Aprofito que just passo per davant del mercat per entrar-hi. No estic a Barcelona, sinó a uns 20 km, a un poble de 15.000 habitants de l’àrea metropolitana. Entro al mercat perquè necessito peix i surto sanglotant de pura tristesa. El mercat és gairebé buit, més de la meitat de les parades han tancat i la resta mostren un producte moribund. Pregunto a la verduleria (l'única parada que sembla que sobreviu) quina és la causa de tanta desolació. L’Andreu (el verduler) em respon —sorprès per una pregunta tan òbvia— que aquest escenari dantesc no és excepcional, que la majoria dels mercats estan al darrer sospir per manca de clients a causa del canvi d’estil de vida. Els consumidors opten per comprar als supermercats i van progressivament abandonant els mercats. Es fan moltes campanyes de dinamització amb un minso resultat. És cert que aquest escenari no és uniforme. Sí que hi ha mercats dinàmics i amb un estat de salut robust, però no són la majoria.
Sabent que serà una opinió molt impopular i que, molt probablement, en sortiré més escaldada que una botifarra del perol, crec que no ens en sortirem
Escric sobre el mercat arran del debat sobre com hem de gestionar l’emblemàtica Boqueria de Barcelona davant l’allau diària de turistes. La ciutadania reclama recuperar el mercat tradicional, però el turista és un client molt llaminer per als paradistes, que debaten si resistir (i ser un mercat més de la ciutat) o sucumbir (i guanyar-se la vida). Equilibrar l’èxit amb l’essència és complex. L’Ajuntament, conjuntament amb la mateixa administració del mercat, ho ha resolt amb una nova normativa que busca preservar la qualitat, l’autenticitat i el caràcter de mercat. Resumint-ho, les mesures proposades per l’administració són: limitar el nombre de parades que venen productes elaborats; prioritzar les de producte fresc; promoure la diversitat de producte i controlar que els paradistes siguin de l’ofici, vetant l’entrada a fons d’inversió. Sabent que serà una opinió molt impopular i que, molt probablement, en sortiré més escaldada que una botifarra del perol, crec que no ens en sortirem.
El fet que el preu de traspàs de les parades a la Boqueria pugui arribar als 2 milions d’euros, és un clar indicador que el negoci enfocat al turista rutlla
Deixem-nos d’utopies. El barri està totalment gentrificat i els pisos turístics no són clients de producte fresc. A banda que als empresaris ens agraden els calés dels turistes. El fet que el preu de traspàs de les parades a la Boqueria pugui arribar als 2 milions d’euros, és un clar indicador que el negoci enfocat al turista rutlla. He començat parlant del mercat desert l’extraradi per emfatitzar que la manca de clients és la principal amenaça de qualsevol negoci i, evidentment, les parades del mercat no en són alienes. Tenir clients és el manà, és una joia, i menystenir-los és de necis i de poc hàbils. Si els seguim maltractant amb sucs de tetrabric, llaminadures de plàstic i espirals de patata fregida industrial, ens quedarem sense clients locals i sense clients turistes. No només tenim la possibilitat de vendre el que els cal sinó que tenim l’oportunitat de mostrar-los la nostra gastronomia i la nostra cuina. Deixem-nos de ximpleses i abracem el turista considerant-lo pel que és (en la majoria dels casos): una persona curiosa, culta i inquieta, àvida d’autenticitat i interessada per la nostra gastronomia. Tenim una massa ingent de persones amb gana i amb ganes de descobrir. No els venem merda globalitzada; oferim-los la nostra veritable cuina en format “com li vulguis dir”: fast-good, finger-food, tast o pica… o, encara millor, busquem una paraula genuïna que ens identifiqui. En definitiva, que sigui en petits bocins a punt per menjar.
En comptes del got de plàstic amb fruites exòtiques tallades, una coca de recapte, unes broquetes mar i muntanya, un got d’escudella amb mandonguilles, mel i mató, crema cremada o un gotet de ratafia. La Boqueria no ha de ser l’arena on decapiten gladiadors sinó el gran aparador de la cuina catalana. Llarga vida a la Boqueria!