L’Audiència Nacional té previst de fer pública la sentència del judici a la família Pujol Ferrusola pels milions que tenien amagats a Andorra a finals de juliol. El judici es va finalitzar aquest divendres després de 38 sessions, on prop de dos-cents testimonis han desfilat per la sala de vistes, la majoria telemàticament des de casa seva (inclòs des de la seva cuina). Precisament, aquest 25 de juliol farà dotze anys que el president Jordi Pujol va esglaiar Catalunya en confessar que la família tenia diners a l’estranger sense declarar a Hisenda, procedent d’una deixa que el seu pare, Florenci Pujol i Brugat, abans de morir el 1980 va deixar a la seva dona, Marta Ferrusola, i als set fills. El president Pujol no ha donat detalls d’aquesta carta perquè, tot i ser castigat a viatjar a Madrid, finalment, el tribunal el va exculpar de l’acusació de blanqueig de capitals i associació il·lícita, com als seus set fills, en validar els informes forenses que Pujol, de 95 anys, té les capacitats cognitives afectades i no pot defensar-se. La Fiscalia Anticorrupció manté que l’herència dels Pujol és fruit de la corrupció.
La desfilada de testimonis, policies i pèrits no han donat llum a la foscor de la instrucció, amb la vulneració de drets, denunciada per les defenses. La persecució a la família Pujol i les seves amistats ha estat denunciat, però no ha sigut una excusa per amagar suposades irregularitats. Exposem les principals qüestions del judici als Pujol, trufades amb algunes frases amb enginy i divertides dels juristes, que han permès pair el seu domini del Codi Penal i la jurisprudència.
Absolució o condemna?
Quan pocs minuts després d’acabar-se el judici, iniciat al novembre, es va saber que el tribunal —format pels magistrats Ana Mercedes del Molino, José Ricardo de Prada, president, i María Fernanda García Pérez, ponent— pot tenir enllestida la sentència a finals de juliol, tothom va pensar: “I això què significa?”
En un judici amb aquest volum d’acusats (disset) i testimonis (uns 200), un tribunal triga més de la mitjana de temps per resoldre, que acostuma a ser d'uns dos mesos, que és el que es vol complir en el cas Pujol. Els tribunals no tenen terminis, com sí els advocats en presentar escrits i recursos. Un cas extrem és el del penalista Gonzalo Boye, jutjat per blanqueig de capitals a l’Audiència Nacional i pendent de sentència des del 6 de març de 2025; fa més d’un any.
Una sentència ràpida pot significar l’absolució perquè no cal argumentar-la tant com la condemna. Això no obstant, no hi ha cap regla escrita. A més, la responsable de redactar la sentència del cas Pujol, la magistrada García Pérez, té fama de molt treballadora. Una mostra evident és que durant el judici ja repassava declaracions de testimonis. Ho vam saber quan el president del tribunal va demanar a alguns d’ells que parlessin més alt perquè la ponent, en alguns casos, no sentia bé els interrogatoris enregistrats.
Corrupció, deixa o fons “desconeguts”
En els fets provats de la sentència, el tribunal haurà de resoldre si els 8 milions d’euros que tenien els set fills i la seva mare en comptes a Andorra, segons el peritatge de la defensa, provenen d’una deixa o de la corrupció. L’advocat dels Pujol, Cristóbal Martell, va donar una tercera opció al tribunal: “Són fons opacs d’origen desconegut”, afirmació amb la qual es descarta l’origen delictiu i permet la seva absolució.
El penalista va posar el cas de la família Botín, que quan va ser investigada per la seva fortuna a l’estranger, va exposar que no podia demostrar documentalment el seu origen. Tampoc els Pujol de la deixa dels anys 80, repartida en “làmines financeres”, de les quals van anar cobrant i repartint-se beneficis del 1992 i el 2000 amb una última aportació el 2004, amb la gestió de Jordi Pujol Ferrusola.
