El Partit Popular s'ha estavellat a les urnes aquest diumenge a Andalusia. Els populars han guanyat àmpliament les eleccions, cosa que no ha estat mai en discussió. Però el seu gran objectiu, revalidar la majoria absoluta, aquella que li donaven les enquestes al començament de la nit, no l'ha aconseguit. És cert que el PSOE ha obtingut el seu pitjor resultat a Andalusia, empitjorant en dos escons els 30 assolits el 2021. Però això Pedro Sánchez ja ho havia donat per descomptat i, al final, li serveixen el mateix 30 escons que 28. L'objectiu de la Moncloa era fer el partit d'Alberto Núñez Feijóo i al seu candidat andalús, Juanma Moreno, dependent de Vox per a qualsevol majoria i això passarà a partir d'ara. L'estratègia posada en marxa pel Partit Popular fa més o menys un any, de dissenyar una autopista per a una futura arribada de Feijóo a la Moncloa a partir de les eleccions autonòmiques a Extremadura (desembre), Aragó (febrer), Castella i Lleó (març) i finalment Andalusia, ha acabat sent un veritable suplici per als populars i una vàlvula política per a Vox.

El PP comptava amb quatre presidències abans d'iniciar-se el procés i només una amb majoria absoluta, Andalusia. Comptava disposar, segur de dues —Extremadura la donava per segura—, probablement tres —aquí afegia Aragó— i, en funció de quina fos l'onada, s'hi sumava Castella i Lleó i, potser, les quatre on es donava per descomptat Moreno. El cicle es tanca amb zero de quatre i amb Vox pujant a tots els parlaments autonòmics. I, amb un problema afegit: el partit d'Abascal, que en l'anterior cicle electoral es va conformar amb més aviat poc en els pactes postelectorals, ara està mossegant els candidats populars i fent-los suar sang. Tot això es tradueix en un qüestionament de l'estratègia de Feijóo, que ha enviat els seus barons territorials a batalles impossibles, en part davant l'absència d'una política forta del PP a Espanya, on totes les iniciatives apareixen desdibuixades. Començant per l'absència d'un lideratge que sigui percebut com a tal per la direcció i els quadres del partit.

La política d'esperar a veure com passa el cadàver del teu adversari, que ve a ser l'única estratègia política de Feijóo des de les eleccions del 2023, li ha acabat passant factura

La política d'esperar a veure com passa el cadàver del teu adversari, que ve a ser l'única estratègia política de Feijóo des de les eleccions del 2023, en què va guanyar, però no va governar, li ha acabat passant factura. En política, el no fer res també té un preu, no només el no equivocar-te. Aquest fracàs de Feijóo és, a més, un gran trampolí per a Sánchez, que té l'enorme habilitat d'anar acumulant derrotes sense que a ell li passi res. Al final, aquesta és una més, però ningú li discutirà que, en les pitjors condicions polítiques i judicials, els socialistes, a batzegades, continuen allà. I ara amb un total domini del calendari electoral i de portar la legislatura fins al final si així ho desitja. Per què avançarà si el seu adversari està en una situació en què els problemes a casa seva també existeixen i ara absolutament tenallat per la ultradreta de Vox? Té un any, Sánchez, per activar dues palanques: la primera, una agrupació de partits a la seva esquerra que puguin resistir unes eleccions, com així ha succeït a Andalusia, on l'esquerra del PSOE sumava set escons el 2022 —cinc de Por Andalucía i dos d'Adelante Andalucía— i aquesta nit n'ha aconseguit tretze, set, ni més ni menys que sis més. Mentre Vox només ha estat capaç d'afegir un parlamentari als 14 que tenia.

I si aquest moviment de l'esquerra alternativa troba aigua, qui sap si amb Gabriel Rufián a tot Espanya, virarà llavors el PSOE una mica cap al centre, sobretot en algunes polítiques econòmiques. És la quadratura del cercle per a un PSOE que ha practicat una política absolutament esquerrana i en molts temes fins i tot populistes. Però és, segurament, l'única estratègia possible. I, a partir d'aquí, ofegar Vox i que els més de 175 que li atorguen les enquestes a l'aliança de dretes, no aconsegueixin sumar. El fet és que a partir de demà s'inicia una nova legislatura espanyola i Feijóo haurà de fer força més que observar i observar. Veurem també com llegeixen Junts i PNB, partits frontissa en l'actual parlament espanyol, aquests resultats que els ofereixen alternatives a jugar, si estan disposats a fer-ho.

Resumint, el PP se'n va a dormir menys eufòric del que li indicaven les enquestes i el PSOE continua allà, sota mínims però viu. O, almenys, aparentment viu.