Basiri.
Basiri és una persona culta i pacífica que vol negociar amb el govern espanyol una autonomia més gran que en un breu termini conduís a la independència. Comencen les manifestacions l'any 70. Al barri d'Hatarrambla, a Al-Aaiun, es concentren en contra de l'administració espanyola i a partir d'allà hi ha atacs de les tropes espanyoles, moren diversos manifestants i resulten ferits diversos agents. I, tot i que Basiri no era a la manifestació se li considera com el principal inductor d'aquest moviment i acaba desapareixent en estranyes circumstàncies. Allà sorgeix un germen que ja va ser difícil d'aturar.
Més tard naixeria el Front Polisario, però amb clares diferències amb la lluita de Basiri.
Correcte. Tres anys després es crea el Front Polisario. Amb una forma diferent a com ho veia Basiri. El Polisario, per exemple, no renuncia a la lluita armada. Al contrari, forma part del seu credo. I es consideren els hereus d'aquell moviment que va iniciar Basiri, a qui declaren com a pare del nacionalisme sahrauí.
Va ser a partir d'aquest moment, el 1973, quan comencen els atacs armats al Sàhara Espanyol.
A partir de la creació del Front Polisario, les topades armades de les tropes espanyoles i el Polisario són constants. I, remarco, quan dic tropes espanyoles, en les quals hi havia integrats milers de nadius sahrauís. Moltes vegades, la majoria dels morts per part de les tropes espanyoles, tant a mans del Polisario com, sobretot, de l'Exèrcit d'Alliberament Nacional, que eren partides guerrilleres avalades pel Marroc, eren els nadius sahrauís.
Un dels primers morts als enfrontaments amb el Polisario va ser un caporal de la Policia Territorial espanyola, el sahrauí Brahim Alamin.
Va ser una emboscada. Aquest caporal va voler resistir-se a l'atac i va rebre un tret mortal a l'estómac. Això, a partir de l'any 73, passava pràcticament diàriament. En la majoria de les ocasions, el Polisario atacava des de certa distància metrallant casernes, sobretot aïllades, i amb trets de morter. Això era el pa de cada dia del 73 al 75 i a aquests atacs se li afegien els de l'Exèrcit d'Alliberament Nacional, que eren més seriosos, estaven més ben armats i col·locaven mines per on sabien que passaven les patrulles espanyoles.
L'exèrcit espanyol rebia atacs per les dues bandes.
Espanya es veu en una pinça entre l'Exèrcit d'Alliberament Nacional, avalat pel Marroc, i el Front Polisario. Això provoca que el govern espanyol, però sobre tot l'exèrcit que era allà sobre el terreny, es vegi empresonat amb atacs diaris per tots dos. Durant dos anys, del 73 al 75, eren constants.
Durant aquest període, l'Estat espanyol fa un cens i es compromet a organitzar un referèndum d'autodeterminació per al Sàhara. Per què no va arribar a bon port?
Espanya es va comprometre a organitzar un referèndum al territori i va crear un dels censos millor fets que mai no ha tingut el Sàhara perquè els sahrauís poguessin votar, com havia demanat l'ONU. Però, un cop més, el Marroc va fer tot el possible perquè aquest referèndum no se celebrés perquè sabia quin seria el resultat. Són moltes qüestions, però resumint, el Tribunal de la Haia va dictaminar a favor d'Espanya, però Hassan II va interpretar aquest dictamen una mica a favor seu i va organitzar la Marxa Verda. I poc després es van celebrar els Acords de Madrid al novembre i Espanya va decidir que abandonava el territori.
Quan se n'adona el Front Polisario que Espanya no és el seu veritable enemic?
L'Operació Golondrina—d'evacuació del Sàhara Espanyol abans d'abandonar el territori— va començar oficialment l'octubre de 1975, tot i que al maig ja havien començat a sortir-hi civils. És allà quan el Front Polisario és conscient que la retirada espanyola és un fet i s'adona que el seu veritable enemic no era Espanya, sinó el Marroc.
Quin era l'objectiu del Polisario, ja que no es van fer públiques les negociacions, si n'hi va haver, amb l'administració espanyola?
Hi va haver, al final, però sobretot per a l'intercanvi de presoners. El Polisario seguia amb la seva lluita i esperava que donés els seus fruits. No volien negociar, l'únic que volien és que se n'anessin —els espanyols— i punt.
Entenc que el govern espanyol volia deixar el territori de forma ordenada. Com es va rebre aquest pla al Sàhara?
Exacte. El govern espanyol volia donar una solució més consensuada i planificada i el 1974 s'inicia i es presenta a la Yemáa un estatut d'autonomia redactat per l'Executiu espanyol. Aquest pretén cedir gran part de l'administració a les autoritats sahrauís. Va ser acceptat per la Yemáa, però en el moment en què el Marroc s'assabenta que s'està pensant en això, augmenten les pressions sobre Espanya, fins al punt de dir que hi pot haver una invasió, un conflicte bèl·lic i entren a col·lació els territoris de Ceuta i Melilla.
