En un racó la taula del despatx on el president Carles Puigdemont fa l'entrevista amb El Nacional hi ha material electoral de JxCat. El president valora positivament els resultats de la candidatura que ha encapçalat Jordi Sànchez i qualifica de "sòlid i molt ben repartit territorialment" el resultat d'ERC el 28-M. Amb tot, rebutja comparar-ho amb els resultats del 21-D i adverteix que l'independentisme ha perdut vots en relació a aquells comicis. Puigdemont no té cap dubte sobre el resultat del pols de l'independentisme a l'Estat: "Això s’acabarà bé i democràticament. No pot acabar d’un altre manera. Ens en sortirem? No. Ens n'estem sortint", assegura.

Quina lectura fa dels resultats de JxCat el 28-M?
Hem fet un resultat que alguna gent no s’esperava. Perquè esperaven una ensulsiada i hem mantingut amb una gran dignitat una posició amb uns recursos molt escassos, amb un silenci mediàtic brutal, i una clara animadversió i hostilitat cap al que representem. I tanmateix hem retingut el que vam aconseguir el 2016. Segurament en el cas de vots hem pujat, però en percentatge estem allà mateix. Mateixos senadors i un diputat menys.

Si comparem amb les autonòmiques del 21-D sí que és diferent...
Però les eleccions espanyoles, si ho hem de comparar amb les autonòmiques, diguem-ho així, sempre hem sortit molt desafavorit el nostre espai.

Però la situació no és la mateixa...
Ni els candidats són els mateixos, en el meu cas. Ni segurament l’actitud electoral del cos electoral era la mateixa que el 21-D. Són missatges diferents i es voten coses diferents.

Al carrer, entre PDeCAT, JxCat, la Crida,... hi ha una sensació de desorientació. Aquesta desorientació ha beneficiat ERC?
Si hem de comparar amb el 21-D, malament. Perquè hem perdut mig milió de vots independentistes, i per tant, no hem eixamplat res. Per tant, no fem comparacions que no són vàlides per treure conclusions sociopolítiques, comparem amb les darreres espanyoles. Cada elecció té la seva regla i els seu llenguatge. Els errors de casa s’han de reconèixer, analitzar i corregir. Però és una obvietat que hem patit en el millor dels casos un buit mediàtic, i en una majoria, hostilitat clara, bastant manifesta. I no d’ara. A més, hem tingut la meitat de recursos que el 2016 per a la campanya electoral.

Una mica d’autocrítica...
L’hem feta...

Ha estat un embolic la Crida? JxCat no és una marca prou consolidada?
JxCat és una marca que comença a estar consolidada. Amb la que es presentarà la majoria de projectes municipals d’aquest espai. Amb la qual anem a les llistes europees. És molt més que un espai purament del PDeCAT. És part importantíssima d’això, però no representa la totalitat. A els eleccions generals ho ha demostrat clarament: Jordi Sànchez, de cap de llista. Borràs, de dos. Cuevillas, u a Girona.

JxCat necessita Carles Puigdemont perquè arrossegui com a cap de llista?
Jo no he anat a aquestes eleccions i hem fet un resultat molt meritori i, insisteixo, amb tot en contra. El que necessita JxCat és que aquesta pluralitat, aquesta amplitud de mires amb què ha arribat fins aquí, que no ha estat senzill, es consolidi.

Hi ha un desig d’unitat política i la Crida és una conseqüència d’aquest desig

Per tant, la referència serà JxCat i no tant la Crida...
No ho sé quina ha de ser la referència perquè no em pertoca a mi dir-ho. No soc qui dirigeix la Crida ni JxCat ni el PDeCAT. Soc una persona que viu a Waterloo, que estic a l’exili, que m’he de defensar d’atacs molt durs, molt difícils, en unes condicions dures, i faig tot el que puc en allò que representa la meva responsabilitat. Però la meva responsabilitat no és dirigir espais polítics. Si se’m demana opinió, opino. La Crida ha estat molt útil en el debat sobre la necessitat de buscar unitat política, com a valor de fons en aquest moment. Al marge dels resultats, que insisteixo s’han de llegir bé. A Catalunya, el desig d’unitat política hi és. I la Crida és una conseqüència d’aquest desig. 

En quina mesura el resultat de JxCat s’ha vist perjudicat per la mala imatge que té el Govern de la Generalitat. En les enquestes surt suspès, i això no havia passat mai...
El Govern és de coalició, de dos partits. Té l’ombra del 155 molt a prop. Continua tenint tants o més problemes que els que han tingut tots els governs anteriors per part de l’Estat espanyol i el que està fent en el seu conjunt és d’un gran mèrit. Ho té tot en contra. La percepció de la feina del Govern té a veure també amb el relat mediàtic que hi ha sobre el president Torra, les polítiques del govern... Jo ho veig més fredament, veig els indicadors econòmics, els indicadors de progrés... I Catalunya està en bones mans. Pot fallar la comunicació d’això? No ho sé perquè no hi soc. Jo el que veig és que el president Torra manté una dignitat de la institució que jo li agraeixo molt en unes condicions molt difícils.

