“Persegueix els teus somnis”. “L'única manera de tenir èxit és intentar-ho sempre”.”Pots amb tot”. ”L'única cosa impossible és aquella que no intentes”. Aquestes insuportables frases motivacionals m'esgarrifen. Trencaria cada una de les tasses que porten impresos aquests textos maleïts. Una frase no canviarà res. No canviarà la teva manera de ser ni de fer. El que sí que canvia les nostres vides són els gestos; són les accions. I una de les més importants, i tristament abandonada, té molta relació amb la gastronomia.
“Estàs boig”, “què dius?”, “no en sé” o “em fa mandra” són algunes de les respostes que he obtingut aquests dies quan he anat preguntant al meu entorn si tenen el costum de cuinar per a ells mateixos. És un acte d'amor propi, una abraçada a un mateix i a la rellevància que ens donem a nosaltres mateixos. Un acte de rebel·lia contra les grans cadenes de supermercats que ens volen curts de gambals i ineptes. Que no sapiguem distingir una vitroceràmica d'una cuina d'inducció; que no sapiguem quins productes són de temporada o els diferents tipus de peix, per exemple.
És una responsabilitat social, cultural, econòmica i de país. Sí senyor. En l'àmbit social, fomenta hàbits saludables i autonomia personal, per no parlar dels beneficis psicològics, la tranquil·litat que proporciona i el temps imprescindible per a la reflexió. Culturalment, cuinar és preservar la memòria gastronòmica, transmetre identitat i resistir la uniformització global. Econòmicament, implica estalvi, suport als petits productors i menys malbaratament. I des del punt de vista mediambiental, cuinar amb productes de proximitat redueix residus, emissions i fomenta la sobirania alimentària.
Cuinar-se és estimar-se a foc lent; és cuidar-se amb la delicadesa de qui sap que ningú et mirarà mentre ho fas perquè no podem oblidar que també ens mereixem un bon plat, encara que no vingui ningú a sopar
Quan una persona cuina, tria què menja, com ho menja i a qui dona suport amb les seves decisions. Per això, cuinar no és només alimentar-se: és un gest de compromís amb un model de vida més sostenible, conscient i arrelat al territori. Cuinar per un mateix, en el fons, és cuinar per a tothom. És una cuina que es fa sola; però una cuina que no se sent sola.
I en aquest escenari que descric amb un sincer i pur romanticisme trobem les dues cares de la moneda. D'una banda, la pressió asfixiant i creixent de les grans cadenes de supermercat amb els plats preparats i la nociva cinquena gamma; de l'altra, l'existència de comptes de creació de contingut culinari en català com per exemple l'Ada Parellada, però també la nova l'aparició que sedueix un públic jove com és el compte de Taula per Dos, entre molts altres. Aquí tenim un receptari ric, extens i deliciós per, com a mínim, no haver-nos de trencar el cap pensant què cuinar.
Un primer pas que hauria de facilitar l'inici del trencament del dogma que la cuina catalana s'està perdent i que les persones no cuinen per a si mateixes. Perquè, és clar, és preciós i tendre cuinar aquells canelons o aquella fideuada per a tota la família i veure els somriures dels pares, els fills i els nets feliços amb aquella recepta a la qual hi has dedicat hores. Però de vegades hauríem de posar un mirall a la cuina per observar el somriure que se'ns dibuixa d'orella a orella quan estem preparant aquell plat per a nosaltres sols. Perquè pot ser fàcil, divertit i encoratjador enfundar-se el davantal i cuinar alguna coseta per amor propi. Ho estem perdent i no ho podem permetre amb el luxós rebost gastronòmic del nostre país. Cuinem més. Cuinem sempre. També per a nosaltres sols. Deixo d'escriure aquestes ratlles per posar-me a preparar un aperitiu que va ensenyar l'Ada Parellada, una exquisida torrada de tomàquets cherry i crema de festucs i mató per complementar-ho amb un impressionant mar i muntanya de pollastre i escamarlans, que ens van descobrir l'Alba i la Laura de @taulaperdos_. I és que el restaurant preferit de tots hauria de ser el que de casa de cadascú perquè és quan els plats estan fets amb més ganes i amb més afecte.