Waterloo és una ciutat belga de 30 mil habitants situada a uns 18 quilòmetres al sud de Brussel·les. El centre és un carrer que la travessa i allà s'hi concentren els restaurants i les botigues. La resta és una gran zona residencial. Molt residencial i molt gran. I en una d'aquestes zones, prop de l'estació de tren, hi ha la que es coneix com la Casa de la República.

I, com és la casa?, es pregunta potser ara vostè. Bé, doncs entre un munt de cases d'aquelles que quan les veus penses: “Aquí no em faria res gens viure-hi”, la “nostra” és austera. Quadradament austera. Que és una manera de dir que no és la més agraïda del barri. Ni molt menys. Això sí, al davant té una gran esplanada de gespa. Que és de propietat municipal. I l'Ajuntament la cuida molt. Però només hi ha gespa i, com que l'única paperera que hi ha a la zona és per deixar-hi restes d'excrecions canines, entenc que és una esplanada per al gaudi dels gossos (i les gosses) dels veïns (i les veïnes).

Prop de la “nostra” casa hi ha la casa d'una persona d'origen espanyol que ha decidit compartir amb tot el barri aquesta circumstància penjant una bandera espanyola a la finestra. Com dient, oi?

I, parlant de veïns, al principi no els feia gaire gràcia que la relaxada tranquil·litat de la zona es veiés pertorbada pel moviment d'una casa on passen coses permanentment i que sovint la visiten uns quants mediterranis baladrers. Però, gràcies a la mà esquerra de l'entorn més pròxim al president Puigdemont, la cosa s'ha anat suavitzant.

La Casa de la República té timbre. Just a l'entrada del barri. Però ningú hi truca. Els que venen fins aquí veuen la casa, veuen la placa de “Casa de la República” al costat de la porta i hi van directament. Per aquest motiu ha calgut instal·lar una mena de cadena de plàstic al costat del timbre exterior. Ara només falta un gran cartell on hi hagi escrit “TIMBRE”. I a veure si algú el fa servir.

La planta baixa té tres habitacions. La petita està habilitada com a sala d'espera i de reunions. La gran té forma de L i inclou dues taules grans i dos sofàs. Ah, i una urna de l’1-O i diversos regals en forma de quadres i objectes de decoració.

I ara, si li sembla, ens aturem en un dels quadres que presideixen aquesta sala i aprofitem per saber més coses de l'1 d'Octubre, quan el president Puigdemont va fer el famós canvi de cotxe a dins d'un túnel.

De la resta de la casa, disculpi que no n'hi expliqui gaire cosa més, però ja sap allò dels catalans i la discreció, oi?

I ell, com està?

Quan la gent sap que has anat a veure el president a Waterloo, la primera pregunta que sempre et fan és: “Què, com l'has vist?”. Bé, en dues hores de conversa gravada (i per tant “oficial” i no off the record) és difícil saber com està realment una persona. Però és cert que aquest Puigdemont, a pesar de les circumstàncies, no té res a veure amb el Puigdemont amb qui vaig poder parlar ara fa just 11 mesos en un hotel de Brussel·les.

Fa un any les comunicacions per poder concretar la cita es feien amb telèfon fix, per si de cas els mòbils tenien orelles. L'hora de la trobada era secreta, el lloc era molt discret i tot tenia aparença de mig clandestí, inclosa la seguretat que el protegia. I el moment de la trobada va ser molt emotiu.

Ara el president pot moure's lliurement i amb total seguretat per Bèlgica, Alemanya, els Països Baixos, el Regne Unit i Suïssa, on justament marxava l'endemà de l'entrevista per fer-hi diverses xerrades i allò que en diuen “contactes internacionals”.

Puigdemont sempre ha estat una persona continguda. En una conversa distesa, quan li dius alguna cosa et mira fixament com pensant què has dit i què respondrà ell. Llavors aixeca una miqueta el cap i, com a conseqüència d'això, abaixa la mirada sense perdre't de vista, ajunta les mans i comença la frase de resposta amb un to suau i pausat, mastegant molt les síl·labes.  

En canvi, a l'hora de les entrevistes ara el noto encara més prudent que abans. Més a la defensiva. Amb més pell de paquiderm. I es percep que els temes de política partidista del dia a dia li fan mandra. Molta. I es detecta fàcilment que hi ha un tema que el remou particularment: el de les mentides i manipulacions que es diuen cada dia sobre ell i sobre el procés en general.

Aquí és quan el president passa a ser aquell periodista que es va creure la seva professió:

De la resta de la visita, dues curiositats. La primera, la presència de l'advocat Gonzalo Boye a la Casa. Va marxar a l'aeroport un parell d'hores després d'arribar-hi nosaltres i vam poder parlar amb ell una estona de l'estructura jurídica que va construir per poder arribar on s'ha arribat. I en un moment donat li vam poder fer la superoriginal broma del “y ahí lo dejo”, que segur que mai no li ha fet ningú.

La segona té a veure amb una de les tres excursions que vam fer des de la Casa fins al centre de la ciutat. És un quart d'hora caminant i no precisament per carrers transitats. Doncs bé, una de les vegades pel nostre voltant hi anàvem veient un paio amb un casquet de llana de color lila. Al cap, naturalment. Jo anava parlant per telèfon i vaig canviar de vorera perquè em toqués el sol ja que a l'ombra hi feia fresca, i ell va travessar el carrer al cap d'una estona. Si caminàvem més ràpid, ell era allà. Si anàvem més lents, ell també hi era. Fins que al final no vaig poder evitar dir en veu alta als meus companys: “Aquest paio ens està seguint o què?”. I, fiiiiiiiiiiu, va desaparèixer a la velocitat del llum.

Segurament són imaginacions meves, he vist massa pel·lícules i aquell individu era un simpàtic ciutadà waterlootià que passejava alegrement, però, quan després vam comentar-ho a la Casa, ens van dir que a ells també els passen coses semblants. I saluden amb un “¡Hooooooooombre, Martínez, otra vez por aquí!”.

Coses de Waterloo.