La nostra tribu viu una existència tan mòrbida i tediosa que fins i tot és notícia la programació d’una performance sufragada per l’Ajuntament de Barcelona on diuen que un estol de panxites acomodades escarniren la llengua catalana. Hom pensaria que la resposta més òbvia a l’afer en qüestió seria escriure l’enèsim article defensant ardidament la nostra llengua (amb algun verset d’Ausiàs March o d’en Carner, que sempre fan patxoca), tot recordant com n’és de fastigós que unes noies —per més conya, una colla de pijes desagraïdes amb el país que les ha acollit— equiparin l’exigència de conèixer el català a la discriminació racial; un greuge que elles haurien de conèixer millor que ningú, car els espanyols el perpetraren a la perfecció, violant compulsivament els seus ancestres i colonitzant-los l’economia domèstica fins avui en dia. Semblaria, és ben cert, que això seria del tot escaient.

Però per molt avorrits que passem els dies en aquesta Catalunya narcotitzada pel PSC i la seva cooltura de contínues varietés, hauríem de recordar-nos més sovint que les batalles sempre s’han de tramar contra un enemic que sigui digne; d’aquesta faisó, es poden arribar a perdre, però sempre ens obligaran a esprémer-nos més el magí. Primer i abans que res, això de fixar-se en els teatrets que organitza el socialisme fa de gent pobra d’esperit; sabem per experiència que els sociates catalans sempre han supeditat la nostra literatura a la cosa castellana i que l’art nacional els ha cardat una mandra oceànica. Escolti, que diu que unes noies se’n riuen de la nostra llengua nacional i se’ns pixen a la boca??? Doncs sí, Maria Lluïsa, com han fet sempre i sense gens de vergonya! Abans d’indignar-se, doncs, el millor és fer memòria i sobretot no perdre el temps mirant segons quina mena de xous...

Si hom vol aïrar-se contra la minorització de la nostra llengua i l’esperit castellanitzador que ens residualitza, ho té molt més fàcil. Que dispari un pèl més alt i pensi com —fins i tot durant els anys feliços de l’octubrisme— els polítics catalans no van moure ni un dit per revertir la substitució lingüística que s’esdevenia a la majoria de les nostres ciutats i pobles. Si algú vol expressar mala llet, que pari esment al procés imparable de castellanització dels nostres mitjans públics, on, en horaris de màxima audiència, és més fàcil trobar-hi una vedet del quilòmetre zero que no pas un dels nostres sofertíssims escriptors. A mi ja em perdonaran, però això d’enfadar-se i supurar tanta bilis contra un grupet de tòtiles que foten honor a la seva condició neuronal amb una obra pràcticament borderline em sembla una cosa de mandrosos i de covards que sestegen còmodament en la cremor de l’anècdota.

Fins i tot durant els anys feliços de l’octubrisme, els polítics catalans no van moure ni un dit per revertir la substitució lingüística que s’esdevenia a la majoria de les nostres ciutats i pobles

De fet, posats a analitzar la performance en qüestió i per molt errades que siguin les tesis sobre el català de les protagonistes (que tenen tot el dret d’expressar lliurement, no caldria sinó), el més important del gag és que la majoria d’elles es caguen en el català amb un nivell lingüístic més que acceptable. Així doncs, per molta mandra que els cardi i per molt estúpida que els sembli l’obligació de parlar-lo a l’hora d’accedir a l’administració o a la sanitat públiques, l’únic transcendent d’aquest episodi és que l’han acabat xerrant; amb la qual cosa, hom entén fàcilment que la imposició d’una llengua és l’única base perquè tingui un ús majoritari en la població. Tant li fot si el teatret no ha arribat a aital conclusió, mentre el substrat que s’hi amaga sigui dialècticament cert. Se’n poden fotre de nosaltres tant com vulguin, en definitiva; si ho fan en català, podem entonar molts al·leluies.

De fa un cert temps, la nostra tribu té una tendència a escudar-se en enemics febles i fer-se riure a si mateixa amb l’acudit del coix a l’hora de voler fonamentar-se millor. Acusem els immigrants de la mala salut del català, com si els pobres nanos que acaben d’arribar en pastera fossin els culpables que la gent no llegeixi Josep Palàcios. Blasmem els estrangers per tenir l’ambició nacional morta, com si la depressió patriòtica no tingués res a veure amb un país on els polítics i les estrelles mediàtiques s’han criat en una universitat tan prestigiosa com Twitter. En comptes de saber què hem fet malament amb la llengua catalana, començant per admetre el nostre cofoisme acrític amb un sistema fallit com és la immersió, ens desfoguem com dilapidadors amb un grup de ruques i un teatret que no té cap transcendència. La culpa sempre és dels altres, car nosaltres fins i tot defequem en català ancestral.

Pensàveu que el PSC salvaria la nostra llengua? Doncs potser mereixeu acabar colonitzats per manca de memòria, fillets meus. De fet, ja té gràcia que després de tota aquesta mandanga, l’Ajuntament de Barcelona hagi decidit nomenar una comissionada pel català... i l’honor hagi recaigut en una senyora de Ràdio Primavera Sound; una idea que podria assemblar-se a regalar l’Institut d’Estudis Catalans a una editora d’Anagrama o a la Juana Dolores. De fet, i posats a celebrar que se’ns allunyi una mica del tedi, cal reconèixer que fent veure que esmenen errors i impostant catalanisme, els socialistes són una colla de catxondos.