Entre aquestes condicions difícils hi ha el fet que el Govern ha perdut la seva majoria al Parlament arran del fet que hi ha diputats suspesos sense delegar el vot. A començaments d’abril es va aprovar una moció reclamant a Torra dimitir o convocar eleccions. Pot aguantar el govern en aquesta situació?
Això no ha passat perquè hi ha diputats suspesos. Ha passat perquè hi ha grups que s’han aprofitat que hi ha diputats suspesos.

La CUP s’hi va abstenir...
La CUP aquí hi ha contribuït també. Hi ha grups que s’han aprofitat de les conseqüències de la repressió, que patim alguns. És per això que ha passat. No per res més. Jo el xantatge aquest de dir us heu de plegar a la repressió perquè sinó no es podrà aprovar no sé quin decret... Per mi hi ha coses més importants que això. Per mi la democràcia i els drets fonamentals són essencials. Vull viure a un país de llibertats, de dret. No podem renunciar a cap línia de defensa en aquest combat. Demanaria a tots els grups polítics democràtics, que no s’aprofitin dels efectes de la repressió, que és molt brut això, és molt lleig.

Creu que el seu lideratge des de l’exili impedeix un lideratge fort a l’interior del país? Aquest dijous el president Torra ha vingut a Waterloo i la sensació que es desprèn és que ha vingut a despatxar amb el seu cap...
No. No ha vingut a despatxar. Això és el que diu l’oposició

Han volgut falsejar tot el que fa referència a mi, al president Torra i a JxCat perquè som els que fem nosa

Torra ho va donar a entendre que és vostè qui mana i ell que obeeix.
No és cert. Prou de fake news! Ni jo m’atreviria ni ell ho acceptaria. Que qualli en l’opinió pública el que repeteixen una mil vegades els mitjans de comunicació majoritaris no vol dir que sigui veritat. Han volgut falsejar tot el que fa referència a mi, al president Torra i a JxCat perquè som els que fem nosa. És molt fàcil construir un relat sobre qui no es pot defensar.

Ha estat Marta Pascal qui ha dit que no es pot dirigir un Govern o un partit des de Waterloo…
Insisteixo. Una persona que s’estimi Catalunya i les seves institucions només pot fer aquesta afirmació amb coneixement de causa. Si ho diu sense conèixer la veritat, llavors ho fa amb unes intencions que a mi se m’escapen. És fàcil de comprovar. Que vinguin i vegin el que fem i el que no fem.

Què fa?
Jo vaig venir a l’exili a defensar una posició. Crec que un any i mig després puc explicar com ho he fet. No m’he desviat del meu compromís amb la gent. I el defensaré fins a les últimes conseqüències. Assumint riscos. He estat detingut. He estat en una presó. I que no hi continuï a la presó no és culpa meva. És perquè un tribunal de Justícia va sentenciar que no hi havia de ser a la presó. No m’he amagat, he donat la cara. He viatjat a països, he fet conferències en llocs favorables i en llocs hostils. He rebut gent de tot arreu, he contestat entrevistes amb mitjans de tot el món. Jo he fet feina.

Com pot pensar algú que jo, que estic sacrificant la vida per la legitimitat d’una institució com la Generalitat, vulgui convertir-la en un instrument titella?

I què no ha fet?
El que no he fet ha estat dirigir la política catalana des de Waterloo. S’han fabricat molts relats i cadascú sabrà perquè hi ha contribuït. Contra això també haig de lluitar en defensa de la meva dignitat. Com pot pensar algú que jo, que estic sacrificant la vida per defensar la legitimitat d’una institució com la Generalitat, vulgui convertir-la en un instrument titella? Ja n’hi ha prou d’això.

L’èxit d’ERC és indiscutible. Sòlid i molt ben repartit territorialment

Esquerra Republicana ha aconseguit per primer cop la victòria en unes generals, a què ho atribueix? A aquest discurs més moderat que planteja?
Els factors són diversos, però l’èxit d’ERC és indiscutible. Sòlid i molt ben repartit territorialment.

Li ha guanyat la partida a JxCat...
Bé, Laura Borràs va assumir el pes de la campanya amb unes enquestes que li auguraven tres diputats, i al final n’ha obtingut 7, en condicions molt difícils, amb molt pocs recursos.

Però, al pols constant entre Puigdemont i Junqueras aquest cop l’ha guanyat el líder d’ERC...
Nosaltres el pols el fem amb l’Estat espanyol. No el fem amb ERC ni amb l’independentisme. Nosaltres competim amb un Estat espanyol autoritari que ens ha portat a la presó i a l’exili. No ens plantegem el combat en termes d’hegemonies partidistes o personals.

