Sempre he pensat que la millor nadala és The ghost of Tom Joad. Bé, sempre, no. En tot cas des del 1995, que és quan la va publicar Bruce Springsteen. I, segurament, sent precisos, no crec que aleshores ho pensés. Tampoc ho deu pensar ell, que a la que pot arrenca Santa Claus is comin’ to town. Esclar que, si jo tingués una banda amb Clarence Clemons (com el trobem a faltar) també ho faria. Nadal també és Salvat-Papasseit escrivint “demà posats a taula oblidarem els pobres —i tan pobres com som—". I aquest any també serà el Drive On de Pajaro Sunrise que la Núria em va descobrir quan marxava qui aquest any no serà a taula. “Si ens veiessis”, sentiré dins del cervell amb la veu de Joan Dausà i Sara Pi. Ja veieu que els meus gustos són convencionals i que, per tant, tinc una relació previsible amb el Nadal. Perquè tothom el viu com el viu i, en tot cas, en el meu cas, primer amb alegria, després amb tristesa, després amb indiferència i aquest any ja ho veurem.
Faig aquesta introducció perquè, tot i no ser creient però tampoc un hater, no em deixa de fascinar que faci setmanes que debatem com serà Nadal en plena pandèmia i que s’hagi convertit en una qüestió d’estat. En el cas del Govern de la Generalitat, ha decidit que Sant Jordi no cal, però el Nadal és sagrat. I ha establert que la Nit de Nadal i la Nit de Cap d’Any el toc de queda no comenci fins a dos quarts de dues de la matinada. I la Nit de Reis, fins a les 11 de la nit.
Malgrat que vivim en plena pandèmia d’un virus que va confinar el món, que ha accelerat multitud de canvis i que ens ha fet parlar de ciència i salut més que mai a la nostra vida, encara a l’any 2020 el pes de les tradicions condiciona la nostra vida i les decisions dels nostres governs
Dic que no deixa de ser fascinant perquè, malgrat que vivim en plena pandèmia d’un virus que va confinar el món, que ha accelerat multitud de canvis i que ens ha fet parlar de ciència i salut més que mai a la nostra vida, encara a l’any 2020 el pes de les tradicions condiciona la nostra vida i les decisions dels nostres governs. Com ha escrit el Bernat Dedéu, ens diuen que hi haurà vacuna aviat, a diferència del març, però som incapaços de saltar-nos el Nadal, el Sant Esteve, el Cap d’Any, l’Any Nou, la Nit de Reis i el dinar de Reis (la llista és llarga, eh) i els qui manen corren a decidir quanta gent ha de seure a menjar torrons i raïm i a dir si ens podrem moure de casa, del municipi, de la comarca o de la comunitat. Però no només això. És que el pont de la Puríssima també és sagrat, malgrat que Mariano Rajoy va prometre el 2011 que passaria tots els festius a dilluns. Però, clar, va topar amb l’Església. Va topar amb els nacionalismes (Constitució, Hispanitat, Diada) i va topar amb el lobby del turisme.
De fet, ja és sorprenent que seguim exactament amb el mateix calendari que el de la Revolució Industrial. Bé, i que de l’era medieval. Perquè el sentit de Sant Esteve i Dilluns de Pasqua a Catalunya és el mateix i ve de lluny. Va ser l’Imperi Carolingi qui va establir que fos festa perquè la gent pogués tornar a casa l’endemà de Nadal i de Diumenge de Pasqua. I així seguim, atrapats per un calendari que som incapaços de saltar-nos encara que totes les autoritats sanitàries estiguin preocupades. Parlem molt de ciència, però vivim encara en el que (sí, el pensador de moda) Yuval Noah Harari en diu mites “que són més forts del que mai ningú hauria imaginat”. Relats sobre grans deus, pàtries i societats anònimes (els ponts que Rajoy no es va atrevir a canviar) que ens proporcionen els vincles socials necessaris per cooperar. Bé, i perquè el poder ens controli. Perquè, si ho pensem bé, quan ens diuen que les trobades familiars podran ser de 10 persones, com les pensen controlar? Doncs amb el relat, com el que ens van explicar al març perquè ningú protestés més del compte.
I ara, si em disculpen, he d’anar a fer el pessebre, comprar l’arbre i escriure la carta als Reis.