“Dos jueus, tres sinagogues”, diu la dita, en referència a la tendència llegendària dels jueus a la fragmentació i la divisió. En això s’assemblen als catalans, val a dir. La societat israeliana és de les més complexes del món i és formada sobre múltiples capes d’al·luvió. Des de moltes dècades abans de la fundació de l’Estat d’Israel, el 1948, hi han arribat jueus de tots els racons del món: asquenazites del nord d’Europa, sefardites dels països àrabs mediterranis, mizrahim de Pèrsia i l’Iraq, falaixes d’Etiòpia, jueus d’Amèrica del Sud, jueus iemenites i fins i tot jueus de Cochin, a l’Índia. Tots aquests grups s’han afegit gradualment als jueus que mai no van sortir d’Israel, els vells yixuv. Alguns d’aquests grups no tenien contacte amb cap dels altres des de feia molts i molts segles, però dos fils han recosit a tots; la religió jueva i la llengua hebrea. El primer fil, el judaisme, ja el portaven incorporat de casa; l’hebreu, en canvi, era una llengua pràcticament morta que només pervivia en l’àmbit religiós. Fer aprendre l’hebreu a tanta gent vinguda d’arreu en poc temps va ser i és encara una tasca colossal, que s’ha aconseguit gràcies a Ulpan, l’eficaç xarxa d’escoles d’hebreu per a adults.
Rere cada immigrant hi ha una història israeliana que explica aquest país. Aaron Barnea va aterrar a Israel l’any 1958, amb només 17 anys, procedent de l'Argentina. L’Estat d’Israel acabava de complir deu anys de vida i, des de la seva fundació, era un projecte nítidament socialista. Els laboristes del Mapai dominaven tots els estaments de la societat i milers de joves d’arreu del món s’hi desplaçaven amb la il·lusió de participar de l’albada d’una nova societat. L’Aaron de seguida es va integrar en les organitzacions d’esquerres que organitzaven tots aquests joves que arribaven, alguns voluntàriament, d’altres fugint d’una Europa que els havia exterminat i molts d’altres expulsats dels països àrabs. Calia organitzar-los i s’hi va dedicar des de l’Histadrut, el poderós sindicat israelià fundat el 1920.
Idealista incansable, Barnea va col·laborar amb el seu govern en programes internacionals arreu del món. El dia 19 de novembre de 1977, quan treballava a Brussel·les, li va quedar gravat a la memòria per sempre més. Eren a casa, amb la seva dona i els seus tres fills petits, quan van veure per televisió com el president egipci Anwar al-Sadat aterrava a l’aeroport Ben Gurion, en una visita que va sacralitzar la normalització de les relacions entre Egipte i Israel. En aquell precís moment, l’Aaron va creure que els temps de les guerres d’Israel i els seus veïns s’acabaven. Fins i tot va fantasiejar amb la fi del servei militar obligatori. Els seus fills, va somniar, ja no servirien obligatòriament a l’exèrcit, tal com ell mateix havia fet durant quatre anys.
L’Aaron no sabia, mentre mirava la televisió, com n’estava, d’equivocat. L’any 1999, quan només li faltaven cinc dies per acabar el servei militar, el seu fill Noam va morir al sud del Líban en una emboscada de Hezbol·là. Aquella tragèdia li va canviar la vida per sempre. Es va integrar al Cercle de Pares-Fòrum de Famílies per a la Pau i la Reconciliació, un moviment creat per familiars de víctimes de les dues bandes del conflicte que lluiten per una convivència digna i pacífica per a tothom.
