Tal dia com avui de l’any 1291, fa 727 anys, els reis Jaume II, sobirà de la corona catalanoaragonesa, i Sanç IV, sobirà de la corona castellanolleonesa, signaven a Monteagudo (Castella) un tractat pel repartiment de les respectives zones d’expansió al nord d’Àfrica. En aquell tractat, anomenat Concòrdia de Monteagudo, Sanç IV de Castella es reservava la conquesta del regne dels benimerins (també coneguts com a marínides), que corresponia a l’actual territori del Marroc; i Jaume II d’Aragó, el territori de Tlemcen, que es corresponia a l’actual terç nord d’Algèria i la totalitat de Tunísia. En aquell tractat, el límit acordat entre les dues respectives zones es fixava sobre el riu Muluia, que actualment separa els estats del Marroc i d’Algèria.

L’any 1291 els sobirans catalanoaragonesos ja havien completat la seva expansió peninsular. Pocs anys abans havien estat incorporades als seus dominis les comarques meridionals del País Valencià. I els monarques castellanolleonesos, per la seva banda, havien ocupat la meitat d’Andalusia i havien aconseguit aïllar el regne nassarita de Granada, que restava com l’únic domini islàmic en territori peninsular. La Concòrdia de Monteagudo revela que el projecte expansiu dels dos principals regnes peninsulars no es completava amb el domini de la península Ibèrica (l’antiga Hispània romana), sinó que passava per ocupar els territoris nord-africans de les antigues províncies romanes de la Mauritània Tingitana (per Sanç IV) i de la Mauritània Caesariense (per Jaume II).

Aquell projecte expansiu no es materialitzaria mai. Poc després de la signatura del tractat, la corona castellanolleonesa entraria en un llarg període de guerres civils marcat per les lluites de poder entre diferents branques menors de la nissaga reial. I la corona catalanoaragonesa, també entraria en una fase d’estancament, provocada pel progressiu desequilibri entre la producció i la població. En canvi, aquest període d’inestabilitat peninsular coincidiria amb l’etapa de plenitud del regne de Mallorca, que des de la mort de Jaume I s’havia constituït en una entitat independent de la Corona d’Aragó. Durant el regnat de Jaume III els mallorquins no tan sols van continuar sovintejant els ports de Barbària (actuals Marroc, Algèria, Tunísia i Líbia); sinó que serien els primers europeus a tocar terra a les Canàries, i d’explorar la costa nord-occidental africana.