Al debat sobre la fi del procés se suma ara la discussió sobre si és o no possible un retorn al tripartit o, si més no, a l’esperit de la sociovergència del qual aquell va voler ser una versió d’esquerres, maragallista sense deixar de ser pujolista. La imatge del pacte dels pressupostos firmat pel president Pere Aragonès i el cap de l’oposició, Salvador Illa, entre l’ERC que, en el moment decisiu, més va empènyer el govern de Carles Puigdemont cap a la terra incògnita de la declaració d'independència, i el PSC que es va arrenglerar amb els del 155, és sens dubte poderosa i convida a donar forma al nou paradigma. Una vegada la repressió i les renúncies han allunyat el fantasma d’una nova DUI —malgrat que ERC la contempli retòricament als seus documents congressuals com a última opció—, i garantida l’estabilitat del Govern sí o sí per la via pressupostària —Aragonès té ara el salconduit per plantejar-se arribar al final de la legislatura—, tot fa pensar que Catalunya podria tornar a ser aquell món ordenat i previsible que existia abans del procés. Com si fóssim en una mena de reedició nostrada del final de la guerra freda, el trencament de 10 anys de política de blocs que comporta el pacte, el fet que s’hagi assolit amb fòrceps i acceptat i escenificat amb mala gana pels seus firmants, convida a pensar que, per més que tant ERC com el PSC neguin la major, és possible que el proclamat no-pacte de legislatura dels pressupostos porti a acabar-la i que el no-tripartit esdevingui el govern de facto del país.

La immensa majoria dels mitjans de comunicació han rebut l’acord pressupostari com la culminació de l’operació “reencuentro” de Pedro Sánchez. “Els mitjans ens han comprat absolutament tot el relat”, no s’estava de proclamar, eufòric, un membre de l’executiva del PSC davant d'un Illa sempre contingut. “Referèndum no tindrà ERC, però sí que tindrà B-40, Hard Rock i ampliació de l’aeroport”, es vantava a Twitter el diputat socialista al Congrés i antic secretari d’organització, José Zaragoza. Certament, la llegendària maquinària d’agitació i propaganda socialista sembla haver ressuscitat com l'au fènix després d’una dècada de procés i penitència electoral. La B-40 és un compromís que el candidat d’ERC a l’alcaldia de Sabadell sosté que impedirà dur a terme si guanya, el projecte del Hard Rock ha mutat durant dècades i l’ampliació de l’aeroport és un estudi sobre com modernitzar-lo. Però no és menys cert que Illa ha imposat el seu relat de pressupost a Aragonès i, sobretot, que aquest l’ha comprat, transmutant el que és una condició sine qua non per poder mantenir la presidència fins al 2025 en un “acord de país”. Una altra figura retòrica que supera per elevació la precarietat de la posició del Govern d’ERC al Parlament -33 de 135 diputats- i lliga bé amb l’enunciat de la “Catalunya sencera” d’estrany regust unionista que fa servir el president però que permet vestir el sant en la millor tradició de qui pressupost aprova legislatura empeny. I s’argumentarà que no es tracta en cap cas d’un nou tripartit perquè el president és ara d’ERC, no del PSC però Aragonès ho tindrà difícil per demostrar que no és Illa qui està al volant encara que sembli el contrari. 

La meitat independentista està fora d’un acord pressupostari que desactiva l’independentisme en la governació del dia a dia quan més majoria té al Parlament

La suma PSC-ERC-comuns donarà 74 vots al Parlament als pressupostos quan s’aprovin definitivament. És el mateix nombre de diputats que la suma ERC-Junts-CUP i un més que la combinació ERC-Junts-comuns que va permetre aprovar els anteriors comptes, les del llavors conseller Jaume Giró. A més a més, en percentatge de vots, la majoria tripartita frega també el 52% de la majoria indepe. Els números quadren. La matemàtica parlamentària pot fer la màgia que convingui. Així és la política. Però, fins a quin punt l’acord dels pressupostos relegitima realment el govern d’Aragonès malgrat l’èxit indubtable de tirar-los endavant? I davant de qui el relegitima? També va aprovar els anteriors amb un ampli acord ERC-Junts-comuns que no va impedir que l’anterior Executiu saltés pels aires amb la marxa dels juntaires. Sens dubte, uns pressupostos permeten que l'administració funcioni. Normalitzen. Però pel que fa al conflicte polític amb l’Estat, és evident que hem passat de la legislatura —frustrada— del 52% independentista a la legislatura del 52% de la gran frenada, arrencada de cavall i parada de burro. No és el mateix ERC al capdavant de la meitat independentista al Govern i al Parlament que ERC al capdavant, formalment, de la meitat no-independentista d’esquerres. La meitat independentista està fora d’un acord pressupostari que desactiva l’independentisme en la governació del dia a dia quan més majoria té al Parlament. No és Illa qui té el problema atès que ni ell ni el PSC no s’han mogut d’on eren. ERC sí que s’ha mogut i és aquí on apareixen totes les incògnites i els relats d’avui sobre un retorn a la Catalunya preprocés gestionada per un president independentista desactivat i sota tutela del cap de l’oposició socialista poden convertir-se demà en paper mullat. En tot cas, dependrà, una vegada més, de quanta independència està disposada a assumir l’independentisme civil i els partits que se’n reclamen com a tals, inclosa ERC i, per descomptat, Junts, la CUP, i els que puguin venir.