L'Organització de les Nacions Unides (ONU), nascuda el 1945 després del final de la Segona Guerra Mundial amb l'objectiu de mantenir la pau i seguretat internacionals, està a un pas de la irrellevància. Així ho asseguren diferents experts a ElNacional.cat, posant com a exemples la quantitat de conflictes sense resoldre al món en els quals la institució ha dictat les seves resolucions sense aconseguir una solució clara, des del Pròxim Orient o Àsia fins al Sàhara Occidental, que aquest any va fer 50 anys des de l'arribada de la primera missió de l'ONU. La implicació de l'òrgan universal té les seves arrels en la descolonització, fonamentalment a l'Àfrica, de les principals potències europees, que s'havien repartit el continent a la Conferència de Berlín del 1884.
La incapacitat d'actuació davant de grans potències és palpable, també, des de l'escalada al Pròxim Orient. Aquest diumenge, 22 de juny, els Estats Units van dur a terme una intervenció sorpresa a l'Iran amb un triple atac contra tres instal·lacions nuclears iranianes, entre elles Frodow, Natanz i Isfanhán, involucrant-se de ple en la guerra entre Israel i l'Iran. En aquest cas, el secretari general de Nacions Unides, António Guterres, es va pronunciar "profundament alarmat" per l'acció estatunidenca i va advertir del "risc creixent que aquest conflicte es descontroli ràpidament". Va instar a reduir la tensió i seguir les seves obligacions envers la Carta de les Nacions Unides i el Dret Internacional. La qual cosa, es preveu, complicada, com la influència que fa més de 50 anys que no pot exercir completament al conflicte sahrauí.
Experts asseguren que "no exerceix cap influència" al món, tampoc al Sàhara
L'ONU, des del principi i malgrat ser la província 53 en els seus darrers anys, ha considerat el Sàhara Occidental com un territori no autònom, la qual cosa suposa que els seus habitants tenen dret a l'autodeterminació. Així ho avalen diverses resolucions de l'Assemblea General, que han marcat la pauta perquè l'organisme internacional pogués intervenir. Per això, des del 1963, es troba a la Llista de Territoris no autònoms a descolonitzar de les Nacions Unides, on també està Gibraltar des del 1946. Tot i que malgrat els esforços diplomàtics, tant de la institució com de tercers països i de diplomàtics tan conscienciats amb el referèndum sahrauí com Jaime de Piniés y Rubio, la guerra s'ha reactivat en ple segle XXI i l'antic Sàhara Espanyol continua partit en dos: entre la zona ocupada pel Marroc i l'autoproclamada pel Front Polisario a la República Àrab Sahrauí Democràtica (RASD).
Experts consultats per aquest mitjà són molt crítics amb el paper que exerceix actualment Nacions Unides, afirmant que "no exerceix, en l'actualitat, cap influència" i que "l'estat de dret no es respecta i s'ha congelat". Molts d'ells, que han demanat de no ser citats directament, asseguren que ha caigut en la "més absoluta irrellevància" a indrets com el Sàhara, Palestina, Iemen, l'Afganistan o situacions com els uigurs a la Xina. Però respecte al que ens toca analitzar, el conflicte del Sàhara Occidental, tot comença l'any 1963, quan el territori és inclòs en la llista de Territoris no autònoms que suposa l'aplicació de la Resolució 1514 (XV) de l'Assemblea General sobre la concessió de la independència als pobles colonials i el reconeixement del dret a la lliure determinació del poble sahrauí.
Piniés i el pas per Nacions Unides del Sàhara Occidental
Dos anys més tard, el 1965, l'Assemblea General de l'ONU insta a la potència administradora, l'Estat espanyol, a iniciar l'esmentat procés de descolonització. Això passa durant el mandat de Manuel Aznar com a representant permanent d'Espanya davant de les Nacions Unides, encara que no és fins que pren possessió d'aquest càrrec Jaime de Piniés y Rubio —conegut pel seu enfrontament a l'ONU amb Nikita Kruchev, qui més tard seria president de l'URSS— quan comença la defensa acèrrima de les independències de les províncies o colònies —segons la denominació adoptada en cada època— espanyoles. Relata l'exdiplomàtic madrileny al seu llibre La descolonización española en las Naciones Unidas com l'ambaixador marroquí a la institució internacional, l'any 1966, havia protagonitzat diversos atacs contra l'Executiu espanyol sobre Guinea Equatorial, el Sàhara i Ifni, relacionar-lo amb algunes colònies franceses o d'altres països europeus.
