Aquests últims mesos, durant les habituals visites a restaurants del país, he estat testimoni directe de diferents fets denunciables que fastiguejarien el menys sensible i activarien el més parat per sortir disparat a correcuita dels restaurants pels motius que us detallo més endavant.
Crec que va ser abans de l’estiu que, dinant a un restaurant de la Vila de Gràcia, assegut i justament a punt de posar-me una cullera plena de llentilles a la boca, vaig veure sorprès com una panerola de la mida d’un portaavions es passejava davant meu com si res. La cullera la vaig deixar al moment, i el curiós és que en comentar-li al propietari, que tot just també passava pel davant, la va matar davant meu, tot comentant que ara a l’estiu era una cosa normal. Digueu-me porc, però vaig acabar-me les llentilles, que, per cert, eren delicioses, i vaig marxar després de pagar. No hi he tornat ni hi tornaré mai més, és clar.
I jo em pregunto, en quin moment hem normalitzat que trobar una panerola o un ratolí a un restaurant és un fet aïllat i no té cap mena d'importància ni de conseqüència i que el món continua girant?
Però aquí no acaba la cosa. Fa tot just un mes, esmorzava un plat de tripa a un reconegut bar de Sarrià quan, a mig àpat, i forquilla en mà, vaig veure clarament com un ratolí de mida M sortia de la cuina per saludar els comensals i, tot seguit, es passejava per la barra —potser per fer-se un gintònic— fins que un parroquià va cridar el cambrer per informar-lo de l’excursió del maleït rosegador, a la qual cosa aquest va respondre que no passava res, que devia haver entrat del carrer perquè tenien la porta oberta. La qüestió és que era mentida, perquè havia vist clarament amb els ulls de veure que sortia de la cuina i era amic de la família, perquè s'hi passejava com a cal sogre. En aquesta ocasió, i com és normal, no em vaig poder acabar l’esmorzar. Vaig pagar immediatament el compte i vaig sortir del local cames ajudeu-me.
Per acabar la trilogia dels horrors, aquesta setmana he tingut la brillant idea de fer cap al barri del Raval per sopar-hi amb la meva parella. La impossibilitat d’aparcar la moto a les Rambles, tant de pujada com de baixada —sembla que han desaparegut definitivament tots els aparcaments de motos al famós passeig de Barcelona—, ja em va alterar el ritme cardíac, i vaig acabar aparcant gairebé al poble del costat. Un cop solucionat aquest petit detall, però, em trobava alegrement passejant entre indigents, toxicòmans, prostitutes i turistes, Raval endins, en direcció al restaurant en qüestió, per tastar un menú dedicat exclusivament als rovellons, para compte. Entaulat una vegada més, el sopar començava amb un saltat de bolets amb all i julivert. Aquests eren de mida normal —ni petits ni grans— i abans de tastar-los ja vaig comentar a taula que tindríem un problema, perquè en aquesta època de l’any els rovellons són tots cucats a causa de l’excés d’aigua, humitat i la baixada de la temperatura. Fixat que, sense anar més lluny, el cap de setmana passat vaig estar buscant-ne —tot i ser final de temporada— i vam trobar un parell de quilos de camagrocs ben frescos i llampants, però només una dotzena de rovellons, que, com era d’esperar, estaven tots cucats.
Però tornem al tema que ens interessa. Si tens la gosadia de servir rovellons en aquesta època de l’any, tots aquells que no siguin de mida botó han de tallar-se ineludiblement a la cuina abans no arribin al comensal per veure l’estat de la cosa. Com que no va ser així, va passar el que sospitava. Tots els rovellons estaven cucats, però no una mica cucats no, semblava una festa de pijames, però amb cucs, i els bolets estaven més foradats que un garbell. En informar-ne al cap de sala, va treure ferro a l’assumpte, i va encoratjar-nos a continuar amb el menú de rovellons, la qual cosa vam fer, però amb molta prudència i apartant tots els bolets que anaven apareixent, abans no vam marxar del restaurant, aquesta vegada sense pagar, atès que estàvem convidats.
Arribats a aquest punt, caldria pensar seriosament el tema i valorar en quin moment cal aixecar-se de la taula per assassinar el propietari, cremar el local ruixant-lo amb benzina i sortir corrents sense tombar la vista enrere per no tornar-hi mai més; en el cas que els fets explicats anteriorment es converteixin en normalitat, és clar.