Anteriorment...

Capítol 1: Decàleg de la farsa del sector musical

Capítol 2: Quan se't passa l'arròs, a la merda els principis!

Capítol 3: L''statu quo' és l'enemic de les xarxes socials: rebentaré Twitter

Capítol 4: La polèmica ven, el periodisme avorreix i la pell cau amb els anys

Capítol 5: Com mola ser viral!

Capítol 6: 'Funat' a les xarxes, putu amo a les zones VIP
 

Un episodi de Fariña

Mai no havia vist tan poca roba per a tants cossos. En aquella festa, tot eren reixetes, bruses, crop-tops, biquinis. Com si un caiman hagués arrencat part de l'outfit als convidats. Eduardo em va introduir al directiu d'una empresa de ticketing, a una periodista d'un mitjà que només publicava a Instagram, a la mànager d'una banda de Barcelona molt "petona", a la directora de podcasting d'un festival. A tots els havia atacat el mateix cocodril, paraula. Eduardo em va agafar de l'espatlla i no em va deixar anar fins a portar-me al lavabo. No li havia dit que tingués ganes d'anar al lavabo. No m'havia donat temps de dir-li res, de fet.

—Aquí dins tens tooot el que necessites.
—El que necessito?
—Dani, m'encanta el teu humor.
—Quin humor?
—De veritat, ets molt top

Eduardo va entrar al lavabo i va sortir amb una ganyota encara més estranya. La meva mare sempre em va dir que jo era molt innocentot, que vaig ser l'únic nen del barri que es va obstinar a creure en els Reis Mags fins a l'Institut. Seria innocentot, però sabia que allà dins s'estava gravant un episodi de Fariña.

Eduardo em va introduir al directiu d'una empresa de ticketing, a una periodista d'un mitjà que només publicava a Instagram, a la mànager d'una banda de Barcelona molt "petona", a la directora de podcasting d'un festival

Un lluentó en un mar de lluentons

Als festivals la gent es droga. Moltíssim. Però a mi mai no m'havia fet falta. Per a això estava la música, no? Els pocs coneguts que tenia que es drogaven em deien que això era una parida. Precisament, si teníem la música, per què no afegir-li una mica de màgia? Però allà ni ta sols hi havia música. La gent parlava tan alt que no se sentia pràcticament el fil musical, un house comercialot que tots els coolhunters del lloc haguessin menyspreat sobris. Em vaig demanar una cervesa a la barra. Quina estupidesa estar en aquest lloc. No li havia dit a Claudia. Si es despertava i no em veia a casa... Vaig pensar a escriure-li. Vaig treure el mòbil, però em va interrompre... El mític Miki Sánchez! "El de l'article?".

Miki era EL bon gust. Havia estat al capdavant d'una revista referencial de l'alternatiu durant 30 anys. La publicació havia tancat en quiosc per la pandèmia i ara el web estava patrocinat per una empresa de ticketing. La independència i el mercat. "Soc aquí perquè conec Juan Pablo, aquell, el dels tiquets. Coldplay ha anat genial, pel que sembla. Al gra. Bon article: fan falta veritats en aquest sector de quedesbé. Me'n vaig amb Juan Pablo, gaudeix". Es va penjar la jaqueta a l'esquena i va desaparèixer. Era l'únic que portava més roba que jo: anava en pantalons llargs. Ell no suava. No s'havia empolvorat.

Les seves paraules van fer que em vingués a dalt. Per un moment vaig oblidar la funada del dia. Potser tenia raó i feia falta gent com jo. No havia escrit a la Claudia. Vaig decidir anar-me'n igualment, era tard. I havia d'escriure el segon article de la sèrie. Vaig buscar l'Eduardo entre la multitud, però era impossible localitzar un lluentó en un mar de lluentons. "Dani?", van pronunciar a la meva esquena. "Cata? Ets Cata? Què fas aquí?". "El mateix dic! Dos petons! Vine fora, fa una nit formidable, estem amb dues amigues".