Hassan II va pressionar.
Sí. Al llibre explico que Hassan II, des que va ascendir al tron, no era ben vist pel seu poble i l'exèrcit. Tant és així que va arribar a patir dos atemptats que van poder costar-li la vida. Conscient que tenia una situació interna delicada, va accedir als desitjos del partit nacionalista marroquí d'annexionar-se el Sàhara, pensant que buscant-se un enemic exterior podria unir el seu poble. Li va sortir bé la jugada i a Espanya la situació era molt delicada.
Per què i com va aprofitar aquesta debilitat espanyola Hassan II?
El cap de l'Estat en aquells moments, Francisco Franco, estava moribund. A l'últim consell de ministres al qual va assistir, quan es va tractar el tema del Marroc, a Franco li va donar un infart, literalment. Aquesta inestable situació interna espanyola és una cosa que el Marroc va aprofitar a favor seu.
I van arribar els Acords de Madrid, entre Espanya, Marroc i Mauritània, dels quals es compliran 50 anys.
Quan es va cedir l'administració al Marroc i Mauritània, als Acords de Madrid s'establien compensacions econòmiques. Espanya deixava ciutats aixecades, ports, aeroports i instal·lacions... es van negociar unes compensacions econòmiques i es van firmar. Espanya, de tot el que es va acordar, no va rebre res.
Mauritània va abandonar l'any 1979 la seva part del Sàhara, però no va passar al Front Polisario o a la tot just autoproclamada República Àrab Sahrauí Democràtica (RASD)...
Quan Mauritània el 1979 decideix deixar el territori sud del Sàhara, no passa al Front Polisario, sinó que el Marroc pren posicions i s'annexiona tot el territori.
La guerra continua al Sàhara amb un mur de separació. Però, tornant al passat, què va fer Espanya durant els gairebé 100 anys que va administrar el territori?
En arribar, a partir de 1884, l'aigua que hi havia procedia d'algun brollador o pou. Els campaments d'haymas es muntaven en un lloc i després es portaven a un altre. Espanya aixeca ciutats, amb certa importància més de 20. Al-Aaiun va arribar a tenir 20.000 habitants, Villa Cisneros una mica menys, i les dues tenien aeroport. Les ciutats a tot el territori comptaven amb subministres d'aigua i, fins i tot, va arribar a proliferar una rudimentària agricultura.
Mai no es van recuperar aquestes inversions, pel que explica al llibre, i tampoc no es va arribar a explotar del tot Fos Bucraá.
Les inversions que es van fer al llarg dels anys no tenen parangó en comparació amb altres llocs que comptessin amb una certa riquesa. Allà no hi havia res fins que es van descobrir i es van començar a explotar les mines de Fos Bucraá. Tot i que no es van poder rendibilitzar, només van estar controlades per Espanya quatre o cinc anys des que es van començar a extreure els fosfats i era una inversió a més llarg termini.
Eren els sahrauís tan espanyols com un ciutadà de la Península, per exemple?
Als sahrauís se'ls va donar la nacionalitat espanyola, a partir de 1958 quan es constitueix la província 53. A més de dotar-los d'una nacionalitat, als nens se'ls va escolaritzar i no es va tractar amb els sahrauís la qüestió religiosa i, fins i tot, els espanyols els van construir les seves pròpies mesquites.
Ara que comencem a comprendre una mica més què va passar en aquest territori, la pregunta és: com va sorgir la idea d'aquest llibre i per què el Sàhara?
M'agrada investigar i abordar temes històrics, ja ho havia fet en un llibre anterior fa quatre anys —Good morning, Go Cong. Una historia de españoles en la guerra de Vietnam— amb un treball sobre la presència espanyola a la guerra del Vietnam. L'any 2022, quan va sorgir la idea, veia que s'anava a celebrar el cinquanta aniversari, que era una xifra rodona de l'abandonament del Sàhara. Vaig començar a aprofundir i vaig voler abordar-lo d'una manera didàctica i entretinguda perquè la gent conegués què va ser realment el que va passar allà.
Però la història del Sàhara Espanyol, malgrat ocupar gairebé un segle, de vegades no surt ni als llibres d'Història dels instituts...
Hi ha parts de la nostra història antiga que són tractades molt per sobre i quan parlem d'història contemporània apareixen interessos i ideologies. Ningú no es posa d'acord. Jo l'únic que he fet al llibre —Biografia del Sáhara Español. Entre la épica y la tragedia— és donar a conèixer què va ser el que va passar i partir per això cadascú extreu les seves conclusions. Però sabent què és el que va passar.