Serà summament interessant el debat que s'obre avui a França i en què el primer ministre, François Bayrou, portarà a l'Assemblea Nacional un ambiciós pla d'austeritat de 43.800 milions d'euros per al 2026, amb l'objectiu de reduir el dèficit fiscal del 5,4% d'enguany, fer front a una despesa militar més elevada i esquivar els aranzels de Donald Trump a la Unió Europea. El més probable és que Bayrou —centrista i conciliador— fracassi en el seu intent, i quan es voti, passat l'estiu, la seva fràgil estabilitat parlamentària acabi saltant pels aires i el president Emmanuel Macron es vegi obligat a treure's un nou conill del barret. En qualsevol cas, Bayrou, de 72 anys, ha aconseguit calmar la inestabilitat del càrrec, en el qual roman des del desembre passat, i és el tercer primer ministre en els últims dotze mesos. En síntesi, proposa una reforma del subsidi d'atur, i la reducció generalitzada dels pressupostos ministerials, un any de congelació de sous i de les prestacions socials —incloent-hi el subsidi d'atur i les pensions—, retallada de 3.000 ocupacions públiques i no reemplaçament d'un terç de les jubilacions, una taxa de solidaritat a les rendes més altes i la supressió de dos dies festius.

El líder francès ha assenyalat davant d'un ampli espectre polític i econòmic que el país gal s'enfronta a un deute que supera els 3,3 bilions d'euros, que equival gairebé al 114% del PIB nacional. Un percentatge certament molt elevat, però a no tanta distància d'Espanya, on el deute el mes d'abril passat era del 103,87% del PIB. Dit això, l'evolució de les economies de tots dos països no és comparable, i aquí sí que Espanya té una posició de fortalesa de la qual no gaudeixen els francesos i que ha demostrat els últims anys una resiliència impulsada per una demanda interna creixent i la inversió estrangera. Per reduir el dèficit del 5,4% del PIB d'enguany al 4,6% l'any que ve i així aconseguir enllaçar amb el límit de les regles de la UE del 3% el 2029, el primer ministre francès pretén treure les tisores i dur a terme unes retallades desconegudes a França i només semblants a les que alguns països de la zona euro van haver d'abordar amb la crisi financera. Bayrou fins i tot ha tret a passejar el fantasma de Grècia per espantar els seus crítics i també per exposar la gravetat en què es troba França. També ha advocat per inversions massives en la indústria, com proposen els alemanys, per fer front a la guerra comercial iniciada per Trump.

Catalunya, amb el finançament que té i sense Estat propi, va en una direcció no gaire diferent de la de França

Caldrà seguir amb atenció el camí de França i, com diu el refrany, quan vegis la barba de ton veí pelar, posa la teva a remullar. Entre altres coses, perquè Catalunya, amb el finançament que té i sense Estat propi, va en una direcció no gaire diferent de la del país veí. L'infrafinançament, una mala gestió política i l'increment exponencial de població que necessita i rep ajuts (augment d'immigrants, envelliment i longevitat de la població) fa el sistema insostenible. Una de les banderes del conseller d'Economia Jaume Giró era precisament aquesta: posar fi al dèficit fiscal, ja que era, amb diferència, el problema més transcendental i urgent que tenia el país. Posem tres exemples: la sanitat pública catalana necessita —gasta— cada dia 45 milions d'euros i la seva despesa anual real és de 16.500 milions, quan el pressupost que té és de 14.000 milions. El resultat acaba sent que el novembre i el desembre es passen factures cap a gener de l'any vinent.

En Educació, calen molts més recursos per poder atendre les aules i la complexitat creixent dels alumnes. En Dret Socials, la barrabassada de la DGAIA és també perquè des de fa una dècada falta personal propi i format, i això val diners i no es pot pagar. A partir d'aquí, se subcontracta la feina i els serveis a fundacions i entitats, moltes de les quals són guinguetes de particulars. Catalunya necessita una reflexió sobre tot plegat i mirar més enllà dels mesos vinents. Les majories de govern mai no són fàcils ni senzilles i a Catalunya s'han anat complicant potser més que en qualsevol altre lloc. Però, dit això, hi ha concessions que per governar no es poden fer, perquè arriba un dia en què les herències s'han de pagar. L'alternativa a les retallades de França, ha dit Bayrou, és la fallida de fa més d'una dècada, el 2008, a Grècia. I Catalunya?