La guerra al Sàhara fa més de mig segle que està activa, amb alts i baixos, d'alta i de baixa intensitat, i entre el silenci i les lluites internes i externes. Moltes vegades es passa per alt el que succeeix a la que va ser la província espanyola número 53, on des del 2020 els atacs entre el Marroc i el Front Polisario són constants pel control d'un territori dividit en dos. Per conèixer millor el terreny, ElNacional.cat ha conversat amb dos exsoldats sahrauís, espanyols d'origen per néixer al Sàhara Espanyol i treballat durant l'administració espanyola, que van lluitar al front a partir de 1975, quan el nord va quedar en mans del Regne del Marroc i el sud ocupat per Mauritània fins a abandonar-lo tres anys després. Tots dos demanen als joves continuar la lluita, d'una altra manera, però seguir-la i tenen clar —en una advertència al món i, potser, al regne alauita— que "els sahrauís no deixaran mai la seva terra".
Un dia a Olot per recordar la lluita del Sàhara
Uedu Moulud, de 84 anys i nascut a Smara, i Nayem Abd, de 80 i originari d'Al-Aaiun, ens reben en un pis del nucli antic d'Olot (Garrotxa) juntament amb altres compatriotes sahrauís per explicar-nos com va ser i com continua la lluita pel Sàhara Occidental. Moulud porta, amb orgull, el seu elzam —turbant sahrauí—, que Abd sosté doblegat a la seva esquerra; ambdós asseguts en cercle en una gran catifa que cobreix tota la sala. Salamu, de 34 anys, comença a preparar el te sahrauí, que segons la tradició se serveix en tres tasses, cada una amb un sabor diferent que representa diferents etapes de la vida: "Amarg com la vida, dolç com l'amor i suau com la mort". Els dos octogenaris esperen pacientment la beguda, mentre rememoren aquells anys en què van ser espanyols per néixer al Sàhara Espanyol i la seva entrada en el Front Polisario, especialment per protegir el territori de l'entrada del Marroc pel nord amb l'autodenominada Marxa Verda. Ho fan en àrab i en castellà, amb traduccions de la primera llengua a la segona d'Hafed Jatri i Musa Chej Ahmein.
"Vaig treballar per Espanya tretze anys, del 62 al 75, i quan vaig demanar els meus drets com a espanyol em van dir que era apàtrida", assevera Moulud per explicar que va néixer a la Smara espanyola. No amaga que durant els més de 90 anys que l'Estat espanyol va administrar el territori, tenien feina, els deixaven mantenir les seves lleis, les normes de cada tribu i la representació a les Corts a Madrid, i, fins i tot, van arribar a viure amb una dignitat que van perdre quan el territori va quedar partit en dos amb el Marroc al nord i Mauritània fins a 1979 al sud. Quan van entrar els marroquins cap a Al-Aaiun va ser, potser, el que recorden amb més cruesa: "Van agafar a dones, avis i nens, els muntaven en helicòpters i avions i els tiraven des del cel, van enverinar l'aigua, ens van atacar amb napalm... una barbàrie que volia acabar amb tota la nostra gent", rememora. "Van arribar fins a Tifariti", on recorda que van enterrar centenars de persones vives perquè, segons explica, els marroquins "no volien que quedés cap sahrauí en aquesta terra".
Aquest escenari se'l va trobar també Nayem Abd, abans d'allistar-se, com Moulud, al Front Polisario amb només 27 anys. "Vaig estar treballant a les mines de Fos Bucráa fins a finals de 1975 i el novembre d'aquell any em vaig allistar al Polisario al camp de batalla", relata. Va començar a lluitar contra l'exèrcit marroquí un cop l'Estat espanyol va deixar el territori i, al principi, les missions, a més de resistir, eren "salvar els nens, dones i gent gran". Tot això, tenint en compte que també estaven en guerra amb Mauritània, al sud. "L'any 76 va ser bastant complicat. Decidim salvar la gent del nord, on era el Marroc, i els portem al sud, al pas fronterer per Mauritània, i d'allà passàvem als territoris alliberats i després a Algèria. La prioritat era salvar la gent", sentencia l'octogenari exmilitar que es troba a Olot per a una revisió mèdica.
"Un cop que vam poder posar la gran part de la població en llocs segurs, vam fer una crida popular a participar en la guerra", explica Abd, que recorda que del 76 al 79 van ser els anys més calents d'aquesta guerra que acabava de començar al Sàhara Occidental. "Era existir o no existir", afirma l'octogenari nascut a Al-Aaiun espanyol, que va estar cinc anys en el camp de batalla fins que, per diferents malalties, va haver d'apartar-se temporalment per després continuar treballant i recolzant a la comunitat refugiada a Tinduf (Algèria) i amb diferents responsabilitats al Ministeri de Defensa de la República Àrab Sahrauí Democràtica (RASD). Moulud hi va coincidir en diverses operacions i va estar setze anys a aquesta guerra que va segar milers de vides als dos bàndols fins a l'alto el foc temporal el setembre del 1991.
