Xupa de pell creuada i barret de feltre cobrint la seva cabellera, llarga, ondulada i blanca. Javier Pérez Andújar és escriptor. De fet, creador d'un cosmos literari que t'atrapa com tires de velcro per estrenar, és un dels nostres escriptors més interessants, però quan arriba a la seu de la seva editorial, Anagrama, recorda més a un vell rocker. Un d'aquells músics de la dècada dels setanta al capdavant d'una banda de música progressiva i experimental (poc després em confessarà que aquest, ser una estrella del rock, ha estat el seu gran somni vital). Los príncipes valientes (Tusquets, 2007) va ser la seva carta de presentació al món literari, des d'aleshores aquest literat nascut a Sant Adrià de Besòs l'any 1965 ha ampliat la seva bibliografia amb obres del calatge de Todo lo que se llevó el diablo (Tusquets, 2010), Catalanes todos (Tusquets, 2014).
Quatre artistes d'una generació sense sort han perdut els somnis i ideals, es troben reclosos en un garatge on un bon dia apareix una estranya criatura que els proposa un pacte sinistre. Quatre artistes que al seu torn son els personatges de la nova novel·la de Folke Ingo, un escriptor finlandès fascinat amb Espanya. Aquesta, a pinzellades gruixudes, és la sinopsi d'El año del búfalo, exercici metaliterari que bascula amb irreverència entre allò que alguns s'entesten a descriure com a alta i baixa cultura, amb què Pérez Andújar va guanyar l'última edició del premi Herralde de novel·la.
Escriure és un acte reflexiu o impulsiu?
En el meu cas, totalment impulsiu. En realitat, no soc gens reflexiu. Descobreixo el que dic a mesura que vaig escrivint. Fins i tot, si em descobreixo pensant, acabo escrivint el contrari del que realment volia dir. I em conformo, justament perquè ho he escrit. Però li dono més raó a les meves mans que al meu cap.
Posteriorment repasses, fas i desfàs el que has escrit impulsivament?
El primer, el que em porta a escriure, és l’impuls artístic, el més visceral. Però després hi ha una tècnica, que sorgeix quan corregeixes i repasses. Primer escric compulsivament, però sense perdre el nord. Una primera fase en què em deixo dur pel frasejat. L’endemà és quan corregeixo en fred, però sense trair el que he fet.
No sé si escriure et genera inseguretats o les persones insegures necessitem escriure
Hi ha una rutina com a escriptor?
Hi ha un horari. Em llevo una mica abans de les 8 i em poso a escriure a les 9 i fins a les dues del migdia. Escriure un ofici que es transmet i es transfereix. Jo quan escric percebo l’ofici, tota la gent que ha escrit abans que jo.
Qui?
Totes les lectures que t’han acompanyat al llarg de la vida, però també el que tu creus que entens dels autors. És així com notes la presó de Cervantes, la fragilitat de Lorca, el ressentiment de Quevedo, la desesperació de Larra.
Què t’agradaria que els futurs escriptors notessin de tu?
Tant me fa. Cada lector tria els seus referents. I dels seus referents tria allò que més li arriba. Però el que realment tries, per sobre de tot, és l’ofici i com l’han viscut.
El gaudeixes, l’ofici?
Evidentment, tot i que tots els oficies requereixen d’un esforç físic, i el d’escriure, també. De la mateixa manera que també requereix d’un esforç intel·lectual (que a l’hora també desgasta físicament). Això no vol dir que no gaudeixi el fet d’escriure. Un futbolista també acaba esgotat.
T’agrada el futbol?
No, era un símil que em servia per a la resposta. Ben al contrari, el futbol és un esport que detesto. El futbol a les places i els patis dels col·legis està bé, però quan surt d’aquests espais es comença a depravar.
M’agrada més el que escric que el que soc
I jugaves a futbol, al pati del col·legi?
No, jo era dels que donava conversa al porter.
Li explicaves les novel·les que llegies?
No, perquè de petit no llegia molt. Llegia tebeos i veia molta tele. Llibres, no llegia ni una a la setmana, menys encara, ni un cada quinze dies. Recordo certs moments rellevants en la descoberta de la literatura, com quan amb 5 anys la meva mare em va regalar Platero y yo de Juan Ramón Jiménez. Vist en perspectiva, allò em va marcar i despertar certa sensibilitat literària.
Hi havia interès per la cultura, a casa?
Probablement, hi havia certa sensibilitat, però no hi havia recursos econòmics. Hi havia l’antiga aspiració de la classe obrera de prosperar a través de la cultura.
El año del búfalo és l'última novel·la de l'escriptor de Sant Adrià de Besòs Javier Pérez Andujar
I és així?
Sí, però s’ha tergiversat. La cultura t’ajuda a obrir portes i veure el món d’una altra manera. Passa que la gent ha confós la cultura amb els títols i això genera moltes frustracions: soc llicenciat però he de treballar de cambrer. Si et passa, és totalment injust, però no has d’oblidar que tot el que has après estudiant t’ha enriquit.