El fiscal eleva els fons disposats pels Pujol a: 38 milions d’euros; 8 milions de dòlars, 2,7 milions de marcs i 95.344 lliures esterlines. La defensa, però, sosté que no ha demostrat d’on surten aquestes xifres. “Sembla el producte interior brut d’un estat com Dinamarca”, va mofar-se'n el defensor dels Pujol, que va criticar obertament els “digitals voceros” contra els Pujol, com quan van malinterpretar un negoci d’Oleguer i “van assegurar que els Pujol havien comprat 1.800 oficines”, investigació de la seva societat Drago Capital, que es va arxivar.
“Efecte túnel”
En el seu informe final, el fiscal Anticorrupció Fernando Bermejo va fer seu l’escrit d’acusació, elaborat per la seva col·lega Belén Suárez, ascendida al Tribunal Suprem. Les acusacions van dir que no s’entenia ni un borrall perquè tot era especulacions i “sospites”, en lloc d’indicis, que en el judici es converteixen en proves. O no. Van salvar de la foguera a Bermejo, però, el fiscal va participar en part de la instrucció i escorcolls del cas Pujol. A més, segurament, uns quants advocats se'l tornaran a trobar en el judici del cas 3% i el finançament il·legal de Convergència, programat per l'any que ve.
Bermejo no es va mossegar la llengua a l'hora d’acusar el president Pujol de ser una persona molt important i influent. Això no obstant, el fiscal no va poder detallar cap ordre delictiva del que fou president de la Generalitat del 1980 al 2003. El fiscal va patir un “efecte túnel”, a parer de Jaime Campaner, advocat de Josep Pujol Ferrusola, per no veure els costats, els fets que complementen les accions dels acusats.
S’acusa els set fills de Pujol, l’exdona de Jordi Pujol Ferrusola (Mercè Gironès) i als nou empresaris de blanqueig de capitals. Per aquest delicte el fiscal demana cinc anys de presó per a cada fill. Un dels requisits perquè es compleixi el blanqueig és que hi hagi un delicte precedent o origen, que sovint és el tràfic de drogues o la venda d’armes, diners que després s’introdueixen a l’economia legal, blanquejant-los.
El fiscal Bermejo va assegurar que els fons d’Andorra eren procedents de les comissions que les constructores pagaven als Pujol per tenir obra pública. No en va concretar cap. I va repetir com un mantra que els Pujol van obrir els comptes a Andorra amb la Barcelona Olímpica i les grans obres els anys previs de 1992.
De les operacions sospitoses per al fiscal, com ara els abocadors de Tivissa i Cruïlles, tècnics i els exconsellers de Medi Ambient, Ramon Espadaler (CiU) i Salvador Milà (ICV), van sostenir que no podien afavorir ni denegar l’obertura d’un abocador si complia tots els passos exigits, ja que és una concessió “reglada i deguda”.
Per la seva part, l’advocat de l’Estat, José Ignacio Ocio, va manifestar que els empresaris pagaven “favors inconfessables” sense més detalls, i que el delicte precedent del blanqueig és el delicte fiscal. Ràpidament, els advocats defensors van contestar amb jurisprudència (sentències del Cas Ballena Blanca i del Cas Nóos) per recordar als dos advocats de l’Estat que el Suprem ha permès que el delicte fiscal sigui el delicte d'origen del blanqueig, però que cal fixar la quota, i en el cas dels Pujol, no s’ha fet.
“Mort el gos, morta la ràbia”
El fiscal també acusa els Pujol d’associació il·lícita, delicte pel qual demana quatre anys de presó per a Jordi Pujol Ferrusola, la seva exdona i per als altres germans, tres anys per a cada un. Martell va usar un refrany per fer entendre que, si no existeix blanqueig, no és necessari l’associació per delinquir: “Mort el gos, morta la ràbia; no cal dir més”. Però en va dir més. Va detallar els elements del tipus delictiu que s’exigeixen des de la reforma del 2010, i que en els Pujol no es compleix. El més evident és que tots han de ser participants “actius” i “obrir i tancar comptes, com va dir el fiscal de la resta de germans, no és suficient”, va declarar el penalista.
