A les xarxes socials circulen tota mena de vídeos sobre menjar: trucs impossibles, receptes virals i, cada vegada més, teories alarmistes. I aquests són els que solen fer-se virals amb més rapidesa i, al seu torn, els que més mal fan. La raó és que, la major part de les vegades, el seu contingut és fals i espanten els consumidors amb teories conspiradores sense fonament. Una de les mentides que torna amb freqüència és la del formatge de plàstic, una idea que sorgeix en veure com certs talls no es fonen en aplicar-los foc. El resultat: teories que asseguren que el que mengem no és formatge, sinó un derivat sintètic, gairebé tòxic. I, per descomptat, una cosa que demostra que les grans cadenes de supermercats i marques d'alimentació ens enganyen.
La mentida viral del formatge de plàstic
Però, què hi ha de veritat en tot això? L'usuari @adrianmuriacoach, que parla a les seves xarxes de nutrició i alimentació saludable, ha sortit al pas d'aquesta falòrnia en un vídeo que s'ha fet viral per una raó molt senzilla: desmunta aquesta falsedat. En el vídeo, Adrián crema amb un encenedor dos talls de formatge per demostrar el que realment passa. Al primer no hi ha sorpreses perquè és el que hem vist en altres vídeos. Un tall que es posa negre i algú dient que fa pudor. Però, què passa quan aconsegueix un tros de formatge curat acabat de tallar? Sorpresa! Passa el mateix.
Llavors sorgeixen els dubtes. Per què no es fon amb la calor? Per què fa pudor? Per què es posa negre? Perquè tot això és el que passa quan s'aplica una font de calor directa i molt concentrada (com una flama d'encenedor) sobre un aliment amb greixos, proteïnes i additius. Quan es crema així, el formatge no es fon com ho faria en una paella o al forn. El que passa és una carbonització desigual, i això genera pudor, aspecte estrany i textura gomosa. Però això no té res a veure amb estar menjant un plàstic fos, per molt que ho sembli.
El veritable problema: com triar un formatge de qualitat?
El debat no hauria de ser si aquest formatge en talls barat és plàstic o no, sinó el nivell de processament del producte. Molts dels talls que trobem al supermercat no són formatge a l'ús, sinó preparats fosos, que inclouen: greixos vegetals i midons, aromes i colorants, sal en excés, estabilitzants i conservants. Tot això s'afegeix per aconseguir una textura suau, una fusió ràpida i una vida útil més llarga, però també significa que el producte és de menor qualitat nutricional, amb menys valor lacti i més ingredients artificials.
Per evitar caure en aquest tipus d'enganys visuals (i nutricionals), la clau està a llegir etiquetes. Això és perquè, un formatge, és igual si és manxec, gouda o brie, només ha de tenir aquests ingredients: llet, ferments, quall i sal. Els colorants, conservants o sals fundents sobren. L'envàs per si mateix ja et dona una pista. La legislació no permet denominar formatge a una cosa que porta més ingredients dels anomenats i, per això, és fàcil veure un paquet en el qual només posa ratllat o especial fondre. Per allà no és el bon camí.
La prova de l'encenedor
“No feu cas i deixeu de calar-li foc als aliments”, recomana Adrián amb humor. En lloc de caure en la trampa dels vídeos virals, proposa el més assenyat: apostar per aliments de més qualitat i menys processats. No fa falta cremar un tall per saber si és bo. Només cal aprendre a mirar més enllà de l'embolcall i llegir l'etiqueta amb ull crític. La prova de l'encenedor no és tan útil com la del cotó perquè aquesta sí que enganya.