Ara què t’agradaria estudiar?
Tot. Encara hi ha un munt de coses que no sé, fins i tot de la carrera que vaig estudiar. Voldria saber de tot. Ara estic fascinat amb els romans i la història antiga.
Et veus escrivint novel·la històrica?
No, em veig escrivint llibres. Jo no faig novel·les. Em considero deixeble d’una tradició que entra dins de la novel·la perquè no és res de la resta. Si no fas poesia o no fas assaig, t’acaben catalogant dins de la novel·la. Jo em veig a prop del que feien Ramón Gómez de la Serna, Valle-Inclán o Umbral. Un gènere que es recolza en l’acte reflex d’escriure sense cap altre patró.
Més que una búsqueda interior, literatura és una fugida de mi mateix
Ets una suma de moltes coses, fill d’un lloc i un temps molt concrets: els últims anys del franquisme en una ciutat obrera de l’extraradi de Barcelona com Sant Adrià de Besòs.
Però això és inevitable. És cert, però, que formo part d’un món que et dona molta llibertat perquè en realitat no pertanyo a res. Els meus pares venien del camp però quan jo vaig néixer ja s’havien adaptat a una societat industrial. Però la seva cultura, la seva forma de parlar, les seves dites i les seves cançons seguien sent les dels seus orígens, però a mi ja no m’interpel·laven, tot allò em resultava estrany. No vaig poder heretar el món dels meus pares perquè ni l’entenia ni em servia.
Quin era el teu món?
La vida de barri. Però era una vida de barri que també estava en procés de transformació passant del postfranquisme de finals dels setanta al postmodernisme d’inicis dels vuitanta.
Era dura la vida al barri?
Era dura i injusta però jo no la intuïa així perquè aleshores era l’única realitat que coneixia.
La literatura et va servir per escapar del barri?
Em vaig fer escriptor per no haver de treballar. No volia ser un obrer industrial. Tot els meus respectes i tota la meva admiració, però jo soc massa gandul per aquestes feines. No suporto tenir horaris ni rutines. M’agrada més llegir. Sempre he intentat buscar excuses polítiques, socials i econòmiques a la meva vocació, però la veritat és que l’únic que he volgut fer sempre és viure envoltat de llibres. Podria haver muntat una llibreria, però com no tenia calés per fer-ho, em vaig dedicar a escriure. Amb tot, dona igual si soc de Sant Adrià de Besòs, un lloc d’on se suposa que no han de sortir escriptors, o que sigui català i escrigui en castellà. Tot això és anecdòtic, l’únic que realment importa és que escric.
El año del búfalo és un llibre enciclopèdic curull de referents culturals, des dels més cultes als més populars, amb l’encert que no ressona ni pretensiós ni embafador.
És totalment intencionat. A la mateixa llibreria que tinc els llibres de Victor Hugo, Proust o James Joyce, tinc llibres amb les lletres de Peter Hamil o Tom Waits.
La meva biblioteca és el reflex perfecte del meu cap
Quants llibres tens?
Tres o quatre mil. La meva biblioteca és el reflex perfecte del meu cap. De la mateixa manera que recuperant la sèrie de televisió Cannon acabo anant a petar als llibres de Patrick Modiano. La sinapsis de la ment és la sinapsis de la vida. Escric amb el que tinc i el que tinc són tots aquests referents culturals.
El año del búfalo fa referència a 1973.
El 73 va ser l’any de la crisi del petroli. De sobte, tot l’optimisme del hipisme es va esfumar. Com a reacció a això, apareixen moviments terroristes a tots els països. Va ser un any de traspàs, en què va acabar una etapa i, conseqüentment, va començar una de nova que es va consolidar el neoliberalisme dels antics hippies ara yuppies i el neoconservadorisme de Reagan, Thatcher, el papa Wojtyla...
És una ‘novel·la’ confinada: quatre personatges tancats en un espai...
És una ‘novel·la’ confinada perquè la vaig escriure durant el confinament, però la idea feia dècades que la tenia. La vaig anotar en una llibreta fa 25 anys.
Vas presentar la novel·la a concurs amagat rere el pseudònim de Folke Ingo, que alhora és el nom de l’escriptor finlandès protagonista del relat.
Més que una búsqueda interior, en el meu cas, la gran majoria de vegades la literatura és una fugida de mi mateix. M’agrada més el que escric que el que soc.
Quina importància li dona un autor a guanyar un premi.
Per a mi és el màxim del màxim. Un reconeixement com aquest és el certificat que no estàs sol ni equivocat, que el que tu creus que és una anada d’olla també és literatura. Escriure és un fet solitari que et genera inseguretats. Però... Si ho penso, no sé si escriure et genera inseguretats o les persones insegures necessitem escriure.