“Des de l’època de Napoleó”
La falsificació de document mercantil és el tercer delicte que s’imputa a Jordi i Josep, Mercè Gironès (amb petició tres anys de presó per a cada un) i el segon als nou empresaris (dos anys de presó). Els advocats de l’Estat, José Ignacio Ocio i Álvaro Bazán, sostenen que els negocis del primogènit del president Pujol "no eren reals" i, per tant, les factures que van fer-li els empresaris acusats per la seva intermediació o per oferir-los una inversió són "falses".
Van posar com a exemple la sentència del cas Ópalo. Novament, els advocats defensors se’ls van tirar en tromba per rebatre’ls dialècticament, que aquest cas no encaixava, que hi ha abundant jurisprudència que sosté que la factura és real.
Les acusacions van retreure als empresaris que la majoria dels negocis amb Jordi Pujol Ferrusola eren verbals o amb convenis genèrics. “Hi ha acords verbals des de l’època de Napoleó”, va respondre Luis Jordana, advocat de l’empresari mexicà Bernardo Domínguez Cerecedes, que va recuperar préstecs del seu pare al fill gran del Pujol.
“Fil per randa”
“Un ‘pelotazo’ no és delicte”, també va declarar Carles Monguilod, advocat de Gustavo Buesa (negoci abocadors), per desinflar la crítica del fiscal Bermejo, tot afegint que es paguen impostos i “els ministres ho aplaudeixen”. També va repetir que “no s’ha evidenciat cap retorn” als empresaris del suposat blanqueig que ajuden a fer als Pujol.
De català, ben poc
De català, se'n va sentir ben poc en el judici. Tots els fills del president Pujol van declarar en castellà, tot i deixar anar alguna expressió en català, com Oriol Pujol. L’accidentada experiència de l’actual conseller de Justícia per defensar els drets lingüístics dels catalans als jutjats els devia desdir.
El fiscal Fernando Bermejo que ha fet bona part de la seva carrera a Barcelona, abans de marxar a Madrid, va dir en català “l’Espanya ens roba” per retreure als Pujol que no complissin el Hacienda somos todos. La brillant Ana Bernaola, defensora d’Alejandro Guerrerro, també va dir en català que “fil per randa” va aportar tota la documentació requerida i més a la policia per evidenciar que els negocis de l’Hospitalet i Eivissa eren ben reals, i no hi havia duplicitat de factures, ni simulació.
Finalment, Jordi, Josep i Mercè són acusats de delictes contra Hisenda per diferents exercicis, alguns dels quals sostenen que estan prescrits. L’Advocacia de l’Estat ho nega perquè assegura que les vincula al blanqueig, i llavors la prescripció és major, de deu anys. Les defenses van insistir que el criteri de les duríssimes inspectores d’Hisenda de Barcelona era més afavoridor. I el darrer delicte imputat a Jordi Pujol Ferrusola i a Mercè Gironès és la frustració de l’execució, és a dir, alçament de béns per fer front a la causa. També negat.
Vulneració de drets
Abans de l’anàlisi dels delictes, el tribunal haurà de resoldre les qüestions prèvies, com la vulneració de drets dels acusats, amb escorcolls on la policia es va emportar més documentació que la permesa. També de les coaccions de la policia patriòtica als responsables de la Banca Privada d’Andorra (BPA), per obtenir informació dels Pujol en el marc de l’operació Catalunya.
Així, si res canvia, els disset acusats sabran abans de vacances si s’ha acabat el seu calvari per ser un Pujol, un amic de Pujol o fer negocis amb Jordi Pujol Ferrusola, que, en paraules de l’advocat José María Fuster-Fabra, era “un virus financer contaminant” per a la policia espanyola. El fiscal li demana la pena més elevada: 29 anys de presó.
Cal no oblidar que en aquella època hi havia agents que preguntaven "hi ha papers dels Pujol?", segons un testimoni d'un escorcoll de la Diputació de Barcelona per una altra causa, finalment arxivada.