El restaurant Almarge m’agrada molt; recomano anar-hi amb freqüència. Aquí podria acabar la ressenya d’aquesta setmana: clar i català, com la cuina de l’Almarge, seria un homenatge a aquest restaurant de Badalona que excel·leix a posar a taula, plat rere plat, receptes que són tradició i cultura comestibles. Però els meus editors no estarien contents i, de fet, hi ha molt a dir d’aquest restaurant que m’entusiasma i que també recomanen la Guia Michelin, la Guia Repsol i Slow Food BCN, de manera que prossegueixo.
Al carrer del Lleó, a pocs minuts de la platja, Almarge és un restaurant lluminós en tots els sentits: la façana és de vidre i a dins, a través d’un cel obert ple de plantes, entren amb força uns rajos de sol que criden ‘Mediterrani!’ i que ens fan sentir que som ben a prop del mar. Però l’Almarge també és lluminós encara més enllà i la claror es trasllada a tota la seva carta amb plats que il·luminen cada racó del paladar i assenyalen un camí culinari empedrat de bones idees i d’una execució molt hàbil.
Tornaré a l’Almarge i tornaré a demanar aquests fideus; no perdono, patiran la meva gana i seran enforquillats novament
Diumenge passat vaig recórrer part d’aquest sender començant per un ou farcit de brandada de bacallà a la llauna, una bona idea que hibrida dues receptes amb encert. A la següent passa va arribar l’amanida de carxofa, mozzarella, romesco de tòfona i oliva negra, amb uns trossos de coca de nou de macadàmia, on destacava aquesta volta a la salsa tarragonina.
La sopa de ceba, de brou obscur, saborós i amb notes abundants de romaní, se’m va escolar coll avall com un gran remei a la intensitat de la passada nit, i el bunyol de formatge i tòfona que hi surava, de textura flonja, trobo que és una magnífica pensada. Uns metres més enllà, la rajada amb capipota, de fons llaminer, és un mar i muntanya inesperat i resolt amb mestria, fundent, ben equilibrat de gust per tal que la untuositat no sigui excessiva.
Els fideus a la cassola amb costella, botifarra i formatge pecorino, són un plat memorable. Hi he pensat cada cop que he recordat la meva darrera visita a l’Almarge, celebrant l’enginy del Germán Blanco, cuiner i copropietari juntament amb la Marta Rombuts, que comanda la sala i una carta de vins fabulosa, en triar una pasta italiana, la gramigna de Benedetto Cavalieri, amb el mateix origen que el formatge que bateja el conjunt, caldós, on també hi ha un grapat de camagrocs i d’espinacs, per travar un clàssic del receptari català i fer-lo encara més descomunal. Tornaré a l’Almarge i tornaré a demanar aquests fideus; no perdono, patiran la meva gana i seran enforquillats novament.
La ruta té un tram aeri: volem sobre el pit de la guatlla (hi ajuda que l’ampolla del xampany Le Mont Benoit d’Emmanuel Brochet també ha volat), al punt, acompanyada d’un fons que és pur virtuosisme, i d’unes bledes que hi casen perfectament gràcies al matís fèrric d’ambdós ingredients. Aterrem amb el babà al rom amb pinya rostida i gelat de crema de coco, que posa un punt final òptim a un àpat que ha estat tot gaudi.