Per poc que em conegueu, sabreu que defenso amb dents i ungles (més dents que ungles) les tradicions i el nostre patrimoni culinari i, per tant, cultural. Ho he dit mil vegades i ho he escrit cent mil, però mai em sembla sobrer repetir-ho: si no mantenim la nostra essència, perdrem la nostra diferència. I malgrat que sigui només una subtil diferència, tan subtil que sembla una anècdota insignificant, però que ens fa particulars, serem una massa informe.

😋 Recepta de truita de botifarra d'ou per Dijous Gras
 

🍽️ Recepta de coca de llardons
 

Per a segons qui és un avantatge: ens entendrem millor (parlarem tots el mateix idioma), podrem moure’ns amb comoditat perquè el viatge no ens proporcionarà cap sorpresa i compartirem taula sense ensurts. Però no tindrem gens de gràcia ni gens d'interès cultural. Ja estic sentint les queixes: no volem ser micos de fira, que ens mirin només perquè som peculiars i ensenyem l’aixella quan endrapem calçots com energúmens. No vull pas ser diferent només per ser catalogada com a espècimen autòcton en vies d’extinció. Vull ser diferent per protegir la nostra cultura i, per tant, no extingir-la per mandra o menysteniment. I sobretot, vull ser diferent per sentir-me que pertanyo a un lloc i a una gent. De debò us ho dic, estem a un mos de fer tots els mateixos vídeos a TikTok, menjant els mateixos baos, gyozas i tacos.

Mai em sembla sobrer repetir-ho: si no mantenim la nostra essència, perdrem la nostra diferència. Vull ser diferent per sentir-me que pertanyo a un lloc i a una gent

Tota aquesta llarga introducció per anunciar-vos i recordar-vos que dijous que ve és Dijous Gras. I això vol dir que, per precepte, ens toca menjar el palíndrom gastronòmic: truita de botifarra d’ou. No em vingueu amb la bajanada que celebrar Dijous Gras és reforçar el calendari religiós. La majoria de les nostres tradicions van vinculades al catolicisme. Però moltes de les festes religioses són adaptacions de festes paganes. I les festes paganes no són altra cosa que l’adaptació del cicle natural climatològic, de les estacions. Les festes són els punts i les comes de la gramàtica social. I són necessàries per entendre el món. Sense festes ens ofegaríem perquè no tindríem treva, no tindríem pausa, quan llegíssim el calendari anual. Ergo, les festes són imprescindibles i, les nostres, són coherents amb el nostre paisatge i el nostre petit tros de món. A defensar-les, doncs!

Dijous que ve és Dijous Gras. I això vol dir que, per precepte, ens toca menjar el palíndrom gastronòmic: truita de botifarra d’ou

Però, a més, la de Dijous Gras em sembla encara més important de defensar perquè és un homenatge a un ofici que no només ens dona moltes alegries sinó que cada vegada escasseja més i cada vegada rep més batzegades: els tocinaires, els xarcuters. De tots els oficis del menjar, aquest em sembla quimèric, majestuós, impressionant. Els mestres xarcuters són hereus d’un saber que, per a molts, és encriptat. Han respectat i millorat el llegat dels seus mestres, aconseguint aturar i modificar la natura. Ara tot és molt més senzill, disposem d’una tecnologia que aconsegueix aturar l’esdevenir del procés natural després de la mort: la congelació. Però segles enrere, sense congeladors ni refrigeració, el xarcuter era capaç de transformar la carn fresca en una conserva que omplia el rebost i proveïa de proteïna durant tot l’any. I això no és pas poc.

Tots els organismes som baules de la cadena tròfica. Ens mengem uns als altres, i no és una metàfora. Morim per alimentar. Els xarcuters, amb un enorme coneixement de la física i la química (malgrat que ho redueixin a un humil “ho vaig aprendre del mestre i sempre ho he fet així”), li fan elis-elis als bacteris i microorganismes que apareixen embogits ensumant la sang fresca de l’animal sacrificat i els veten l’entrada a la preuada carn. He dit que fan elis-elis per no caure en l’evident “fan la botifarra als bacteris”.

Des de fa segles d’aquella barreja de carn picada i gràcies a la immersió en la sauna del perol, gràcies a l’osmosi que provoca la sal, gràcies a l’antisèptic del pebre, gràcies a l’oratge de les golfes, gràcies a la paciència de les hores, els dies i els mesos, gràcies a la saviesa de les mesures, els mestres xarcuters en fan llonganisses, pernils, sobrassades i la idolatrada botifarra d’ou que regna durant un dia.

El dijous vinent serà aquest dia. No el deixem perdre. No el menystinguem. Protegim la tradició i protegim els mestres xarcuters, la màgia (científica) de la transformació de la carn en botifarres.

Segueix ElNacional.cat a WhatsApp, hi trobaràs tota l'actualitat, en un clic!