Pero ERC sí el considera el seu rival més directe...
El meu rival és l’Estat, qui pretén excloure’m de les candidatures és la Junta Electoral Central no pas ERC...

La sensació a Barcelona és que hi ha una batalla constant entre Junqueras i Puigdemont...
Per desgràcia no soc a Barcelona. La gent que ve a Waterloo a veure’m no em parla d’això. És gent que està disposada a ajudar, que em dona escalf i en tot cas ens imploren als polítics que anem junts.

Sí però la disputa electoral no es pot negar...
Abans que ens puguem plantejar unes eleccions en termes convencionals passaran molts anys. L’anomalia democràtica que patim durarà i això té efectes. Pot haver algú que vulgui tornar a la normalitat, però és que no hi ha normalitat. La meva obligació és aixecar la mirada i ser el màxim generós possible i treballar perquè la resposta a aquest gravíssim desafiament de l’Estat espanyol no sigui feta des d’un sector sinó des d’un conjunt.

Com creu que va afectar que en l’inici de la campanya electoral Marta Pascal fes unes declaracions crítiques i fins i tot parlés de la possibilitat de fer un nou partit...
No ho vaig entendre. Òbviament això no ajuda. Desconec les raons per les quals l'excoordinadora general del mateix partit al qual pertanyen els companys que són a la presó i són candidats faci formulacions crítiques en el moment més inoportú. Ajudar això no ajuda. Per mi són anècdotes. No sé si ha tingut un pes rellevant o no. Ens ho podíem haver estalviat, sobretot perquè qui anava de candidat, qui es juga les garrofes polítiques són amics comuns que estan a la presó... Però tampoc no li voldria donar més importància.

Ens en sortirem? No. Ens n'estem sortint. Catalunya ha esdevingut un subjecte polític de facto

La pregunta que fa sovint la gent sobiranista al carrer és: l’independentisme se’n sortirà?
Sí. Això s’acabarà bé i democràticament. No pot acabar d’un altre manera. A l’Europa del segle XXI és inimaginable que això acabi d’un altre manera, malament i de manera no democràtica. Ens en sortirem? No. Ens estem en sortint. Pot semblar una mica bèstia dir-ho estant jo aquí, lluny de la meva família, i amb uns companys meus a la presó. Però si analitzem el que hem recorregut fins ara com a país, crec que és un fet indiscutible que Catalunya ha esdevingut un subjecte polític de facto. No ho era fa dos anys ni en fa deu. Avui Catalunya és un Estat en trànsit. És un subjecte polític que camina cap al seu reconeixement.

Per resoldre els problemes de Rodalies hem d’esperar a la independència?
Si volem la independència és també perquè amb la dependència els trens van malament. Jo demanaria que aquesta impaciència la tinguéssim amb la dependència. Rodalies és un problema que afecta els catalans i que no està en les mans del Govern de la Generalitat resoldre’l. Només el pot resoldre el Govern espanyol. Portem 40 anys de Constitució i la dependència no ha servit per resoldre el problema. Aquests són els costos de la dependència. 

Puigdemont és nacionalista o no?
Del punt de vista en que s’entén el nacionalisme a Europa, no. Sempre ens hem encarregat de dir que nosaltres quan hem defensat el catalanisme, el sobiranisme, l’independentisme sempre hem dit, alerta perquè l’accepció que hi ha a Europa del concepte nacionalista és justament a l’altre costat del que som nosaltres. Nosaltres combatem això, perquè en som víctimes d’aquest nacionalisme. El catalanisme sempre ha estat víctima d’aquest nacionalisme.

El catalanisme ha estat una reacció contra el nacionalisme...
El catalanisme sempre ha estat una minoria nacional. Les minories nacionals sempre s’han de defensar davant dels nacionalismes d’Estat que tenen una vocació expansionista. En el nostre cas, no ara, històricament el que ha mogut el catalanisme quan era regionalista, quan era nacionalista, quan era autonomista i quan és sobiranista és sempre el mateix: nosaltres ens hem de defensar com a realitat nacional, perquè és una realitat nacional amenaçada. La llengua està amenaçada, la cultura, les institucions... Com a minoria nacional ens assisteix el dret a l’autodeterminació, perquè és un dret pensat per protegir les minories de la tirania de les majories. Per això neix aquest dret. Per això el reivindiquem. Qui ens ha combatut, qui ha sigut? El nacionalisme que ha trinxat Europa. Franco, aliat de Hitler, no eren uns partidaris que diguem del dret a l’autodeterminació de Catalunya. I aquests senyors són responsables d’atrocitats els segle XX al continent europeu.