Dèiem aquí fa vuit dies que Junts tenia al davant una partida diabòlica en l’any polític acabat d’estrenar: garantir que Pedro Sánchez compleix els acords d'investidura —diferir-los, com el català a Europa, no li servirà sempre— i revifar la flama indepe. Doncs bé: en aquesta clau cal interpretar els prodigis que es van veure la setmana passada al Congrés, quan els de Carles Puigdemont, després de fer creure a mig govern del PSOE i Sumar, a ERC i a gairebé tota la premsa, que tombarien els decrets anticrisi, van permetre l'aprovació en temps de descompte. Va ser sense votar-los directament i a canvi de compromisos —certament formals, com tot ho és en política— de calibre, el més inesperat dels quals, la delegació de competències estatals en matèria d’immigració a la Generalitat per la via de l’article 150.2. O sigui, la fórmula que es va fer servir amb els Mossos en el pacte del Majestic firmat per José María Aznar i Jordi Pujol el 1996 mitjançant la qual la Guàrdia Civil va ser rellevada per la policia catalana en tot el territori català, i que manté en mans de l'Estat la titularitat de la competència de què es tracti. Potser per això, Feijóo ha alertat ara en un atac de mala consciència patriòtica que Junts —que ni tan sols forma part del Govern— ara expulsarà la policia nacional de Catalunya per assumir el control immigratori i expulsar delinqüents multireincidents.
Ha estat l’aportació del dirigent popular a un front de tots o gairebé tots contra Junts en el qual han coincidit el PP, ERC, la CUP, els comuns i fins i tot el PSC. Se'ls ha titllat de xenòfobs, de deixar-se marcar l’agenda per l’extrema dreta i de fer electoralisme amb la immigració, la qual cosa té la seva gràcia. Com si el PSC no hagués cultivat electoralment durant anys i panys el vot de la immigració, de la resta de l’Estat espanyol, primer, i de col·lectius sud-americans o asiàtics, després. O com si ERC no mirés de pescar en els caladors del vot d’origen magribí incorporant a les seves files polítics d’aquesta procedència o normalitzant el hijab en els seus cartells electorals i campanyes de la Generalitat. O com si la mateixa CiU, de la qual prové en part Junts, no hagués buscat el vot andalús per competir amb els socialistes en els anys de Pujol, per exemple, a l’etapa del conseller Antoni Comas. O el PP català no hagués passat mai el rasclet pels ambients de la immigració gallega a Catalunya... I ja sé que ara l’acusació a Junts és una altra: que no es busquen vots dels immigrants sinó el vot reactiu dels locals que diuen patir problemes socials —inseguretat— que s’associen a migrants descontrolats. I certament seria poc encertat obviar la preocupació de Junts —com hem apuntat aquí més d’una vegada— per la síndrome Ripoll, o ara, el cas de Calella, és a dir, perquè una part del seu electorat compri el discurs xenòfob i greixi ofertes electorals amarades de toxicitat i racisme banal, socialment perillós i absolutament estèril com a política d'immigració i, en general, de sentit comú.
Però qualsevol demòcrata hauria de celebrar que els partits centrals, siguin el PSC, ERC o Junts, vehiculin les preocupacions i percepcions socials davant el fenomen de la immigració, equivocades o no, i que ara mateix interseccionen amb la seguretat i la identitat, en lloc de cedir la iniciativa a Vox o Aliança Catalana. Ja fa molts anys que l'esquerra fins i tot comunista va perdre barris sencers a França en favor de l'extrema dreta de Le Pen per una política al final jutjada com a condescendent amb la delinqüència precisament pel seu origen migrant. A vegades, racialitzen i discriminen més els que miren cap a una altra banda o callen que els que criden i estigmatitzen col·lectius sencers de gent honesta. Dit això, la qüestió no és tant si es fa electoralisme o no amb la immigració —qui estigui lliure de pecat que tiri la primera pedra— sinó quin país sobirà (Junts aspira que Catalunya ho sigui) renunciaria a exercir les competències de regulació, acollida i integració de persones migrades. Això és el que ha plantejat Junts i ha remogut el tauler polític, el tauler sencer. Peix al cove 3.0? Potser sí. I qui dirà que no?
La qüestió és quin país sobirà renunciaria a exercir les competències de regulació, acollida i integració de persones migrades
La tempesta desfermada contra la reclamació de Junts neix d'altres causes molt més de fons que brollen de l’evident canvi de paradigma que els de Puigdemont i Turull estan materialitzant en els seus tractes amb el govern espanyol i que incideixen en tot l'escenari polític. Val a dir que aquest canvi de paradigma, sustentat en la imprevisibilitat, ha sorprès el PSOE però no tant el mateix Sánchez, l’imprevisible número 1 del Regne. I això, per més que intenti refredar les expectatives per calmar la seva parròquia inquieta davant les concessions a Junts que a ell li asseguren la cadira. Per això, el to del president en l’anàlisi de les relacions amb Junts, pur pragmatisme, és tan diferent del dels seus atribolats ministres, convençuts encara que Junts és ERC o CiU i, finalment, votarà el que calgui. Potser sí, però serà a còpia de pixar sang. Un canvi de paradigma que també ha descol·locat ERC, presa aquests dies, si se’m permet el terme col·loquial, d’un atac de banyes colossal en forma de bucle diabòlic del qual encara no han estat capaços de sortir els republicans, talment com si ens trobéssim en un episodi de l'enyorada Dimensió Desconeguda o alguna sèrie semblant.
Sánchez no pot aprovar els seus decrets —i els seus pressupostos— sense Junts, i ERC s’ha adonat massa tard que ara, almenys en aquesta legislatura, no pot fer de Junts
Que el president Pere Aragonès, en mode En Pedro ara no m’estima, aconselli al govern espanyol, com va fer ahir en una entrevista a La Vanguardia, que “reflexioni entre quines dinàmiques afavoreix i quines no”, això és, que triï entre ERC i Junts, és no haver entès, encara, que Sánchez no pot escollir i que ERC tampoc. Sánchez no pot aprovar els seus decrets —i els seus pressupostos— sense Junts, i ERC s’ha adonat massa tard que ara, almenys en aquesta legislatura, no pot fer de Junts i, de cop i volta, muntar-li un Vietnam a Sánchez, com va dir Salvador Illa dels de Puigdemont. Quina credibilitat tindria ara una ERC que amenacés de posar Sánchez als peus dels cavalls del PP i Vox després d’haver-se autoerigit en partit de la previsibilitat, la sensatesa i la responsabilitat a diferència de Junts —als quals encara dona la benvinguda amb sarcasme al club dels negociadors i els dialogants—?. ERC ha volgut fer de PDeCAT i de CiU d’esquerres a Madrid, com també de CUP i comuns a Catalunya en el tema de la immigració, l’agenda feminista o l’escola, i ara voldria fer de Junts allà i aquí però no pot. A hores d'ara, un gir juntaire suposaria una autoesmena a la totalitat que portaria a les pedres la nau d'un Aragonès que ja es comença a postular com a candidat per al 2025. Segurament, els republicans hauran de decidir algun dia fer d’ERC, que és per al que se suposa que els voten els seus votants.