Als seus 85 anys conserva la mirada enèrgica, però un tel de frustració li ha robat la il·lusió. És molt crític amb el govern de Benjamin Netanyahu. “Una de les millors feines era anar a les escoles a explicar les nostres experiències i a fer entendre als nanos que els palestins també són famílies com nosaltres i també pateixen, de manera que quan aquests nois vagin a l’exèrcit, sàpiguen qui tenen a l’altra banda; però el govern ja no ens hi deixa anar”, lamenta. Es considera sionista des de sempre, però creu que “hem de deixar de gestionar el conflicte i resoldre’l d’una vegada”. Finalment, em mira i em fa una advertència: “Moltes de les accions dels propalestins europeus i americans no ens ajuden en res, als pacifistes d’aquí, perquè romantitzen els terroristes palestins i radicalitzen encara més la població israeliana.”
Un punt de vista semblant té la Nurit Badash, una de les portaveus de Combatents per la Pau. Viu a tocar de Beersheba, al sud d’Israel. M’explica que han acollit moltes famílies de Be'eri, un dels quibuts on els terroristes de Hamàs van massacrar més persones. Tanmateix, la seva organització treballa per la pau conjuntament amb palestins, des de la base. La guerra actual dificulta les relacions personals i moltes de les trobades amb els palestins, també de Gaza, les fan de manera virtual. És molt crítica amb el govern i amb les organitzacions de colons a Judea i Samaria.
“Sort que els meus pares ja no hi són i no poden veure en què s’ha convertit el somni que tenien”, confessa. És conscient que la situació actual ha provocat una onada d’antisemitisme arreu del món, però no li ve de nou: “Vaig marxar de l'Argentina quan era petita amb els meus pares i recordo perfectament que teníem una pistola a casa per a quan vinguessin a buscar-nos, perquè hi havia un odi als jueus molt arrelat en alguns sectors. L’antisemitisme sempre ha existit, i per això necessitàvem un Estat propi.”
Fugir per poder viure en plenitud
Un altre israelià que va arribar al país és en Meir Javedanfar, que va fugir de l’Iran l’any 1987, quan encara era una adolescent. Juntament amb la seva família, originària d’Esfahan, van sortir del país amb l’excusa que anaven a un casament i mai més no hi van tornar. Primer es van establir al Regne Unit i l’any 2004 ell va emigrar a Israel, on avui és professor universitari. Forma part de l’activa comunitat jueva iraniana, la immensa majoria de la qual viu a l’exili. En temps del xa hi havia uns 150.000 jueus iranians vivint a Pèrsia; avui, sense dades fiables, els jueus que resten a l’Iran no superen les 10.000 persones. “No ens permetien viure com a jueus. Per exemple, ens obligaven a anar a escola en sàbat i això no ho podíem acceptar”, afirma. Parlant amb en Meir sorgeix una paradoxa. Jo vaig anar a l’Iran més de deu anys després que ell en marxés. “Com vas veure el país?”, em pregunta ell a mi, enyorat. Ell no hi pot tornar. No només tindria problemes perquè en va fugir, sinó per la seva condició de ciutadà israelià. “Altres jueus exiliats a Europa o els Estats Units sí que hi viatgen, a vegades, però jo correria un risc massa gran que no em puc permetre; tinc dos fills petits”, afirma.
A més, el règim islamista de l’Iran va proclamar, ja l’any 1979, que un dels seus objectius fundacionals era l’eliminació de l’Estat d’Israel. Per això en Meir vol que la guerra actual acabi amb el règim iranià, tot i que desconfia de l’estratègia de Donald Trump. “Israel ho té molt més clar que els Estats Units; ja veurem qui imposa el seu objectiu”, afirma. I després? Quin paper hi pot jugar Reza Pahlavi, el fill del darrer xa, actualment exiliat als Estats Units? “Pot semblar una contradicció, vist des d’Europa, però als països musulmans la monarquia acostuma a ser sinònim d’estabilitat; si s’hi fixa, les monarquies, als països del Golf Pèrsic, però també a Jordània o al Marroc, són sempre molt més estables que les repúbliques, molt més proclius a patir revoltes i cops d'estat”, respon. Ens acomiadem desitjant tornar-lo a retrobar, qui sap si a Esfahan.