Anar a un bar o a un restaurant sempre és una gran alegria per a mi. Sigui un lloc que conec o un on no hi he posat mai els peus, sempre faig la visita amb una certa predisposició positiva. Malgrat que sovint aquesta sigui la meva feina, la d’analitzar bars, restaurants, cafeteries i cocteleries i d’altres establiments on se serveixi menjar i/o beguda, intento aterrar-hi tal com ho faria qualsevol que travessi el llindar de la porta: amb ganes de passar-ho bé, de saber que soc al lloc idoni per satisfer i estimular la set o la gana, on potser trobaré una conversa pròpia o aliena que em farà pensar; en definitiva, on de segur que aprendré quelcom.
Malgrat tot, les coses no sempre van com la seda i hi ha certs escenaris que em semblen detestables. O millorables. Però com dic al subtítol, aquí lleparem tots, i el mes vinent ens tocarà el rebre als clients. Perquè no hi ha ningú perfecte, ni a una ni a l’altra banda de la cuina, de la barra i de la taula. I el millor que podem fer és adonar-nos-en, rebre la crítica amb humor i, si es pot, canviar-ho, pel bé de tots.
Que se’t parli en anglès com a primera opció. Que contínuament falti aigua i que quan falta pa i queda menú, no se n’ofereixi una altra ració
Perquè, a qui no li irrita, que en saludar, ningú retorni la salutació? I no perquè no hi hagi cap persona, sinó perquè el que falta és sentit comú. Els tamborets, cadires i taules que ballen més que un carnaval brasiler. Que no s’hagi passat un drap per la taula en llocs on s’hauria d’haver passat un drap per la taula. Quan se segueix preguntant a ells pel vi (que passa poc a casa nostra, però encara passa i passa encara més a països del centre d’Europa). I en aquesta línia, quan es recomanen còctels suaus per a elles i forts per a ells, prolongant una convenció social que, com la gran majoria, és artificial i no es fonamenta absolutament en res d’objectiu. I que, a sobre, se t’insisteixi que, potser, t’estàs equivocant amb allò que has triat. Però, al mateix temps, quan ets a un restaurant i tries dos plats molt semblants, que per la descripció que se’n fa a la carta no pots arribar a saber-ho, no se t’avisi de la repetició.
Que als datàfons, les tecles no surtin en l’ordre cardinal, sinó totes barrejades per una suposada seguretat. Però el que segurament passi és que la gent s’equivoqui o, com a mi, li entri un curtcircuit al cervell després d’aquest error que li faci oblidar fins i tot el seu segon cognom, i temi haver de quedar-se repassant copes tota la nit (si us plau, sobretot les cocteleries, no feu això!). Quan se’t demana opinió, però de la teva opinió sincera i del teu gust se’n fa befa, hi ha una oposició frontal i poc raonada o, fins i tot, irrespectuosa. I quan tot el personal desapareix durant més de 20 minuts, deixant la barra abandonada, i quan retorna i preguntes si va tot bé, se’t contesta que no n’has de fer res (això em va passar molt lluny d’aquí i de veritat que vaig pensar que la persona havia patit alguna tragèdia, com ara quedar tancada en alguna nevera o magatzem).
Per sort, no em veig exposada amb freqüència a tots aquests errors, cosa que llegeixo com a senyal indubtable de la qualitat de la nostra hostaleria i, potser també, que haig de seguir mantenint el meu criteri independent, costi el que costi
Que no es defensi al personal de sala de pixades de test per part de clients, i que no se li donin eines per rebatre els atacs, i sentir que com a client tampoc pots fer-hi res. Que preguntis qualsevol cosa i hi hagi un silenci, s’escoltin uns grills, passi un estepicursor… no sé si per un atac sobtat de timidesa o ben bé per què. O que notis com se’t vol forçar a demanar molt més del que has dit a la comanda, i sortir empatxada. Que se’t parli en anglès com a primera opció. Que contínuament falti aigua i que quan falta pa i queda menú, no se n’ofereixi una altra ració. Que trobis un producte en mal estat, sigui un rap amb anisakis o un verat madurat en excés que bombolleja a la llengua, i se’t digui que no tens raó, que t’equivoques, que és normal. Que truquis d'aquí a unes hores o l’endemà per avisar que t’han intoxicat i que es dubti de la teva paraula, i que se’t digui que és impossible que hagi estat allà. Que els lavabos siguin bruts, sense paper i/o sabó, desatesos durant el servei (o ja a l’inici: un cop, a primera hora, amb el restaurant buit, vaig trobar una tifa ben amanida en anar a rentar-me les mans), o que s’estigui acumulant aquell carrall horrible al fons de la tassa i ningú hi faci res, visita rere visita.
Per sort, no em veig exposada amb freqüència a tots aquests errors, cosa que llegeixo com a senyal indubtable de la qualitat de la nostra hostaleria i, potser també, que haig de seguir mantenint el meu criteri independent, costi el que costi, per triar els llocs que m’atrauen, que són els que amb molta probabilitat em faran més feliç.