Anteriorment...

Capítol 1: Decàleg de la farsa del sector musical

Capítol 2: Quan se't passa l'arròs, a la merda els principis!

Capítol 3: L''statu quo' és l'enemic de les xarxes socials: rebentaré Twitter

Capítol 4: La polèmica ven, el periodisme avorreix i la pell cau amb els anys

Capítol 5: Com mola ser viral!

Capítol 6: 'Funat' a les xarxes, putu amo a les zones VI

Capítol 7: Molar ennuvola la vista

Capítol 8: Ja no som joves i la vida no és un videoclip d'Alizzz
 

El triomf dels plecs a la panxa

"Bon dia, cowboy, quina careta em portes", va atiar Emilio. Ni amb gorro de piscina ni amb ulleres de busseig no podia enganyar el Clint Eastwood de Sant Martí.

—Ahir vas sortir fins tard? Un dijous, cowboy? A tu et passa alguna cosa més, és per l'article aquest? —em va preguntar.

—No. No ho sé —vaig balbucejar.

En quin mal moment havia decidit anar a la piscina. Si no em podia aguantar dret. No sé ni com vaig arribar a casa després de la festa. Claudia teletreballava i vaig marxar tan aviat m'havia despertat. Per la porta del darrere. Bé, per la porta (només n'hi havia una). Sentia una vergonya i una tristesa enormes. Havia fet l'imbècil. Odio la merda aquesta de les pel·lícules: no recordo què va passar ahir... Joder, si ho recordava. Recordava cada tonteria que havia fet: llegir els haters, anar a aquesta merda de festa, sentir-me algú perquè Miki Sánchez m'havia reconegut, creure'm cool per passar una nit intrèpida que acabés en petó amb una noia a la qual feia anys que havia perdut la pista. Quin matat! I ara, aquí estava, a la piscina municipal, amb les carns de l'Emilio rebotant mentre em donava tocs a l'espatlla i em preguntava què anava malament.

Recordava cada tonteria que havia fet: llegir els haters, anar a aquesta merda de festa, sentir-me algú perquè Miki Sánchez m'havia reconegut, creure'm cool per passar una nit intrèpida que acabés en petó amb una noia a la qual feia anys que havia perdut la pista. Quin matat!

Tenia una ansietat, una pressió al pit tan gran que no em podria submergir. Aquesta ansietat havia de flotar de com de gran que era.

—Cowboy...

—Soc idiota, Emilio. Soc idiota. Porto uns dies molt idiota.

—Ha anat massa bé aquest article, no? M'ho va dir la meva dona, que es va trobar la Claudia al Covirán.

—Li va dir que havia anat bé?

—Sí, ella deia que tothom ho havia llegit. Que per fi tenies el que volies.

Em vaig posar a plorar. I no ho vaig dissimular amb l'aigua de la piscina. D'alguna cosa havien servit tants anys de teràpia. Les sessions eren cares, però et permetien arrencar a plorar davant d'un jubilat. "M'he equivocat, Emilio. Me'n vaig", li vaig dir. Vaig sortir de l'aigua. D'un salt. Li vaig fer una abraçada a les pells de l'Emilio, que eren molt fredes, i em vaig anar corrent a casa.

Tot millor que tornar als articles per 45 euros o, encara pitjor, els virals i els reservats cool de Barcelona

Quan vaig arribar, la Claudia just havia acabat una reunió. Em vaig posar a plorar de nou. Que bé pagada la teràpia, hosti. Li vaig explicar tot i li vaig demanar perdó mil vegades. Em va dir que era idiota. Vaig assentir. Vaig tornar a demanar-li perdó. Que ja veuríem si em perdonava. De moment, els vaig fer una foto al JUlio i a ella i la vaig posar en el meu perfil de Twitter, i em vaig esborrar la resta de xarxes socials. Encara no sabia ni utilitzar-les. I vaig redactar ràpidament un article: El triomf dels plecs a la panxa. Ni tan sols el van publicar. "No podem treure-li un bon titular", es van excusar. No em va importar. Vaig pensar que així era millor: envellir ple d'arrugues al costat de la Claudia, estudiar el màster de professorat, com l'Edu. Tot millor que tornar als articles per 45 euros o, encara pitjor, els virals i els reservats cool de Barcelona.