Els avantatges de ser sahrauí al desert i el mur marroquí
Els sahrauís són un conjunt de tribus que vivien com a nòmades quan Emilio Bonelli va visitar el territori l'any 1884 i va firmar els primers acords amb ells, fins a la instauració de la Yemáa —institució formada pels notables de cada grup de nadius, els quals, alguns, eren escollits procuradors a les Corts espanyoles. Aquest estil de vida, encara que amb el pas de l'Estat espanyol pel territori va canviar i es va tornar més sedentari amb la creació de ciutats i altres inversions que van fomentar el sedentarisme; es va mantenir i és un gran avantatge davant un conflicte al territori. "Els sahrauís som d'una altra raça, som diferents. Ens coneixem molt bé el territori i anem sense llums als vehicles. Reconeixem la terra", remarca l'exmilitar de 84 anys per explicar per què amb una simple mirada o tocant la sorra són capaços de preveure un episodi de xaloc o un moviment inusual a la zona.
"Reconeixem la terra en tocar-la, sabem el que s'ha mogut i el que no. Ens movem lliurement sense llums i tenim la capacitat de seguir en condicions molt difícils, amb xaloc, sorra, pluges, a 50 o cinc graus", sentència Moulud. Això els permet passar el mur marroquí de 2.720 quilòmetres, que va començar com una espècie de defenses militars marroquines a finals dels 70 i que poc després van unificar i van col·locar mines antipersones. Aquesta realitat segueix avui dia, amb una paret amb pedres i tanques interminable des de La Güera —deshabitada des del 1989— fins a gairebé la frontera algeriana i a prop dels camps de refugiats sahrauís de Tinduf. El que als anys vuitanta podria semblar un gran impediment, no ho ha estat tant. Els militars de la RASD i el Polisario, com els veterans amb qui ha parlat ElNacional.cat, han estat capaços de travessar-lo en innombrables ocasions per anar a la part ocupada pel Marroc, tant per atacar, defensar-se o recuperar alguns objectes. "No necessitem mapes, només hem de quedar en un lloc i anar", sentència.
El missatge als joves sahrauís, després de dècades de lluita
Tota aquesta guerra, en la qual van participar durant els primers 16 anys, fins a l'alto el foc de 1991 —tot i que es va trencar la treva i el conflicte va tornar a esclatar l'any 2020 i fins ara—, ha estat plena de baixes, no només a la part sahrauí, també a la marroquina i, tot i que menys, a la mauritana. Els nadius que es van allistar al Front Polisario van atacar els primers tres anys a l'exèrcit espanyol —format també per centenars de sahrauís, cal recordar—, fins que va entrar el Marroc i el veritable enemic va aflorar i, segons expliquen, va omplir de sang, mort i devastació casa seva, la seva terra, el seu país. Per això, no va ser una elecció, sinó una necessitat: "No tens cap altre lloc on fugir, estàs obligat, ets envaït i t'has de defensar", argumenta Moulud, que relata, segons tradueix Hafed de l'àrab, que havien arribat a estar sense problema 72 hores lluitant sense aigua ni menjar.
La lluita dels dos veterans, que ja superen els vuitanta, deixa grans aprenentatges per a les noves generacions que han crescut, s'han format i treballen malgrat el conflicte que fa mig segle que no es resol —ni les Nacions Unides ni la comunitat internacional no ho han aconseguit—, però també per als qui acaben de néixer en aquest convuls escenari. Per això, demanen als joves que no es rendeixin i que continuïn units. "Seguiu el camí que hem començat nosaltres amb el Polisario, l'únic enemic és el Marroc", conclou Nayim Abd. Més contundent es mostra, encara, Moulud: "El Marroc són criminals". I llança una advertència: "No som tan generosos per lliurar la nostra terra ni tan ximples com per abandonar-la. Serem allà i seguirem allà". Per això, insta fermament els joves a què "es posin les piles" i busquin noves alternatives, que estudiïn i es formin i "inverteixin tots els seus diners i esforços a la seva lluita contra el Marroc". La conversa continua amb l'últim té sahrauí, el més suau, rememorant temps de l'administració espanyola, la partició marroquina i una geopolítica que oblida les persones que hi ha sobre el terreny, als dos bàndols, i a aquells als qui uns acords van arrabassar una terra unida inicialment per tractats comercials i més tard sota el paraigua de la Yemáa.