Aquests atacs van tenir resposta durant la darrera setmana de la XXI Assemblea General de 1966, en la qual Piniés, durant el seu torn de paraula, va recriminar a l'ambaixador Sidi-Baba: "Què pretén el senyor Delegat del Marroc? Segons el nostre parer, és clar: l'Imperialisme en les seves múltiples manifestacions no és patrimoni exclusiu d'algunes de les anomenades potències colonials. Ens ataca el Marroc per encobrir les seves ànsies imperialistes. Espanya està duent a terme al Sàhara un procés de descolonització basat en l'autodeterminació, d'acord amb els principis de Nacions Unides i amb l'obligació que ha assumit de respectar abans que res la voluntat dels habitants del territori; doncs bé, l'acció que el Marroc està duent a terme va visiblement encaminada a pertorbar aquest procés, provocant tensions dirigides a provar de desviar la lliure expressió d'aquesta voluntat". Aquesta rèplica de l'alt representant espanyol a l'ONU tindria sentit deu anys després. Tot i que abans hauria de produir-se el referèndum i independència pactada l'any 1969 a Guinea Equatorial, per exemple.
L'any 1970, Piniés va continuar defensant el referèndum al Sàhara, encara que s'havia estancat tant a l'Executiu espanyol liderat per Luis Carrero Blanco com a l'Assemblea General de Nacions Unides. Quatre anys després, el 1974, l'Estat espanyol va anunciar la seva intenció de celebrar un referèndum d'autodeterminació, al qual el Marroc es va oposar i va presentar la qüestió davant del Tribunal Internacional de Justícia de la Haia. L'alt tribunal va dictaminar el 16 d'octubre del 1975 una opinió consultiva en la qual concloïa que el Sàhara Occidental no era terra de ningú i reafirmava el dret a l'autodeterminació del poble sahrauí. Tot i que això només havia estat una pèrdua de temps necessària perquè Hassan II pogués prendre posicions i organitzar la Marxa Verda, que va derivar en l'Acord Tripartit de Madrid el 14 de novembre, aprofitant que el cap de l'Estat espanyol en aquell moment, Francisco Franco, estava moribund.
Piniés va continuar defensant davant de l'ONU el referèndum al Sàhara fins a comunicar-se la firma de la divisió del territori entre el Marroc i Mauritània. Aquest ho va comunicar a l'Assemblea General i, a continuació, com explica al llibre citat, "van intervenir diversos peticionaris sahrauís, majoritàriament pertanyents al Polisario, lamentant l'acord tripartit i demanant ajuda a les Nacions Unides, en qui tenien posades totes les seves esperances perquè no es desaprofités la seva independència". Va servir de ben poc i la guerra va esclatar. El 27 de febrer de 1976 el Front Polisario proclama la República Àrab Sahrauí Democràtica (RASD) després d'abandonar Espanya el territori i comença la guerra amb el Marroc i amb Mauritània —fins a 1979, que es va retirar del sud del Sàhara Occidental.
Els últims anys i un conflicte latent al Magrib
Van ser 16 anys convulsos en els quals els atacs anaven i venien, mentre Nacions Unides feia el que podia i a l'Estat espanyol germinava el traspàs d'una dictadura a una democràcia. L'any 1988, el Marroc i el Front Polisario accepten el Pla de Reparació proposat per l'Organització per a la Unitat Africana (OUA) i l'ONU. Aquest pla preveia un alto el foc i un referèndum d'autodeterminació. Per a això, van establir la MINURSO (Missió de les Nacions Unides per al Referèndum del Sàhara Occidental) i es va produir l'estancament de la via del referèndum. L'alto el foc es va aconseguir el 1991. Pel mig van passar els plans de James Baker i la proposta d'autonomia marroquina del Sàhara —reconeguda pel president del govern espanyol, Pedro Sánchez, l'any 2022—, mentre la MINURSO continuava amb la supervisió de la zona. Però el novembre del 2020, uns incidents a la frontera amb Mauritània, a la Güera, van propiciar que el Polisario declarés la fi de l'alto el foc.
Les Nacions Unides continuen en ple 2025 els esforços diplomàtics per posar fi al conflicte. L'Enviat Personal per al Sàhara Occidental, Staffan de Mistura, intenta reprendre les converses entre les dues parts. Però la dificultat de l'ONU per posar solució a aquest conflicte s'ha allargat més de 50 anys. Això passa a moltes parts al món en les quals l'organització internacional no ha aconseguit tornar la pau i la seguretat, objectius pels quals va ser creada el 1945 després de la Segona Guerra Mundial. És, per això, que gran part dels experts consultats per ElNacional.cat, coincideixen en el fet de qüestionar la irrellevància i ineficàcia de Nacions Unides ben entrat el segle XXI.