Segurament vostè ja ha llegit l'entrevista a Carles Puigdemont que publiquem avui a El Nacional. I allà ha pogut saber què pensa el 130è president de la Generalitat sobre l'actualitat i sobre el país.

Però, com sempre passa, a l'entrevista no hi surt la resposta a la pregunta que et fa tothom quan sap que has anat a Waterloo: “Què, com l'has vist?”. Bé, doncs la resposta a aquesta pregunta la trobem a la zona de botigues de l'aeroport de Brussel·les. Allà hi ha una reproducció de l'immens coet de Tintín, una de les estructures d'estat dels belgues. Me'l vaig mirar una estona mentre em menjava un estrany entrepà caçat poc abans del tancament de l'últim establiment obert a aquella hora i que va fer les funcions de sopar. Mentre me'l mirava (el coet, tot i que també em vaig mirar molt l'entrepà i, sobretot, el preu) i pensava que jo sempre he estat d’Astèrix i no de Tintín, em va venir al cap la inevitable comparança entre en Carles Puigdemont i el personatge d’Albert Uderzo.

Fins i tot pels seus enemics més declarats, que en són molts i molt poderosos, Puigdemont és un Astèrix que està instal·lat en una mena de Gàl·lia, tampoc molt llunyana geogràficament a la de les historietes, des d'on resisteix els atacs dels poderosos exèrcits romans de l'imperi.

Quan vas a Waterloo te n'adones de la feblesa externa de tot plegat i no pots evitar pensar que haver aconseguit crear aquell espai allà al mig és un èxit tan brutal que no en som conscients. I ho perceps encara més clarament quan veus que encara continua a lloc la famosa bandera espanyola situada a la famosa finestra de la famosa casa situada uns metres més enllà de la infinitament més famosa Casa de la República. És aquella de la qual ja vaig parlar en la meva última visita.  

La bandera espanyola continua allà recordant que més enllà de la Gàl·lia, tot continua igual i que els romans mantenen el poder de l'imperi en forma de Junta Electoral, Tribunal Suprem, Tribunal Constitucional... I ara, si vostè és poc de Puigdemont em dirà: “Escolti, que tots aquests són la llei”. Sí, la llei de l'imperi. Però fora de l'imperi també hi ha llei. I és la que permet que Carles Puigdemont visqui a Waterloo. I que a Bèlgica també hi visquin Meritxell Serret, Toni Comín i Lluís Puig, que Marta Rovira i Anna Gabriel siguin a Suïssa i que Clara Ponsatí resideixi a Escòcia i viatgi habitualment a Bèlgica. I és la llei que permet a tots ells haver visitat  Alemanya, Àustria, Dinamarca, Finlàndia, França, Irlanda, Itàlia, Luxemburg, Holanda, Regne Unit i Suècia. 11 països europeus. ONZE. I no precisament menors. Europa, 11; Llarena, 0. Un 1 a la travessa.

(AFEGIT POSTERIOR. L'endemà de publicar la peça, la consellera Ponsatí va esmenar-me la xifra de països a través d'una piulada a Twitter...

El resultat provisional, doncs, afegint-t'hi Grècia, és: Europa, 12; Llarena, 0. Un 1 a la travessa. I ara seguim amb l'article normal, tal i com va ser publicat)

Per cert, parlant de Ponsatí i Comín. Dijous, quan vam ser a Waterloo, ells també hi eren. Juntament amb Antoni Castellà, Isaac Peraire i Rut Ribas i per participar en una reunió del Consell de la República.

Mentre xerràvem amb tots ells, després d'haver acabat l'entrevista que vam fer en una de les sales de la planta baixa, va produir-se un moment interessant. Per una finestra vam veure que a l'exterior hi havien un munt de gent amb estelades i color groc en general. En Toni Comín ens va explicar que era un autocar de Lleida que estava d'excursió per Bèlgica i que havien vingut a veure la famosa casa.

No es pot ni imaginar la cara que van fer els de fora quan es va obrir la porta i en va sortir el president. Passar de les selfies davant de la porta a les selfies davant la porta, però amb Puigdemont, Comín i Ponsatí va ser el premi sorpresa que no anava inclòs en l'excursió i que no hauran de pagar a part. Espero.

I ara vostè em dirà: “Per què ha dit que el moment va ser interessant?”. Doncs perquè abans de començar l'entrevista, el president va explicar-nos que estava covant un constipat. De fet, s'acabava de prendre una infusió calenta i se'l notava allò que se'n diu “empiocat”. Doncs bé, tot i la pluja, va sortir a saludar la gent, sense paraigua i sense abrigar-se. I s'hi va estar una estoneta. I quan va tornar a entrar s'havia refet. I si es fixa en les compareixences que ha fet des de dijous, que han estat unes quantes, ni rastre del constipat. Interessant manera de curar-se.

Bé, però aquesta crònica està a punt d'acabar i encara no li he contestat la pregunta inicial sobre com el vaig veure. Doncs en forma. Molt en forma. I molt conscient del seu paper i de com ha de jugar-lo. I dolgut, molt, amb allò de Coripe. “Mireu que m'han crucificat en articles i cançons, a les chirigotas, a les falles... però aquell acarnissament sobre la meva figura i amb foc real ho supera tot”.

I, si vol i de propina, també li responc l'altra gran pregunta que tothom et fa quan tornes de Waterloo: “Ens en sortirem?”. La resposta és del president mateix: “Ens n'estem sortint, encara que no ens adonem. Avui en dia ja som un subjecte polític”. I potser la prova és la resposta a la tercera pregunta que tothom fa: “I què fot en Puigdemont tot el dia allà?”. Bé, doncs a part de reunions i sopars amb gent diversa, atendre un munt d'entrevistes de mitjans de tot el món.

I parlant de sortida, quan vam marxar i vam permetre que per fi comencés la reunió, davant de la casa hi havia una parella de mitjana edat rondant per allà i tafanejant, com amb ganes de fer-se una foto però sense acabar d'atrevir-s'hi. I menys amb nosaltres allà al mig, acabats de sortir per la porta i sense saber qui érem. En Jordi Barbeta, amb qui viatjar és una aventura constant de la qual tothom hauria de poder fruir al menys un cop a la vida, se'ls va acostar. I va resultar que eren asturians. I van acabar fotografiats pel Barbeta amb el mòbil d’ella mentre els deia: “Ustedes seguro que son muy republicanos, ¿verdad? Mucho, se les nota”. I la parella somreia amb cara de preferir fer-se la foto davant la famosa bandera espanyola de la famosa casa de més avall.